De la industrialització fallida al Pacte del Botànic

Tot i el canvi significatiu que s’ha produït al País Valencià des del 2015, han sortit pocs llibres reflexionant sobre aquesta nova etapa tenint en compte la història, la política o els canvis globals. En aquest buit de pensament, l’economista Gustau Muñoz (València, 1951) ha escrit Corrents de fons, un recull de textos que intenta contextualitzar el pas “dels darrers anys del govern d’un PP desficiat i tacat per la corrupció sistemàtica” a l’època “del Canvi amb majúscules” de l’Acord del Botànic. És un llibre que ens parla de com la falta de rumb polític i empresarial de la Transició valenciana va conduir al País Valencià a un model basat en l’explotació desfermada del turisme i la construcció. Posteriorment, també apunta algunes vies per a la transformació política i cultural futures.

El llibre comença situant-nos en mig del debat que entre els anys 60 i 70 van mantenir Joan Fuster i Ernest Lluch. Era un debat sobre el model econòmic del polític i, consegüentment, també sobre l’estat de la nació valenciana i les seves elits polítiques i empresarials. El de Sueca descrivia el País Valencià dels 60 com un territori agrícola, fill d’una industrialització tardana i fallida, i on les grans famílies havien cedit la iniciativa política i econòmica al règim franquista. Pel de Vilassar de Mar, en canvi, existia un “fil industrial” de petites i mitjanes empreses des d’on era possible guiar el país cap a una nova etapa. Fuster volia pel País Valencià una indústria i una burgesia homologables a les de Catalunya i el País Basc, i Lluch −ja amb un ull posat a la política− preferia treballar a partir de les condicions existents.

Era possible, doncs, fer del País Valencià un país amb una indústria prou viva per encarar el futur? Per Muñoz aquesta va ser la pregunta que va deixar flotant el debat intel·lectual dels 70 i que el Partit Socialista de Joan Lerma, fent cas a Lluch, va intentar resoldre. Però amb l’enduriment de les lògiques de la globalització i amb l’arribada del govern del Partit Popular d’Eduardo Zaplana la pregunta no trigaria gens a ser oblidada. Si durant els primers anys 80 hi va haver cert renaixement de la indústria pròpia i un procés per potenciar la indústria endògena i fer-la competitiva en el nou context global, amb l’arribada dels governs del PP es va abandonar la política industrial per apostar pel turisme, l’oci i els grans esdeveniments.

Després del cop de la crisi, i amb la “fase nova, de maduració civil i cultural”, el País Valencià s’ha de tornar a enfrontar al problema de la industrialització. Ara, però, des d’un punt de vista nou. El problema actual ja no és un excés de població dedicada a l’agricultura, sinó als serveis i a la construcció. El repte que té el nou Govern de la Generalitat, diu Muñoz, és saber com posar topalls a la desindustrialització i afavorir el sorgiment d’una economia autòctona competitiva, basada en el capital humà i l’alt valor afegit. Mentre la Xina es fixa en els ports del sud d’Europa i amb la UE en una crisi creixent caldria “identificar els corrents de fons que empenyen i modelen les relacions entre cultura, societat i la política” per a poder aprofitar-los.

Hi ha en Muñoz cert optimisme que sovint és moderat però que de vegades el fa massa benèvol com a l’hora d’obviar les cares fosques del govern del PSPV, que va ser una peça clau per entendre l’especulació del País Valencià contemporani. També treu conclusions massa esperançadores sobre el Pacte del Botànic, coalició que fins ara ha mantingut una política econòmica continuista. Tot i això, aquest mateix optimisme li permet sortir del cercle de victimisme al qual s’ha sotmès sovint el nostre pensament. L’economista valencià cita a Fuster per dir que “res [és] més senzill ni més confortable, per un poble com per un individu, que considerar-se ‘víctima’ i atribuir l’origen de les seves desgràcies o dels seus errors a una dolorosa interferència aliena”.

Muñoz creu que, després de molt temps, les persones indicades han agafat el timó i que per tant la responsabilitat de buscar ser un poble “sa i coherent”, amb una “plenitud nova”, ja no recau en un enemic dels interessos valencians. D’aquesta manera, l’autor ens fa situar els ulls cap als líders propis i fixar-nos en la seva capacitat −o incapacitat− per projectar el País Valencià dins del nou context global.