De les perspectives de la demolingüística catalana

9.06.2014

Tradicionalment la demolingüística ha estat definida de la manera següent: “La demolingüística estudia, en un territori determinat i des d’una perspectiva macrosociològica, la mida, el repartiment i la dinàmica dels grups lingüístics, definits per variables com els coneixements, l’adquisició i els usos de les diferents llengües en presència”. La demolingüística, una ciència que es troba a mig camí de la sociolingüística —de la qual és, alhora, una subdisciplina— i de la demografia, es va implantar a Catalunya durant l’últim quart del segle XX amb la finalitat de desenvolupar eines per mesurar i comprendre els usos i coneixements d’una llengua, especialment, la catalana.

Conferència demolingüística catalana

Joaquim Torres, Natxo Sorolla i Albert Fabà parlen de la història i perspectiva de la demolingüística catalana

Aquest va ser el tema central de la conferència “Els estudis de demolingüística en la sociolingüística catalana” —emmarcada en els actes de commemoració del 40è aniversari de la Societat Catalana de Sociolingüística—, on Joaquim Torres i Natxo Sorolla, moderats per Albert Fabà, van posar sobre la taula la història, l’evolució i les perspectives de futur d’aquesta disciplina: una jornada de reflexió, en definitiva, per encarar els reptes futurs.

Albert Fabà va presentar l’acte sobre la història i l’evolució d’aquesta disciplina. Fabà va voler destacar el treball que s’ha efectuat en els últims quaranta anys en el terreny de la sociolingüística i de la demolingüística, i obrir la porta per debatre possibles propostes de futur per a la disciplina. Immediatament, va passar la paraula a Joaquim Torres, que va centrar el seu discurs en l’experiència de la demolingüística en la llengua catalana.

La demolingüística va néixer al Quebec a finals de la dècada dels setanta amb la finalitat de mesurar la magnitud dels grups lingüístics del territori en un moment en què la situació de bilingüisme a favor de l’anglès —s’hi parlen dues llengües, l’anglès i el francès— estava posant en perill el valor social de la llengua francesa. Ràpidament es va estendre a països tan diversos com Estats Units, Índia, Austràlia, França, Birmània o l’Estat espanyol a causa d’una sèrie de factors com la globalització, la mobilitat social (gràcies al progrés tecnològic), les millores en la comunicació i/o la creació d’una diversitat cultural. El seu objectiu, doncs, és analitzar dades periòdiques extretes de censos lingüístiques, enquestes sociolingüístiques o de contingut social més ampli per poder comprovar usos i coneixements lingüístics.

A Catalunya, tot i que Antoni Maria Badia i Margarit es situa com un predecessor en aquest àmbit amb el seu estudi La llengua dels barcelonins (1969), no va ser fins després de la dictadura franquista, durant l’últim quart del segle XX, amb la creació de les noves institucions, quan aquesta disciplina es va intentar aplicar i es va començar a desenvolupar conceptes i tècniques. L’any 1978, el CIS (Centre d’Investigació Sociològica) va realitzar diverses enquestes a Catalunya, a les Illes Balears i al País Valencià; el 1997, la DGPL va efectuar l’Enquesta d’Usos Lingüístics (EUL97) i, finalment, es van fer quatre enquestes de l’IEMB amb preguntes sociolingüístiques en diferents zones al voltant de Barcelona (1985, 1990, 1995 i 2000). A la resta del territori catalanoparlant, es van fer enquestes al País Valencià (enquesta del SIES, entre els anys 1985 i 1995), a la Catalunya Nord (el 1993 i 1998) i a França (Enquesta de famílies del cens francès) l’any 1999, i al Govern d’Andorra (1995 i 1999).

A principi de la primera dècada del segle XXI, es van desenvolupar noves tècniques, conceptuals i teòriques. Cal destacar l’aparició de dues nocions cabdals per a la demolingüística catalana: llengua inicial (la primera llengua parlada) i llengua d’identificació (que marca la identitat lingüística de l’individu i es respon amb la pregunta “quina és la seva llengua?”).

Les enquestes de final de la primera dècada del segle XXI són de grans mostres, almenys a Catalunya. Es podien observar algunes millores metodològiques en comparació amb les de l’onada anterior, ja que es van assimilar algunes de les propostes fetes anteriorment. Les enquestes més importants a Catalunya van ser l’Enquesta Demogràfica de l’Idescat (2007) i l’EUL08. A Andorra, l’any 2009 es va fer l’Enquesta del Govern Andorrà, al País Valencià, l’any 2010, l’Enquesta sociolingüística de la Conselleria de Cultura, i la de l’AVL, sobre les universitats valencianes. Finalment, a les Illes, l’any 2010 es va fer l’Enquesta sociolingüística de l’IBESTAT. Durant aquesta última dècada s’ha dut a terme una nova enquesta, l’EUL 2013, les dades de la qual estan en procés d’explotació, i, paral·lelament, es vol dur a terme una enquesta EUL que tingui en compte els set territoris de parla catalana.

Natxo Sorolla, al seu torn, va reflexionar sobre les perspectives de futur i les vies d’expansió de la disciplina. Segons Sorolla, la demolingüística catalana tradicional ha aplicat diversos conceptes que han funcionat, com, per exemple, base sòlida / estudi de coneixements, llengua familiar, llengua d’identificació, però n’hi ha d’altres que mereixerien ser revisats: la llengua inicial no sempre coincideix amb la llengua dels progenitors, almenys en les noves generacions on la polarització és més evident atès el dinamisme social; és difícil conèixer l’ús general d’una llengua: la llengua habitual no sempre ens pot dir el percentatge d’ús; les ideologies i les representacions responen a actituds i motivacions: la diversitat en les variables pot ser enorme.

Sorolla creu que la demolingüística ha fet una bona fotografia del procés, però que no s’han pogut respondre qüestions com: “com anem?”, “estem creixent?”, “ens mantenim?”. Sí que és cert, però, que l’evolució dels censos palesa un increment en les competències, però encara queden moltes qüestions obertes que caldria abordar: per exemple, aprofundir en l’anàlisi multivariant, i en la transparència i l’accés lliure a les dades, ja que és molt difícil accedir-hi.

D’altra banda, Sorolla va avisar que cal actuar amb prudència quan s’abordin qüestions com el nombre de parlants d’una llengua. Formular una pregunta sobre la identificació lingüística o la llengua inicial dels parlants d’una manera o d’una altra pot fer augmentar o disminuir el nombre de parlants. Aquest increment o decrement dels parlants, si no s’és caut, pot induir a formular titulars periodístics agosarats que no siguin un reflex real de les estadístiques.

Un altre dels aspectes que cal abordar és el de la substitució lingüística. Tal com va explicar Sorolla, Brauli Montoya havia dut a terme un estudi territorialitzat al País Valencià sobre el trencament de la transmissió intergeneracional del valencià. Montoya concloïa que a les grans ciutats es produeix un canvi entre pares i fills. A l’Alguer i a la Catalunya Nord, també s’ha produït el trencament, més accentuat, encara, que el cas valencià. Caldria, però, que la demolingüística se’n preocupés i examinés si això passa o no segons els grups d’edats.

Internet i les xarxes socials són vies d’expansió per a l’estudi de la demolingüística. Sorolla va proposar:

– L’anàlisi longitudinal. Diversos grups de recerca i projectes hi treballen, per exemple: el Projecte Resol, coordinat per Xavier Vila, que es centra en l’estudi de la sociolingüística educativa, i el Panel de Desigualtats a Catalunya (PaD), de la Fundació Jaume Bofill.

– L’anàlisi de les xarxes socials en sociolingüística. Estudiar la llengua segons l’interlocutor (en detriment de l’àmbit on passa). Per exemple: a la Franja el català és minoritari com a llengua d’interacció a l’aula, però en canvi té un índex molt alt de parlants inicials. De fet, en els últims anys s’han realitzat diversos estudis sobre la interacció lingüística a plataformes com Twitter, Facebook o WhatsApp. El més famós, al qual vam dedicar aquest article, és el mapa de les llengües més usades a Twitter: The Twitter of Babel: Mapping World Languages through Microbbloging Platforms.

Mapa dels usuaris de Twitter per llengües

Com a prospectiva, Sorolla va voler ressaltar la utilitat de la interdisciplinarietat i va posar com a exemple la tasca de Xavier Castelló, que, des de la física estadística, s’ha proposat analitzar processos de substitució lingüística. Va voler assenyalar com a vies de futur distingir entre competència i ús, comprovar fenòmens de diglòssia i analitzar els continguts de les xarxes socials, en què “les llengües, més que una interacció, són un atribut”, va aclarir.

Finalment, alguns dels presents van intervenir i es van posar sobre la taula algunes reflexions interessants. Alguns van ressaltar que la qüestió de fons no és només el salt internacional que ha de fer la sociolingüística catalana —participant amb fòrums internacionals per aconseguir veu pròpia—, sinó també l’aposta per la interdisciplinarietat. El sociolingüista Xavier Vila va voler emfasitzar que la demolingüística catalana té el mateix problema que la demolingüística internacional, és a dir, un arrelament acadèmic molt feble, fet que s’ajunta amb la manca d’estandardització de terminologia i conceptes: “potser seria interessant d’elaborar un manual de referència per a la disciplina”, va afegir. Finalment, també va voler apuntar que la demolingüística ha de ser prudent amb les dades que publica i, si  no es poden donar resultats exactes, cal plantejar idees o fórmules que no es puguin interpretar de manera errònia. Finalment, Joaquim Torres va apuntar que calia delimitar el coneixement lingüístic d’una llengua, “cosa que és molt complexa”, va dir. En la demolingüística, hi juguen molts factors: “si la pregunta és dicotòmica el marge és molt més alt; cal saber formular bé les preguntes i ser cautelós”, va concloure.