De Barcelona a Porto. Del ‘Disseny Does’ a ‘Os Universalistas’

13.05.2018

Fa uns dies vaig baixar a Barcelona perquè a la tarda volava cap a Oporto. Vaig aprofitar el matí per visitar l’exposició Design Does* al Museu del Disseny de Barcelona. Un museu al qual en un principi no li augurava gaires èxits degut a la seva ubicació, però si us haig de ser sincer, aquest és el que més he visitat de la ciutat en els darrers anys. I aprofito ara per dir-ho: l’exposició de l’arquitecte vienès Adolf Loos comissariada per la Pilar Parcerisas va ser excel·lent.

Foto: Diogo Palhais

Design Does* és una coproducció del Museu del Disseny de Barcelona i Elisava Escola Universitària de Disseny i Enginyeria de Barcelona. Ha estat comissariada per ELISAVA Research (Laura Clèries) i Domestic Data Streamers (Pau Garcia i Dani Pearson). L’objectiu de l’exposició és primer informar-nos sobre com el disseny pot contribuir a millorar alguns dels reptes més transcendentals de l’actualitat: el control social, el consumisme, la tecnologia, la contaminació, la seguretat, la marginació, les noves tecnologies, la innovació… Per així després demanar-nos que reaccionem i que entenguem que la implicació davant dels reptes de la nostra societat és necessària. L’exposició és molt bona i, sobretot, ho és perquè s’adreça a tothom, no només a un públic especialitzat.

Una exposició sobre disseny que s’atreveix a estimular el pensament crític. Amb el que costa fer pensar avui dia, ja només per això, és mereixedora de tots els elogis. I tret d’alguns elements una mica confosos, el fet que estigui muntada amb efectes escenogràfics i que es pugui interactuar amb els projectes de l’exposició, fa que enganxi. Vaig estar més de dues hores visitant-la i la veritat és que em van passar volant. Però en el moment de sortir vaig tenir com una sensació d’estranyesa. Suposo que el fet de conèixer com és la crua realitat sovint fa basarda.

Aquell dia tenia moltes coses al cap. Anar a l’aeroport, el vol, arribar a l’hotel… I a Oporto  se m’ajuntaven l’Erasmus que anava a fer a l’Escola Superior des Artes e Design de Matosinhos amb el viatge d’estudis que organitzava l’escola on treballo, l’Escola d’Art i Superior de Disseny de Vic, motiu pel qual vaig parar de pensar en l’exposició.

Una vegada ja vaig estar ubicat a la ciutat i quan tot anava funcionant bé, és quan vaig començar a recuperar aspectes de Design Does*. Em trobava en un indret diferent de l’habitual i per força havia d’establir comparacions. Però estic convençut que el fet d’haver vist l’exposició de Barcelona em va fer estar molt més receptiu a observar les diferències. Sense cap mena de dubte, el primer que constates és el tema de la contaminació. Observar el cel tan net i blau que té Oporto sembla que sigui impossible. Quina llàstima, ens estem acostumant tant a viure amb contaminació atmosfèrica que, a part dels efectes en la nostra salut, gairebé estem deixant de percebre els colors amb tota la seva intensitat lumínica. No ens n’adonem, però cada vegada els anem veient més grisosos. Seria molt trist, però pot arribar el dia que oblidarem com eren els colors purs?

La veritat és que sorprèn que hi hagi tan poca policia pels carrers d’Oporto. El mateix succeeix a aeroports i estacions de ferrocarril. I això que és una ciutat d’uns 300.000 habitants. Aquest fet em retorna a un altre dels temes de l’exposició de Barcelona: el de la vigilància i el control. I en relació amb això, ara recordo que a totes les parades de metro que vaig pujar, vaig poder accedir-hi obertament. En cap lloc vaig trobar-me ni impediments, ni barreres per accedir als vagons. I una vegada que vaig trobar-me amb un revisor tothom duia el seu bitllet. Això sí, caldria saber que un trajecte d’anada i tornada des d’un punt a l’altre de la ciutat val 1,20 euros. Ara no agafo regularment el metro de Barcelona i no ho sé, però quant costa un trajecte?

Continuem amb altres comparacions. Portugal és un país d’un nivell econòmic força més baix que el de Catalunya, però diria que, pel que fa a la sensació de qualitat de vida, no sé si hi ha gaires diferències. No tinc ni idea de com s’ho han fet, però a Portugal, tot i que la gent no té gaires mitjans per viure, ho sap fer amb molta dignitat. I a més, la majoria de la gent sap parlar anglès perquè des de petits els van acostumar a veure els programes infantils en aquest idioma.

Suposo que a Oporto deuen haver-hi carteristes, desconec l’índex de delinqüència, però jo no vaig tenir sensació d’inseguretat en cap moment. En canvi, sí que vaig adonar-me que gairebé ningú demana caritat, que són molt pocs els que viuen als carrers i que la ciutat estava molt neta. A la majoria de la gent se la veu tranqui·la, afable, predisposada a ajudar-te si tens algun problema o dubte. No cal dir que es menja molt bé i que també es beu molt bé, però el més sorprenent és que és molt barat. Bé, clar, molt barat en comparació als preus que nosaltres paguem. Però perquè pugueu fer números, un menú es pot trobar per 6 euros, el de 9 ja és de luxe. Això sí, la majoria d’aquests preus es troben en restaurants que funcionen en self service. Potser sí que és veritat, que no hi ha molta varietat de plats, però tots estan molt ben cuinats i fets amb productes de gran qualitat. Quant val menjar bé a Barcelona?

A Oporto s’està fent un extraordinari esforç per recuperar les rajoles ceràmiques de les seves façanes. També és un plaer trobar-te botigues que estan iguals que fa molts anys, els colmados són iguals a com els van fer, els barbers conserven les mateixes cadires de sempre (sí, aquelles que pujaven i baixaven) i així moltes coses més. Aquesta ciutat ha sabut valorar el bon disseny, ha conservat allò que ja estava ben fet i encara funciona. No s’ha estimulat gens el consumisme, i molt menys el canvi pel canvi. I s’està innovant, sí, però sempre des del respecte als materials naturals, a l’artesania i als oficis artístics tradicionals. Quan n’aprendrem?

No sabia de la seva existència, però a Matosinhos vaig descobrir la recentment inaugurada Casa da Arquitectura – Centro português de arquitectura, on en aquest moment hi ha la magnífica exposició Os Universalistas. Un projecte expositiu que s’ha organitzat amb motiu del 50è aniversari de la Fundació Gulbenkian i que el 2016 es va mostrar a la Ciutat de l’Arquitectura i del Patrimoni de Paris. Tal com diu el comissari Nuno Grande en el programa de l’exposició: “50 anos de arquitetura portuguesa aberta ao mundo”. Fotografies, dibuixos, textos, maquetes, vídeos dels autors, crítiques i opinions d’altres arquitectes que expliquen com en aquests 50 anys “els arquitectes portuguesos han tingut en comú la capacitat de fer-se seus els llocs i incorporar-los, aconseguint ser holandesos a Holanda, berlinesos a Berlin, en un enfocament heterodox i sense complicacions”. Podem veure obres d’Alvaro Siza, Alcino Soutinho, Fernando Tàvora i molts altres ordenats a partir de tres temes: Universalisme versus (Inter)nacionalisme, Universalisme versus Colonialisme i Universalisme versus Revolució. Un fil conductor que ens trasllada d’una manera planera, però a la plegada crítica i autocrítica, a un recorregut per la història de Portugal que passa per la Dictadura de Salazar, la Revolució dels clavells, la constitució de la República, arribant fins a l’actualitat.

 

 

I aquí torno a recordar l’exposició de Barcelona, concretament en la responsabilitat que té el disseny en la seva relació amb els comportaments i les emocions socials. I em pregunto el motiu pel qual encara ens costa tant parlar del nostre passat. El 2015 vaig veure, a l’Albertinum / Staatliche Kunstsammlungen Dresden, Conflict, Time, Photography. Exposició que s’havia pogut veure l’any anterior a la Tate Modern de Londres. Un dels temes d’aquesta mostra era La Guerra Civil espanyola, on destacaven Cerro Muriano, l’obra ja molt coneguda del fotògraf americà Robert Capa, però també la no tan coneguda obra Patio Civil, San Rafael Cemetery, Málaga, 2009 del fotògraf francès Luc Delahaye. Una gran fotografia zenital en blanc i negre d’uns 2 x 2,6m on apareixia a mida real una gran pila d’esquelets arrenglerats que encara estaven en una de les moltes fosses comunes de la guerra. Crec que és una de les fotografies més esfereïdores que he vist mai. Semblava com si s’estiguessin abraçant, possiblement celebraven que al final es faria justícia i tindrien una sepultura digna. I no sé si vaig errat, però diria que la sèrie d’aquestes fotografies que va fer aquest autor francès no s’han exposat mai a l’estat espanyol. Per què? És que no se sap de la seva existència o és que es considera que encara no estem preparats per conèixer-les?

S’ha acabat el viatge i ja he tornat a Vic. I, no cal dir-ho, una darrera reflexió més. Quan arribava en cotxe des de l’aeroport de Barcelona, ja de nit, vaig percebre la flaire habitual a la qual jamalauradament, ens hem acostumat la gent de La Plana. I inevitablement tornaré un cop més a Design Does*, particularment al tema que tracta sobre la composició dels objectes. És esparverant conèixer la quantitat d’elements que es fan amb els porcs. No em refereixo a aliments, sinó a “munició, medicina, paper fotogràfic, vàlvules del cor, frens, xiclets, cosmètics o cigarrets”. Però quants purins més ens haurem d’empassar? Durant la infantesa i l’adolescència ens havíem banyat a La Cantina, La Vola, Saladeures, fins i tot en una de les dues rieres que passen per la ciutat: el Mèder. Però tot plegat, d’un estiu per l’altre, mentre ens banyàvem, els mateixos pagesos van començar a  informar-nos que no ho féssim, que les aigües baixaven contaminades i podien afectar-nos a la nostra salut. M’imagino que uns pocs purins no eren dolents. Tota la vida que deuen haver baixat pels rius i rieres de La Plana i mai havia passat res. El problema, clar, no eren els purins, sinó la quantitat. Lògicament vam deixar d’anar a banyar-nos. I ho vam acceptar perquè ens deien que la indústria del porc generava molts llocs de treball i que amb la crisi que hi havia no ens podíem permetre una altra cosa. Però la llàstima és que en una sola generació hem perdut el plaer de poder banyar-nos en la natura dels nostres voltants. Vam deixar que es privatitzessin els rius de tots sense dir res. Bé, sempre caldrà agrair la tasca duta a terme pel Grup de defensa del Ter. L’altre dia, algú que crec que està ben informat, em va dir la quantitat de milions d’euros que facturava un sol empresari carni de Vic a l’any. I la veritat és que els 10 milions d’euros que costa una planta de tractament de purins queden molt, molt, molt lluny d’aquesta quantitat. Aquí us deixo que sigueu vosaltres qui poseu la pregunta.