David Roas: “El fantàstic proposa un conflicte entre l’impossible i el real”

1.04.2014

Aquest mes s’ha celebrat a Girona la primera edició del festival MOT, que enguany s’ha centrat en la literatura fantàstica. El Festival convida autors d’aquí i de fora i ofereix trobades amb els autors convidats, que s’han celebrat a les dues seus del MOT, Girona i Olot. David Roas, comissari del festival, defineix en aquest article el fantàstic i repassa altres categories de l’insòlit, com el meravellós o la ciència ficció.

 

Festival MOT | Foto Martí Albesa

El Fantàstic

El fantàstic es caracteritza per proposar un conflicte entre allò impossible i ( segons la nostra percepció) allò real. Per tal que aquest conflicte generi un efecte fantàstic, allò essencial no rau en la vacil·lació o en la incertesa sobre la que molts teòrics (des del clàssic assaig de Todorov) segueixen insistint, sinó en la incomprensibilitat del fenomen. Aquesta incomprensibilitat no es determina exclusivament dins l’àmbit intratextual sinó que involucra al propi lector: El fantàstic  –cal insistir- manté des dels seus orígens un debat constant amb allò real extratextual: El seu objectiu primordial ha sigut i és reflexionar sobre la realitat i els seus límits, sobre el coneixement que tenim d’aquesta i sobre la validesa de les eines que hem desenvolupat per comprendre-la i representar-la.

Això determina que el món construït en els relats fantàstics és sempre un reflexa d’aquella realitat habitada pel lector. Podríem plantejar el fantàstic com una espècie de “hiperrealisme”, doncs a més de reproduir les tècniques dels texts realistes, obliga al lector a confrontar contínuament la seva experiència de la realitat amb la dels personatges. Ja que l’objectiu fonamental de tot relat fantàstic és, com he esmentat abans, plantejar la possibilitat d’una esquerda en la realitat empírica.

La irrupció de l’impossible en aquest marc familiar no només suposa una transgressió del paradigma de la realitat, vigent en el món extratextual, sinó també un inevitable efecte d’inquietud davant la incapacitat de concebre la coexistència del possible i de l’impossible. Aquesta coexistència (sempre conflictiva) provoca que la realitat deixi de ser familiar i es converteixi en alguna cosa incomprensible i, com a tal, amenaçadora. El text fantàstic ens situa inicialment dins dels límits del món que coneixem, del món que (diguem-ho així) controlem, per, ràpidament infringir-lo com un fenomen que altera la manera natural i habitual en què ocorren els esdeveniments en aquest espai quotidià. I davant d’aquest fet, no queda altra reacció que la por.

Per tal d’aclarir la relació que s’estableix entre el fantàstic i la por, resumeixo aquí la distinció que vaig proposar en un treball anterior entre por física i por metafísica.

La por física (o emocional) està relacionada amb l’amenaça física, la mort i allò que resulta materialment espantós. És un efecte habitual en el fantàstic (tot i que no en totes les seves manifestacions) que també està present en aquelles obres literàries i cinematogràfiques on s’aconsegueix atemorir al receptor per mitjans naturals: D’aquesta manera succeeix en el thriller, on les històries sobre psicòpates, sobre catàstrofes naturals, sobre atacs d’animals, o aquestes narracions pseudofantàstiques articulades mitjançant continuats sobresalts, els quals el seu desenllaç acaba per tenir una explicació lògica i natural.

Amb el terme por metafísica (o intel·lectual) em refereixo a la impressió que considero pròpia i exclusiva del fantàstic; si bé aquesta se sol manifestar en els personatges, incideix directament al receptor, ja que es produeix  en el moment en què les nostres conviccions sobre la realitat deixen de funcionar quan ens enfrontem a la irrupció del impossible en un món com el nostre.

Tal és la importància d’aquest efecte amenaçador, que H.P. Lovecraft va, fins i tot, afirmar que el principi del fantàstic no el trobem en l’obra sinó en l’experiència particular del lector, i aquesta experiència ha de ser la por: “Hem de considerar pretenatural una narració, no per la intenció de l’autor, ni per la pura mecànica de la trama, sinó pel nivell emocional el qual arriba.”

El meravellós

Tal i com acabo d’assenyalar, el fantàstic es constitueix a partir de la convivència conflictiva del real i de l’impossible. La condició d’impossibilitat del fenomen fantàstic s’estableix, al mateix temps, en funció de la concepció del real que controlen tan els personatges com els receptors: Allò impossible és aquell fet que no pot ser, aquell fet inconcebible (inexplicable) segons aquesta concepció. Això determina també, com hem vist abans, la necessària ambientació dels fets narrats en un món com el nostre, és a dir, construït en funció de la idea que tenim de la realitat extratextual.

 

David Roas i Albert Sánchez Piñol

 

Així que la simple presència de l’impossible no implica obligatòriament que una obra hagi de ser considerada fantàstica. A les epopeies gregues, a les novel·les de cavallers, en els relats utòpics, en els contes de fades o en la ciència ficció, podem trobar elements que (a primer cop d’ull) qualificaríem com a impossibles (sobrenaturals), però això no és una condició sine qua non per a l’existència de tals gèneres. Enfront d’ells, el fantàstic és l’única categoria estètica que no pot funcionar sense la presència de l’impossible.

Quan l’impossible (o més ben dit, allò que considerem impossible en relació a la nostre idea sobre la realitat) no entra amb conflicte amb el context on es tenen cabuda els esdeveniments, no es produeix El fantàstic: ni els éssers divins (siguin de la religió que siguin), ni els genis, ni les fades i demés criatures extraordinàries que apareixen en els comtes populars, poden ser considerats fantàstics, en la mesura que en aquests relats la nostra idea de realitat no hi intervé. En conseqüència, no es produeix cap mena de ruptura dels esquemes plantejats per a pensar i explicar la realitat. Aquesta situació defineix allò que s’ha anomenat literatura meravellosa.

El món meravellós és un lloc totalment inventat en el que les confrontacions bàsiques que generen el fantàstic (possible/impossible, ordinari/extraordinari, real/irreal) no es plantegen: Encantaments, miracles, metamorfosis, tot és possible dins els paràmetres físics d’aquest espai meravellós, cosa que justifica que els personatges –i el narrador- assumeixin els esdeveniments sense plantejar cap mena de qüestió.  Perquè és quelcom normal, natural. I, tanmateix, el receptor ho accepta perquè no hi ha res en el text que li obligui a confrontar allò que està succeint amb la seva experiència amb la realitat: els espais en els que s’ambienten els contes de fades o El senyor dels Anells són móns autònoms que no posen en dubte la nostra versió de la realitat. No existeix la possibilitat de transgressió ni, per tant, l’efecte fantàstic sobre el receptor.

La ciència ficció

Són varis els crítics que defineixen la ciència ficció com una variant del fantàstic, tant per la seva condició no mimètica, com sobretot, pel seu joc amb l’insòlit, doncs consideren que els fets narrats són impossibles en el nostre món. Una concepció errònia (exceptuant casos d’hibridació amb el fantàstic) ja que no recorden que tals esdeveniments sempre tenen una explicació racional, basada en avanços científics o tecnològics humans (això justifica, a vegades, l’ambientació de les històries en un temps futur) o extraterrestres. Per tant, no són impossibles per a les condicions del món creades en el text, a diferència del que succeeix en el fantàstic, on els fets exposats són sempre a-causals: Els fenòmens fantàstics no tenen explicació possible ni en el món intertextual ni en el extratextual.

Roas i Sánchez Piñol durant la inauguració del Festival MOT

 

Tal i com afirma Darko Suvin, la ciència ficció es presenta com “una narració imaginària, determinada pel recurs hegemònic d’un lloc i/o uns dramatis personae que 1) són radicals o al menys, significativament diferents de les èpoques i personatges empírics de la literatura “mimètica” o “naturalista” però 2) a la vegada- en la mesura en què la ciència ficció es diferencia d’altres “gèneres fantàstics”;  és a dir, contes imaginaris apilats sense cap validació empírica-, simultàniament acceptats com a no impossibles d’acord amb les normes cognoscitives (cosmològiques i antropològiques) de l’època de l’autor” (Metamorfosis de la ciencia ficción. Sobre poética y la historia de un género literario, México: Fondo de Cultura Econòmica, 1979, p.10)

Així doncs, el món creat en la ciència ficció se sustenta sempre dins la lògica científica: Sorgint la diferencia amb el gènere fantàstic, en tant que no es posa en dubte el funcionament de la realitat empírica, i del meravellós, doncs no es produeix una naturalització d’allò (suposadament considerat) insòlit o sobrenatural. El que fa la ciència ficció és generar una il·lusió de verificabilitat dels fenòmens narrats, per molt que aquests s’allunyin del que considerem possibles en funció de la nostre idea de realitat, és a dir, que no existeixin en la realitat empírica. Els acceptem conjecturalment com a possibles perquè estan “permesos” per certs avenços tecnològics i científics que conformen la realitat construïda intratextualment. No es tracta, doncs, d’una transgressió de la realitat, sinó, podríem dir, d’una expansió d’aquesta per la via científica projectant-la cap a un futur més o menys llunyà, o bé desenvolupant algunes de les seves possibilitats actuals.

 (Traducció de Gerard Olivé)

Fragment de «El reverso de lo real. Formas y categoría de lo insólito», de David Roas, publicat dins Javier Ordiz (ed.), Estrategias y figuraciones de lo insólito en la narrativa mexicana (siglos XIX-XXI), Peter Lang, Berna, 2014.