David Simon. El millor creador de sèries del món ve a Barcelona

8.04.2016

Dijous passat, la sala gran del CCCB va quedar plena fins dalt (molta gent dreta) per tal de donar el tret de sortida al Serielizados Fest, el Festival Internacional de Sèries de Barcelona que organitza la revista Serielizados. Silenci atent i ulls expectants a l’auditori per veure el millor creador de sèries de televisió del món. I és que David Simon, responsable d’obres com The Wire o Treme, va causar un efecte més propi d’una estrella del rock barrejada amb un premi Nobel de la Pau que no pas d’un guionista. Efecte justificat si tenim en compte que, si s’hagués de triar la figura més important del que s’ha batejat com a La tercera edat d’or de les sèries, segur que Simon s’enduria el premi de la crítica. I aquesta va ser una de les idees que l’escriptor americà va voler remarcar ahir: que el favor de la crítica i el del públic no tenen res a veure. L’opinió de Simon sobre això també va quedar ben clara: “Que es foti l’espectador casual, jo no vull escriure per aquest paio”.

David Simon dijous al CCCB | Foto: Serielizados

David Simon dijous al CCCB | Foto: Serielizados

 

L’acte va consistir en una entrevista informal entre Simon i el periodista Toni García Ramón, que va aprofitar molt bé l’amistat que els uneix a tots dos -i les nombroses copes de vi que van anar caient en poc més d’una hora- per fer sortir el costat més personal de Simon. Simon és el convidat principal del festival en clau de creador de sèries, però la seva figura arriba a molts més camps. Com a experiodista del Baltimore Sun i com a creador reconegut pel realisme cru i brutal amb el qual denuncia els problemes socials, les paraules de Simon arribaven carregades d’una enorme autoritat, tant si parlava del que hi havia entre bambolines a les seves sèries, com si es referia a Donald Trump o de l’estat del periodisme actual. Però gràcies a García Ramón, vam veure un Simon diferent del que podem trobar a Youtube que va donar caliu i personalitat pròpia a l’esdeveniment. Defugint el to de la classe magistral, Simon va mostrar-se molt proper i va desplegar un sentit de l’humor que va captivar una audiència que ja venia captivada de casa.

Aquest sentit de l’humor és un dels trets que millor serveixen per diferenciar aquesta generació d’ídols de la creació audiovisual que anomenem showrunners dels seus predecessors, els directors de cinema. La cultura dels guionistes és la del treball i la humilitat -normalment forçada i convertida en anominat indigne- i, fins i tot quan et topes amb individus de la categoria de Simon, les obres del qual han estat citatdes nombrosos cops per Barack Obama en la condició de fan de la sèrie, veus un home modest que evita la prepotència típica dels triomfadors del món cinematogràfic.

Simon va fer gala de convicció i coneixements, però mai va caure en els tics dels artistes del ram que ens tenen acostumats a un excessiu amor per ells mateixos i la seva obra. El creador de Baltimore va reivindicar les hores i hores d’esforç, els fracassos i la naturalesa col·lectiva de la seva feina, modèstia que sintonitzava amb una vocació periodística que el duia a evitar parlar d’ell i centrar-se en el que realment l’apassiona: explicar els fets.

David Simon conversa amn Toni García Ramón al CCCB dins el festival Serielizados

David Simon conversa amn Toni García Ramón al CCCB dins el festival Serielizados

Consumir l’obra sencera de Simon (en el rol de creador en solitari) ens obligaria a passar quatre dies, divuit hores i trenta-cinc minuts davant la petita pantalla. I la majoria dels que omplíem el CCCB ahir ho havien fet. Aquests hores es podia palpar en l’ambient, flotant en forma d’una familiaritat mútua. Era com si l’auditori conegués per primera vegada algú a qui, en realitat, ja coneixia de feia temps. Posar cara i ulls a una veu que havien sentit parlar a través de molts personatges diferents al llarg dels anys. I així com una trajectòria creativa llarga acostuma a esbravar l’admiració entre els seguidors i els artistes per culpa de baixades en la qualitat o per canvis d’estil mal rebuts, l’excel·lència sostinguda de Simon en totes les seves produccions i la coherència que hi ha entre elles ha creat un públic que es deixaria caure en braços del guionista sense preguntar. Durant l’acte, aquesta audiència mirava a Simon com un membre més de la seva família, al que havien obert les portes de casa en incomptables ocasions i que sempre els havia dut una meravella rere l’altra.

Però tant com el públic havia vingut a donar les gràcies a Simon, Simon també volia donar les gràcies al públic. “Com pots demanar a una persona que et doni entre vuit i dotze hores del seu temps? És arrogant!” va dir, alhora que reivindicava la seva fe en un estil de fer televisió que ha fet saltar pels aires tots els tòpics de la caixa tonta. Simon va explicar la seva visió amb una metàfora molt entenedora “Els programes de televisió fracassen quan intenten donar a l’audiència el que l’audiència creu que vol. Però l’audiència sempre vol postres, i no sap que, en realitat, ha de menjar verdura”. Perquè només els que han vist The Wire entenen que això de la febre de les sèries no és cap bajanada, sinó que la complexitat i l’exigència per a l’espectador d’aquestes obres no les fa aptes per a l’espectador que busca -legítimament- deixar el cervell pla mentre mira la televisió. Aquesta exigència ha causat la fractura entre l’admiració consensuada de fans i crítics i els baixos nivells d’audiència d’aqueste sèries, qüestió sobre la qual Simon va parlar amb sentit de l’humor i deixant clar que no el desencoratjava. Podríem dir que les sèries de Simon han arribat a l’estatus de clàssic en el sentit amb el qual Mark Twain definia el terme: “Un clàssic és un llibre que tothom elogia, però ningú llegeix”. I durant la jornada d’ahir, Simon va voler agrair l’esforç dels que es llegeixen els clàssics pàgina per pàgina i fins al final.

L’equip de Serielizados va fer possible una hora de comunió entre la gran família dels amants de les sèries amb un dels seus patriarques més estimats. Aquesta nova manera de fer i consumir ficció que ha canviat les nostres converses diàries i que tantes hores ens ha robat (regalat?) darrere la frase “què, fem un capítol més?” demanava a crits iniciatives com la d’aquest festival, que en l’edició d’enguany -la tercera-, ha trencat totes les marques d’anys anteriors i es consolida com un esdeveniment anual imprescindible. Perquè per molt que les xarxes socials i la televisió a la carta ens acostin una sensació de conversa col·lectiva, una passió tan gran i tan compartida com la de les sèries necessitava aixecar-se del sofà i viure’s cara a cara. Música, cervesa, humor, reflexió, discussions, projeccions i un llarg etcètera: durant els dies del festival (7, 8 9 i 10 d’Abril), la família de les sèries ja té una raó per sortir de casa i trobar-se en un lloc on, de fet, se seguirà sentint com a casa.