David Lowery: “Totes les meves pel·lícules tracten sobre tornar a casa”

29.04.2019

Que David Lowery fa el que li dóna la gana s’intueix veient la seva obra mestra ‘A Ghost Story’, però els programadors de Berlinale Talents ho van constatar el dia que li van proposar que fes una xerrada i ell va respondre amb un llistat de cançons i l’objectiu de reproduir-les al públic durant hora i mitja com a únic contingut de la sessió. No sé si per sort o per desgràcia, el director nord-americà no va sortir-se del tot amb la seva i només li van permetre posar tres cançons: ‘The Desperate Kingdom of Love’, de PJ Harvey, ‘Alma’, de la BSO de ‘Phantom Thread’ firmada pel guitarrista de Radiohead Johnny Greenwood, i ‘Track of Time’, d’Anna Von Hausswolf.

El director David Lowery a la Berlinale

Lowery va parlar de la música com “allò que em torna la confiança quan m’entra la por que amb imatges no n’hi hagi prou per expressar sentiments”, o “una bona eina per crear un vincle amb els actors”, i tant això com les seves intencions inicials de basar la xerrada en una playlist cobraren un nou sentit quan va admetre tenir problemes per connectar amb les seves pròpies emocions. També van sortir altres qüestions importants a la seva filmografia, com el contrast entre fer cinema indie o rodar per Disney: “Quan vaig fer ‘Pete’s Dragon’ no em va espantar el pressupost perquè sabía què fer amb ell. No és que jo volgués fer art i assaig encobert, jo tenia ganes de fer una peli de Disney. Si t’han contractat, és perquè volen que facis tu la pel·lícula. Em feia molta més por ‘A Ghost Story’, on tot el que teníem eren 150.000 dòlars que havíem posat entre uns quants amics”. En acabar la xerrada, nosaltres li vam poder fer aquestes preguntes.

Has fet vàries pel·lícules, i cada una és diferent de les altres pel que fa a temes i estil. Com decideixes abordar cada nou projecte?
És curiós, perquè sempre estic buscant noves maneres de fer coses però tinc la sensació que no paro de fer el mateix. Encara que cada projecte sigui un món, crec que segueixo unes línies de connexió temàtiques i estilístiques molt concretes. Veig ‘Ain’t Them Bodies Saints’ i ‘Pete’s Dragon’ i em semblen bàsicament la mateixa pel·lícula. Sé que és la meva perspectiva la que aporta aquest teixit connectiu, però trobo que no paro de retornar als mateixos temes, les mateixes idees, els mateixos plans, el mateix llenguatge. Per mi el repte de cada vegada és com puc fer alguna cosa diferent.

Vols dir que no exageres?
Si mires ‘St. Nick’, la meva primera pel·lícula, o ‘Ain’t Them Bodies Saints’, o ‘Pete’s Dragon’, o ‘A Ghost Story’, totes tracten sobre un personatge que d’alguna manera vol tornar a casa. I tio, no paro de fer-ho, no me’n puc escapar. De fet, la que estic preparant ara torna a ser una altra vegada el mateix. De debò que no paro de pensar: com puc fer una peli que no vagi sobre tornar a casa? M’alegro que em diguis que donen la sensació de ser diferents, sempre estic preocupat que siguin exactament iguals.

Justament esperava que ‘The Old Man and the Gun’ [film que Lowery ha estrenat aquest 2019] tingués una realització preciosista que s’acostés a ‘Ain’t Them Bodies Saints’, perquè em semblava que potser tindrien un esperit en comú, i en canvi era molt més transparent i directa.
Sí que moltes de les meves pel·lícules tenen aquest component preciosista, aquí me’n volia desempallegar. Mai havia fet una pel·lícula que volgués ser divertida i lleugera, fins ara tot eren melodrames bastant seriosos. Volia provar una altra manera de rodar, així que vaig decidir acceptar els possibles errors i anar per feina. Fins i tot vaig canviar la paleta de colors que faig servir habitualment, volia veure com de lluny podia arribar de la meva zona de confort sense que l’obra deixés de semblar feta per mi. Crec que ho he aconseguit, tot i la distància amb la resta, i això em fa por però també em sembla excitant.

És palpable que us vau divertir fent-la.
Ens vam passar tot el rodatge somrient. Ja fossin amb els tipus de plans, o la manera d’operar les càmeres, els moviments, les accions que passaven de fons; tot estava pensat perquè poguéssim riure una mica.

 A ‘The Old Man and the Gun’, el protagonista té una edat que encara et falten molts anys per viure. Com et vas apropar als sentiments d’una persona amb una experiència de vida que no tens?
Una part és simplement veure altres pel·lícules, llegir altres llibres, aprendre a posar-te en la pell d’altres persones. Llegint els últims llibres de, posem per cas, Philip Roth o Gabriel García Márquez, un pot acostar-se al punt de vista d’una persona més gran i entendre’l. Evidentment no en puc extreure el mateix que algú que tingui l’edat dels autors, però encara així tenen un significat per mi. Tinc confiança en el fet que l’art il·lumina coses que estan fora del reialme de la meva experiència, i que sóc capaç de capturar aquestes coses il·lustrant-les i explorant-les. Per altra banda, també sabia que Robert Redfort té 81 anys, i que evidentment aportaria alguna cosa al personatge que jo mai podria escriure. Tota la “vuitantaunesa” d’aquell paper prové d’ell. En lloc de preocupar-me i intentar capturar l’esperit d’una persona gran, vaig pensar: l’escriuré com si fos un adolescent, que és una cosa que sí que entenc, i estic convençut que hi deu haver aspectes que no cauran gaire lluny, cosa que em va confirmar en Robert més endavant: “Em sento com si tingués vint anys, però el meu cos no em segueix el ritme com abans”.

Has après alguna cosa per a tu mateix amb aquest procés?
És evident que amb cada cosa que escrius aprens alguna cosa nova sobre tu mateix, i quan veus un actor interpretar el teu diàleg també aprens alguna cosa sobre ells, però no hi ha hagut un moment on hagi dit “uau, això em fa comprendre millor el fet d’envellir”. Això no impedeix que quan Robert Redford em va dir “em sento com si tingués vint anys” es confirmés quelcom que ja sospitava. Aquestes coses sí que te les emportes.

A la pel·lícula tenim un personatge que és feliç fent allò que li agrada i ho seguirà fent fins a les últimes conseqüències, i s’enfoca de manera positiva, però també observem un seguit de danys col·laterals. El film no es posiciona particularment, però quina és la teva opinió personal al respecte?
És difícil, perquè reconec que ha comès mals actes i ha causat dolor a persones, però no puc evitar sentir simpatia per ell. Sóc molt conscient que, en la meva vida, perseguint una carrera com a cineasta, en moltes ocasions no he pogut ser al costat de gent important per mi. Mai he fet mal directament i amb mala intenció a ningú, però de vegades puc haver estat més concentrat en ser cineasta que marit, per exemple, i sóc conscient que això pot ser dolorós. No ho puc canviar, no deixaré de fer cinema, però és important reconèixer que això passa. Fent aquesta pel·lícula volia fer visibles aquestes persones, però no volia castigar massa el personatge principal, perquè dono suport a què faci allò que gaudeix de fer sense condonar, evidentment, que per fer-ho hagi d’amenaçar algú amb una pistola.

També has fet carrera com a muntador. L’edició afecta la teva manera de dirigir?
No crec que sigui particularment bo a res més que no sigui editar, és l’única cosa que realment penso que sé fer bé. Rodo les meves pel·lícules per ser editades, no deixo de tenir aquest procés al cap perquè sé que és on veritablement puc dir la meva. Al set sempre estic decebut, en canvi a l’edició sé que puc fer grans coses.

No vull marxar sense preguntar-te per ‘Upstream Color’. A la xerrada d’abans has dit que no podries haver deixat editar ‘A Ghost Story’ a ningú més perquè tenia una component massa personal, però no puc ni pensar com ha de ser intervenir en el procés creatiu de Shane Carruth.
Realment no ho sé, vaig llegir el guió i vaig veure el material rodat i hi vaig connectar immediatament. ‘Upstream Color’ em va parlar, vaig entendre el que en Shane volia fer, vaig veure la manera d’ajudar-lo a aconseguir-ho i fins i tot dur-ho una mica més lluny. Va ser una d’aquelles estranyes ocasions on tot fa un clic i encaixa perfectament. Vam muntar aquella pel·lícula en mes i mig, va ser molt, molt ràpid, i no hi havia temps de donar massa voltes a les coses. Era mirar els clips i anar directes al que ell volia fer. Un matrimoni perfecte entre la seva intenció i el meu desig d’il·lustrar aquella intenció. No tinc manera de descriure-ho amb tecnicismes perquè tot el procés va ser profundament instintiu i sentimental.