De Brossa a Portabella i de Portabella a Guardiola: imatges que preferirien no fer-ho

6.04.2019

La poesia pot encendre la metxa de la revolució? A Què és la literatura?, Jean-Paul Sarte defensa que no: mentre que a la prosa li correspon estar “implicada”, teixint la malla social i contribuint inevitablement a perpetuar-la o a transformar-la, la poesia és un refugi estètic de la realitat, una kantiana finalitat sense fi que només desplega el seu màxim potencial quan es despolititza del tot i es consagra a la bellesa. Sartre no hauria escrit el mateix si hagués conegut a una parella d’amics i poetes catalans, l’un, de la paraula, com ho fou Joan Brossa, l’altre, de la imatge, com encara ho és Pere Portabella.

Pere Portabella, Eduardo Chillida, Joan Brossa i Antonio Saura a París, 1960. Fotografia d’autor desconegut.

La quarta sessió del cicle “Ens va fer Joan Brossa”, comissariat per Manel Guerrero, va reunir Pere Portabella i Ingrid Guardiola, realitzadora i assagista que acaba de ser guardonada amb el Premi Serra d’Or amb l’obra L’ull i la navalla. La sessió, que va tenir lloc a l’espai La Seca de la Fundació Joan Brossa, havia de parlar de poesia, cinema i Brossa, que és el mateix que dir que acabaria versant, sobretot, de política. Això hauria complagut al poeta, que es va convertir en mentor estètic de Portabella quan tots dos eren veïns al carrer Balmes fins al punt que va acabar col·laborant estretament amb el guió de la seva òpera prima No compteu amb els dits, un film en què la subversió formal del llenguatge cinematogràfic comercial està motivada per idees polítiques o, en altres paraules, la convicció que desvetllar una altra forma de mirar pot desvetllar una altra consciència de classe.

Guardiola va començar la sessió amb unes paraules de Brossa que ho resumeixen millor que res del que podríem dir nosaltres: “El cinema és l’art genuí del nostre temps. Ha influït enormement les altres arts, sobretot la novel·la i la poesia. Ens ha ensenyat a mirar; hem descobert parcel·les de la realitat que eren desateses i les hem valorades com correspon. També és cert que, a causa de la seva organització industrial, ha contribuït a popularitzar la mala literatura […] Cal no oblidar que som a l’època de la imatge. Pel meu gust, potser falten poetes del cinema (ho són, per exemple, André Delvaux i, per què no?, Steven Spielberg)”. La cita flotava a l’aire perquè l’entomés el més gran poeta del cinema que ha donat la cultura catalana i que, per sort, estava a la sala.

Portabella encarna aquest cinema poètic que es defineix en oposició a les pràctiques del cinema institucional. Una selecció de negatives que apareixen durant la conversa: “Jo mai he escrit un guió”, “Jo no monto les meves pel·lícules” i “Jo no he fet mai un documental”. Ja se sap que els 90 anys són el millor moment vital per mobilitzar la retòrica d’enfant terrible –Albert Serra, que serà mencionat durant la sessió com un altre exemple de poeta del cinema, ho ha fet des dels inicis, però això és un altre tema-, i el cineasta la defensa sense gota d’ironia: en el cinema de Portabella, l’antinarrativitat, l’associació lliure d’idees i el flux poètic de les imatges no són una tècnica ni un recurs efectista, sinó una doctrina teològica. Quan el director barceloní explica el secret del seu mètode recorda a una mística explicant la seva poesia: és l’esperit del setè art que es manifesta a través seu, i això no s’ensenya a les escoles de cinema.

Guardiola, sempre amb un somriure burleta a la recambra facial, posa més distància amb ella mateixa però no té una teoria menys ambiciosa. Qui conegui els seus assajos audiovisuals o escrits, sap que la filosofia brossiana i portabelliana troba una deixeble i una renovació immillorables en la gironina quan escriu: “El problema no són les imatges sinó la mirada que s’hi projecta o que se’n deriva. Com fer de l’ecosistema mediàtic un lloc de producció, digestió i transformació del sentit i del sentir?”. Aquest problema de com despertar sensibilitat estètica, com fer que una sacsejada artística en les formes sacsegi el fons del discurs hegemònic i, finalment, les pràctiques socials, és el que interroga Guardiola a cada entrega del Soy Cámara del CCCB. Al diàleg amb Portabella de seguida apareix el tema de les xarxes socials i Internet entesos com eines d’alienació massiva per via de la saturació d’imatges banals, contra el que Guardiola recomana reactivar “el poder de la imaginació de Brossa, la seva capacitat d’imaginar altres escenaris”.

Si la poesia pot salvar-nos, com és que, en paraules de Portabella, “ens trobem en una situació [política, social, humana] insostenible, insuportable”? Què podem fer per apoderar la imaginació que iniciarà un canvi de debò? El fil que uneix a Portabella i Guardiola és el d’un no poètic, la negativitat que s’enfronta a la voràgine neoliberal amb una interrupció estètica i política al mateix temps, que potser Brossa veuria en els finals de línia abruptes propis dels poemes, que fan un text s’hagi de llegir –mirar-, per força, amb uns altres ulls. Guardiola, que sempre parla de “convertir-nos en el negatiu del nostre temps”, va cloure la xerrada reivindicant la negativa a participar en un engranatge injust, l’obligació de “trencar la cadena d’ordres”. Per la seva banda, Portabella va explicar que, després d’un acte clandestí que havia compartit amb Brossa, es va trobar un andalús que havia col·laborat en la logística que li va dir “Coño, tu no eres Portabella? Caguen la leche, el otro día vi una pel·lícula tuya, una cosa de la noche y, joder, me la puedes explicar?” Evidentment, Portabella va respondre amb un emfàtic “No”.