De l’aula a la trinxera

4.04.2019

La primera edició del Jazz I Am ha estat sens dubte un èxit, i no només per la presència de gent de tot arreu, fins i tot de latituds força llunyanes, o per l’èxit de les actuacions, al mateix recinte de la Fabra i Coats i a les sales Robadors 23 i New Fizz, sinò també perquè va esdevenir una mena de congrés dedicat a analitzar l’estat del jazz des de diferents vessants.

Xavier Torres Trio | Foto: Helena Hunter

Entre el 27 i el 29 de març la Fabra i Coats va acollir diverses taules rodones dedicades a qüestions com la “internacionalització” del nostre jazz, les fires del sector que se celebren al Vell Continent i, fins i tot, a la paritat de gènere a la música. Els dos primers debats, però, van estar dedicats a dos aspectes indissociables al sector del jazz: la formació i les condicions de treball del músic.

Llengua vehicular

El primer debat va ser sobre el paper de les escoles de música amb programes de jazz. Conduïda per l’incombustible Lluís Cabrera, fundador de l’històric Taller de Músics, que enguany celebra el seu 40è aniversari, completaven la taula Climent Lanaspa, en representació de l’escola Jam Session, Joan Sanmartí, de l’ESMUC, Jordi Gaspar, del Taller de Músics, i Francisco Blanco “Latino”, en nom del col·lectiu Sedajazz. No hi havia cap representant del Conservatori del Liceu, escola que també imparteix un grau de jazz i música moderna.

Cabrera va obrir la llauna justificant la creació del Taller, el 1979, com la necessitat d’“omplir un buit” i oferir una alternativa a la formació clàssica. Segons Cabrera, si haguessin aplicat els mateixos mètodes que al conservatori clàssic “ara mateix no existiríem,” va sentenciar. L’activista Cabrera va fer esment a les “crítiques duríssimes” que va rebre la gent del Taller quan van obrir l’escola al Raval: “Ens deien que el jazz no es podia ensenyar, que s’havia d’aprendre per ciència infusa o semifusa, i que, en acabat, tots els músics sonaven igual.” El sentit, però, d’un programa formatiu com el del Taller és de “remenar l’ensenyament musical”, és a dir, fomentar l’esperit creatiu dels alumnes. El jazz és, doncs, “un mitjà i no un fi”.

El representant de l’escola Jam Session, la primera de tot l’Estat que va oferir un grau superior en rock, va posar com a exemple la seva pròpia trajectòria, un “exercici viscut” com a estudiant de música amb el jazz com a fil conductor. Per Lanaspa, el jazz és un mitjà que corre el perill de caure en vicis propis d’un conservatori clàssic. “És necessari estudiar jazz per aprendre a tocar metal noruec?”, va preguntar. Gaspar llavors va definir el jazz com una “llengua vehicular que facilita l’aprenentatge d’altres gèneres de la música moderna i popular, tret del flamenc. Pel també baixista, el jazz és punta de llança d’altres estils gràcies a la seva particular visió de l’harmonia i la improvisació, entre altres raons.

Francisco Blanco “Latino” va explicar l’origen de Sedajazz, al poble valencià de Sedaví, com l’evolució d’un grup de músics de banda cap al llenguatge del jazz. Si d’entrada la creació d’una escola “informal” de jazz va ser rebuda amb escepticisme —“Ja teniu titulació?,” li va etzibar el director d’orquestra García Asensio—, “Latino” va destacar un fet indiscutible: Sedajazz no només ha estat el motor del jazz al País Valencià, amb centenars d’activitats de tota mena, sinó també la pedrera de jazzman de la categoria de David Pastor o Vicent Macián.

“Latino” també es va adherir a la tesi de Gaspar sobre el jazz com a “llengua vehicular” en l’ensenyament de la música moderna, una afirmació que va posar en dubte Joan Sanmartí. El guitarrista vallesà va defensar el caràcter “transversal” de la denominació “jazz i música moderna” del seu departament. Segons Sanmartí, qualsevol música que es pugui codificar, de la qual se’n pugui extreure un mètode, és vàlida per ser ensenyada, al marge que es consideri jazz o no. Pel representant de l’ESMUC, el més important és que “la gent aprengui a escoltar,” sigui o no músic.

Durant el torn de preguntes, un assistent va contraposar la importància del jazz, “una música de fa 100 anys”, va dir, al caràcter social, de carrer, de les músiques populars. La seva va ser una intervenció celebrada per Lluís Cabrera i el periodista Jordi Turtós, assegut entre el públic. Algú va cloure la sessió amb un desig: “el més important no és aprendre a tocar com Charlie Parker, sinó a pensar com ell.”

Xavier Torres Trio | Foto: Helena Hunter

Franctiradors sindicalistes

Si la primera taula es va centrar en la formació dels futurs músics de jazz, la segona va debatre sobre la situació del músic professional, a partir d’una celebració, la dels 30 anys de l’Associació de Músics de Jazz i Moderna de Catalunya (AMJM). Moderats per l’actual president de l’entitat, el bateria Guillem Arnedo, seien també a l’escenari els dos primers presidents de l’associació, el percussionista Àngel Pereira i el guitarrista Max Sunyer, i dos joves militants, el pianista Xavi Torres i la cantant Gemma Abrié. Posteriorment s’hi va incorporar la també vocalista Laura Simó.

Pereira va arrencar esmentant a Lluís Cabrera com a impulsor de l’entitat, quan el també escriptor el va convèncer per posar en marxa una associació que representés els músics, “un col·lectiu poc gregari”, en paraules d’Àngel Pereira. “Som franctiradors,” va afegir Max Sunyer, que va situar la gestació de l’entitat a les bambolines del Teatre Lliure, quan l’equipament del barri de Gràcia disposava d’una extraordinària orquestra que anys després va tancar unilateralment.

Durant els primers anys, l’associació va centrar els seus esforços en qüestions com ara donar visibilitat al col·lectiu de músics davant les administracions o promoure la redacció d’una encara inexistent Llei de la música; o crear una “consciència col·lectiva” entre els músics de jazz, com va apuntar Gemma Abrié. Torres, el més jove de tots, va comparar la situació de Catalunya amb la d’Holanda, país a on viu i en el qual existeix “una sensació de respecte” vers la professió de músic. A casa nostra encara hi ha qui pregunta a un músic a què es dedica.

I què ha canviat durant els darrers 30 anys? Des d’un punt de vista optimista, l’AMJM és l’entitat que ha liderat a tot l’Estat la creació de col·lectius similars a altres indrets, a banda de participar de forma activa en la subcomissió parlamentària que va estudiar la creació d’un Estatut de l’Artista semblant al d’altres països d’Europa. Tanmateix, tot i el creixement de l’AMJM, avui amb un nombre significatiu de socis, la situació del músic no ha canviat gaire des del 1989, sinó que més aviat ha empitjorat, segons els més veterans de la sala.

En paraules de Max Sunyer, “la música no existeix a la societat.” No té tampoc, segons el siscordista, la rellevància que mereix en les institucions, com per exemple amb cap representant del sector de la música quan es va constituir el CONCA, ni cap “conseller de Cultura que sigui músic.” Pereira va reblar el clau il·lustrant amb una anècdota personal la relació entre músics i polítics. Ara fa uns vint anys, el Parlament de Catalunya el va convidar a intervenir a la Comissió de Cultura. El percussionista no es va mossegar la llengua i va denunciar tot el que li va semblar pertinent. Quan va acabar la compareixença, un grup de diputats el va convidar a dinar. Durant la sobretaula, va sortir el nom del musicòleg Jesús Rodríguez Picó, aleshores delegat de Música del Departament de Cultura de la Generalitat. Un il·lustríssim diputat va pronunciar llavors la següent frase: “No sabia que l’home del temps a TV3 fos també el director general de música”.

Article relacionat: https://www.nuvol.com/noticies/si-ets-dona-en-el-sector-musical/ 

Etiquetes: