De complots, traïcions i venjances

9.10.2017

En èpoques políticament convulses, el més polític de tots els compositors d’òpera, Giuseppe Verdi, ha reaparegut al Gran Teatre del Liceu. Hauria estat bonic que ho fes amb aquell crit a la fraternitat de Simon Boccanegra (“E vo gridando pace, e vo gridando amor”) però, reflex dels temps que corren, ho ha fet amb una de les creacions més negres i conspiratives de la seva producció: Un ballo in maschera. 

Un ballo in maschera al Liceu|Foto: Antoni Bofill

Un ballo in maschera al Liceu|Foto: Antoni Bofill

I sense dubte, també, una de les més inspirades. I és que, un número rere l’altre, la capacitat de Verdi per retratar personatges i situacions dramàtiques a través d’idees musicals no deixa de sorprendre i enlluernar per la seva habilitat i flexibilitat. El compositor havia arribat, l’any 1854, a un punt de no retorn. Havia iniciat la implosió del melodrama belcantista des de dins, des de la tradició, amb la gran trilogia (Rigoletto, La traviata, Il trovatore) i amb obres com Don Carlo o aquest Ballo consolidava la reforma i trobava nous camins expressius que desembocarien en Otello i Falstaff, llegat final d’un camí que abraça tot un segle de teatre musical.

A Un ballo in maschera, la dissolució de les estructures belcantistes es fa palès des de la primera escena, tot i que fragments com “Alla vita che t’arride”, remeten clarament a la vella escola i als inicis verdians. Però la que es manté intacta en tota la trajectòria verdiana és la capacitat melòdica i el vigor dramàtic. Un vigor que sovint es confon amb vulgaritat. El director Riccardo Muti, un dels grans especialistes en el compositor de Busseto, en diverses xerrades que es poden trobar a la xarxa, adverteix d’aquest perill i assenyala com a culpable la mateixa tradició interpretativa italiana que sovint tracta de manera barroera i poc rigorosa l’orquestra verdiana. En el cas que ens ocupa no es pot dir que la feina del director Renato Palumbo fos ni barroera ni poc rigorosa, però sí poc refinada en els colors i els matisos orquestrals, de so gruixut, dinàmiques exagerades i en alguns moments desbocada a nivell de tempi. Aquestes característiques no afavoreixen precisament la tasca dels cantants que, en els números de conjunt, amb prou feines podien seguir la velocitat de l’orquestra. La sensació és que Palumbo vol fer de Muti (aquell Muti instransigent dels inicis) o de Toscanini però, òbviament, sense la talla d’aquells.

Tampoc ajudava als cantants la caixa escènica disposada per Vincent Boussard, que no afavoria la projecció de les veus, així com la inexistent direcció d’actors. Boussard i els seus col·laboradors van aconseguir un fet poc habitual: una xiulada incontestable a un espectacle que no té res ni escandalós ni provocador. Simplement, no es percep ni una sola idea.

Amb totes aquestes adversitats és admirable, i diu molt del cast, que gaudíssim d’una vetllada de notable qualitat vocal. Començant per la que, sense dubte, serà una de les millors actuacions de la temporada. La d’un Carlos Álvarez absolutament pletòric. Amb un instrument que cada dia sona més contundent i alhora dúctil; un timbre cada dia més acolorit i ferm; una projecció que fa que la veu corri pel teatre amb una autoritat insultant; una tècnica de cobertura canònica (l’”Eri tu” va ser una exhibició en aquest sentit) i un domini de l’estil verdià magistral. A més, el seu retrat d’un home gris i hermètic però apassionat i venjatiu respon a una idea molt clara i treballada del personatge. Al nivell dels grans Renato de la història.

L’altre triomfador de la vetllada va ser Piotr Beczala, tot i que el tenor polonès va semblar que tenia més dificultats en la lluita amb la direcció escènica i orquestral. Però la solvència tècnica i el gloriós moment de forma del tenor ens van regalar moments esplèndids, sobretot a mida que l’obra avançava. Si en el primer acte els tempi i el volum de Palumbo el van incomodar relativament, a partir del duo “Teco io sto” es va deixar anar i va tractar d’expressar-se amb major llibertat. Si el duo va ser sensacional, l’ària “Ma se me forza perderti” no ho va ser menys, cantada amb una línia i una facilitat encomiable. A l’escena final, però, es va fer palesa una de les característiques de Beczala. Una certa tebior en l’abandonament dramàtic. En una escena en la qual cal treure el cor per la boca convertit-se en cant, Beczala ens deixa una mica freds. Tot i aixó, no es pot negar que és un dels grans tenors del moment i un cantant extraordinari.

Poques referències teníem de la soprano Keri Alkema, que substituïa a la inicialment prevista Ekaterina Metlova i que sembla tenir el seu centre d’activitat als EUA, Canadà i Sud-amèrica. I el cert és que la primera impressió no va ser gaire positiva, mostrant una veu metàl·lica, un vibrato massa perceptible i poca projecció. Les coses van millorar ostensiblement en el duo amb Beczala per rematar la seva tasca amb un “Morró ma prima in grazia” que, si bé no va emocionar ningú, va ser plantejat i executat amb gran correcció.
Dolora Zajick manté aguts i greus, però el centre ha desaparegut o, si més no, aquesta és l’impressió que va causar la veterana mezzosoprano. Poc afavorida pel vestuari de Christian Lacroix – un vestuari amb alguns encerts però febleses evidents – va passar relativament desapercebuda i tractada afectuosament pel públic, que va reconèixer així la seva trajectòria. El cas oposat va ser Elena Sancho Pereg com a Òscar, qui va prescindir de l’element transvestit. Pletòrica vocalment i amb una contundent personalitat escènica, està consolidant ja una trajectòria més que interessant.
De la resta del cast, destacar el Silvano de Damián del Castillo. I sobre la producció, que ens va oferir un dels moments més hilarants dels darrers temps amb l’escena del cotxet teledirigit. Inoblidable!