De les Glòries a Nova York

17.06.2014

Aquest cap de setmana s’ha presentat a l’American Institue of Architects de New York (AIANY) l’exposició sobre el nou projecte de La Plaça de les Glòries de Barelona. La inauguració ha coincidit al mateix lloc amb l’exposició Polis. 7 lessons from the European Prize for Urban Public Space, que recull els projectes urbans reconeguts entre el 2000 i el 2012 per aquest premi que organitza el CCCB amb sis institucions europees en l’àmbit de l’arquitectura i l’urbanisme.

En el mateix marc de l’exposició s’han celebrat unes jornades sobre els usos de l’espai públic. Judit Carrera, que dirigeix els debats i conferències del CCCB, hi va intervenir al costat d’arquitectes, urbanistes i acadèmics. Carrera va explicar el funcionament del premi d’espai urbà que s’impulsa des de Barcelona, i que valora aquells espais que obren l’espai públic a la participació. “La forma de les nostres ciutats és rellevant per a la democràcia. Jutgem les 300 propostes que ens arriben cada dos anys en funció d’un criteri molt clar: si aquests nous espais públics fan la vida de la seva ciutat més o menys democràtica”. Carrera va insistir que l’important no és tant determinar a qui pertany l’espai públic, sinó quin ús en fem i en quina mesura reforça la vida democràtica. “Massa sovint basem les decisions urbanístiques únicament en criteris estètics o d’eficiència, però cal defensar altres valors, com ara el respecte al context i la seva capacitat de generar cohesió social, i acceptar el desordre espontani inherent a tota vida urbana.”

Amb el previsible creixement de les ciutats, la intervenció dels governs en l’espai públic serà cada vegada més decisiva. Els excessos que amenacen avui l’espai públic no provenen tant de la delinqüència o la inseguretat ciutadana, sinó de la privatització o dels excessos de dirigisme municipal. Setha Low, professora de Psicologia Ambiental i directora del Public Space Research Group, va ser una de les ponents més inquisitives de la jornada. Low ha encunyat el terme ‘securitizacion’ per referir-se a tot d’estratègies per a protegir i tancar espais públics que amenacen la llibertat de l’individu en l’espai públic, sigui mitjançant barreres, videovigilància o guardes de seguretat. Low denuncia una financialització (financialization) de l’espai públic, que sovint fa que es consideri més desitjable un tipus de vianants que puguin gastar-se diners en una determinada zona en detriment dels que no s’ho poden permetre. Aquestes són les amenaces que afecten l’espai públic avui, sosté Low, alhora que reconeix que no podem dissenyar l’espai urbà per a fomentar la democràcia. “Sí que podem dissenyar l’espai públic per a fomentar la diversitat. I per a fer-ho hem de crear espais on tothom s’hi pugui sentir representat. Està comprovat que el ciutadà no sol anar a llocs on no pot veure representacions de si mateix), diu Low.

La planificació urbanística ha d’endevinar les necessitats del ciutadà, però en cap cas podrà mai crear una comunitat si aquesta no existeix abans i encara menys si la comunitat no es fa seu l’espai públic. La pregunta és, doncs, què poden fer els arquitectes per tal que els ciutadans tinguin sentiment de pertinença a un espai determinat. Al llarg del dia es van presentar casos diversos, com ara el memorial de l’11 de setembre, la remodelació de Governor’s Island o la Plaça de les Glòries de Barcelona.

Michael Asad, l’arquitecte que ha dissenyat el memorial de l’11 de setembre a la zona zero, apuntava que abans de l’atac a les torres bessones tenia una noció molt cerebral de l’espai públic i que a partir de l’encàrrec de construir el memorial ho va viure d’una manera emocional. Asad ha creat un espai de dol i recolliment en plena ciutat. Per una banda, ha creat una gran cavitat sota l’espai que ocupava cada una de les torres, per “transmetre l’absència del que hi havia hagut”. Per altra banda, ha convertir aquestes gran cavitats en una cascada permanent. El soroll del salt d’aigua impedeix el visitant de parlar amb ningú o de cridar per damunt dels decibels de l’aigua. Així es garanteix un silenci ambiental i de retruc un recolliment del visitant davant del monument.

 

De Governor’s Island a Les Glòries

Un altre exemple recent de renovació de l’espai públic és el de Governor’s Island. Leslie Koch és l’arquitecta que ha dissenyat la conversió de Governor’s Island, que ha passat de ser una instal·lació militar a una illa d’esbarjo per als ciutadans de Nova York. Així com alguns arquitectes critiquen el highline de Nova York, el passeig que recorre la costa oest de la part baixa de Manhattan, per la seva artificiositat, Governor’s Island ha triomfat pel seu rotund equilibri entre la intervenció urbana i la naturalesa.

Koch va explicar el pla director per la construcció del parc de Governor’s Island, situat davant de l’estàtua de la Llibertat. Un parc de nova creació que Koch i el seu equip han dissenyat tenint molt en compte l’observació de la gent que hi va i adaptant l’espai a les necessitats dels visitants. És molt interessant de llegir el procés de gestació d’aquest espai. Ho trobareu aquí.

L’arquitecta barcelonina Ana Coello de Llobet va ser l’encarregada de presentar el projecte guanyador per a les futures Glòries, l’anomenat Canòpia Urbana, que recupera part de l’antic Rec Comtal i incorpora un mirador elevat amb vistes sobre el parc, on la vegetació es difumina fins a la Meridiana. L’objectiu és garantir la nova centralitat de la plaça, ordenar-ne la mobilitat fomentant el transport sostenible, maximitzar l’espai verd i reordenar equipaments i habitatges previstos en el plantejament de l’espai. En aquest projecte el verd hi juga un paper més urbanístic que decoratiu, raó per la qual el president del jurat, Jaime Lenier, ha dit que la proposta guanyadora “és més d’ecoarquitectura que d’egoarquitectura”. Entre els diversos espais que s’hi recreen, destaca una “àgora digital”.

Durant molts anys, la zona de les Glòries ha estat una mena d’espai fronterer entre els límits de l’Eixample i la zona industrial del Poble Nou. La plaça de les Glòries ha estat un immens i inhòspit scalextric. Per al vianant era una mena de terra de ningú, que portava a un atzucac, tant si hi arribàvem caminant des de Gran Via com si hi topàvem venint de Sant Martí. Era un exemple claríssim del que Jane Jacobs al seu cèlebre llibre The Death and Life of Great American Cities anomena “the curse of border vacuums”. Aquests espais urbans fronterers, en lloc de crear amables zones de transició, es converteixen en autèntiques barreres arquitectòniques i àrees desertes.

La remodelació de la plaça ha suposat la demolició de l’anella viària, una opció que alguns arquitectes, com Esteve Bonell, havien discutit a Núvol i en un debat a la Fundació Miralles. Antoni Vives, tercer tinent d’alcalde de Barcelona, explicava dissabte a Nova York que la construcció de l’anella en el seu moment, a principis dels anys 90, es podria atribuir a una motivació molt senzilla. “La gent tenia la percepció que Barcelona s’acabava aquí. Per mar el límit era al Poblenou i les Glòries era com una frontera que marcava el final de la ciutat, el punt a partir del qual ja es podia circular per Barcelona com si fos una autopista. No ho dic com una crítica, sinó que era la percepció que es tenia en aquell moment”.