David Fernàndez: “Si voleu les vostres pensions, feu-vos anticapitalistes”

4.04.2016

El diari Ara convidava dilluns passat els seus subscriptors i lectors a l’auditori AXA per a presenciar un debat entre David Fernàndez, activista i exdiputat de la CUP al parlament de Catalunya, i Miquel Puig, doctor en economia. El títol de la discussió semblava dur inscrita la impossibilitat d’una resolució definitiva a la disjuntiva que plantejava. Capitalisme: reforma o substitució.

David Fernández.

David Fernández.

I de fet no es va arribar a una síntesi que reconciliés ambdós extrems. Aquesta manca d’acord, no obstant, és entesa en aquest cas com quelcom positiu, ja que en el debat del passat dilluns es van obrir, amb la paraula que dialoga, els horitzons de preguntes necessàries i ja fonamentals sobre els nostres temps.

Antoni Bassas, moderador del debat, va iniciar l’acte apuntant la necessitat de definir el capitalisme abans de saber si l’hauríem de substituir o reformar. Després de les definicions enciclopèdiques (benefici màxim, mitjans de producció i mercantilització de la força de treball, entre d’altres) hi trobem els adjectius i l’estadística. Els adjectius que l’acompanyen: capitalisme agrícola, industrial, financer, d’Estat, d’amiguets i, darrerament, salvatge. I les estadístiques que el fan tangent: “el 71% de la població del món disposa del 3% de la riquesa” i “fa 25 anys, 1.958 milions de persones vivien amb menys de dos dòlars al dia; actualment han baixat a 702 milions de persones”.

Miquel Puig va posar en marxa el cara a cara amb David Fernàndez apostant per la reforma del capitalisme. Segons Puig, el capitalisme és plàstic i per tant modificable. És tan capitalista Suècia com ho són Estats Units i Colòmbia; fins i tot al sistema de la Xina o Vietnam li’n podríem dir capitalisme autoritari. Així doncs, podem triar quin capitalisme –en les seves múltiples representacions– s’ajusta a la societat que volem: “és com una paleta de colors”.  El capitalisme és un sistema d’organitzar-se modulable que no s’hauria d’antropomorfitzar, ja que no té valors ni sentiments.  En tot cas, aquest sistema regula l’esperit egoista, que juntament amb el filantròpic ens regeix a tots els éssers humans, que sí som éssers morals.

Fernàndez no va sorprendre ningú i es va situar en el cantó de la substitució: “no és per fer el paradís a la Terra sinó per sortir de l’infern”. Segons Fernàndez, el capitalisme és irreformable: el seu motor és l’afany de lucre i és incapaç de respectar els límits humans, ecològics, ètics o socials. És fer trampes al solitari observar el capitalisme de Suècia i no veure la seva relació amb el de Colòmbia o Estats Units. A més, és possible –en termes de sostenibilitat– exportar el model nòrdic arreu del món? Malgrat que el capitalisme, com van dir Marx i Engels al Manifest del Partit Comunista, “ha creat forces productives més formidables i més colossals que totes les generacions pretèrites plegades”, el cert és que li és indiferent el patiment real de la majoria d’éssers humans i només s’atura (momentàniament) quan ha acumulat prou riquesa.

 

Miquel Puig Raposo

Miquel Puig Raposo

Crisi, capitalisme i democràcia

Quan les posicions inicials d’ambdós participants van estar definides, Bassas va assenyalar la crisi econòmica del 2008: és aquesta una crisi més del capital que eventualment s’haurà de superar o bé estem veient els darrers espasmes del sistema?  Puig va afirmar que el capitalisme, com a sistema, es troba subjecte a canvis i reformes: el capitalisme d’aquí i ara no és sinó el fruit d’un constant de reformes. Trobem el cas de reformistes com ara Bismarck, Churchill o Theodore Roosvelt que són aquells que van ajudar a mantenir viu el capitalisme, precisament, imposant-li uns límits que el salvessin del seu descens a l’abisme. Puig, per exemplificar la problemàtica de la crisi actual, va citar una frase de Louis Brandeis, qui va ser jutge de la Cort Suprema dels Estats Units: “Podem tenir democràcia o riquesa concentrada, però no ambdues”. En l’actualitat aquesta riquesa concentrada en poques mans genera conflictes que han abocat el sistema en una crisi. Però com ja va fer fa gairebé cent anys, el sistema haurà de mutar per tal de no tornar a caure en els mateixos errors.

David Fernàndez, per altra banda, va definir aquesta crisi com un esdeveniment originari en la pròpia estructura del capitalisme: “el capitalisme és una crisi perenne”. Després d’enumerar les múltiples crisis econòmiques de les darreres dècades, va asseverar que és un frau relacionar el creixement amb el benestar, ja que les properes generacions –malgrat el creixement– viuran i treballaran en unes condicions pitjors que les dels seus pares i avis. Hi ha, però, una escletxa d’esperança (malgrat declarar amb insistència que ell no té cap model sinó “matrius de canvi i de trànsit”); hem vist que l’esquema productiu cap al qual avancem és el de generar un país low-cost, però un 16% de la població mundial viu d’activitats vinculades a l’economia social i el cooperativisme. Aquesta economia social no l’hem d’importar d’enlloc: entre un 30 i un 35% de l’activitat econòmica a Catalunya des de les darreries del segle XIX fins al 1939 era d’aquest tipus.

Miquel Puig, però, va fer un retret a la pretensió de substituir el capitalisme quan aquesta substitució es basa en la crítica al sistema. La crítica és necessària, però no condueix sempre a l’alternativa d’allò criticat. L’alternativa al capitalisme –va advertir Puig– sovint ha portat molt patiment a aquells que l’han viscut: hi ha fantasies que s’han de denunciar. Cal reformar el capitalisme i recordar que els països més igualitaris ho són, i són els més igualitaris en molts casos perquè, en el fraccionament del Partit Socialista a Europa, en aquells països hi va guanyar la socialdemocràcia: la reforma.

Fernàndez va contestar a Puig afirmant que el capitalisme és una màquina de traspassar límits: reformat a la nòrdica o no, serem capaços de contenir per sempre el capitalisme? Per altra banda –també en resposta a Puig–, cal negar la història del capitalisme entesa com una història de la superació de les seves pròpies contradiccions fins a arribar a la màxima igualtat actual. Això és fals: la pobresa en què es troba la majoria de la població mundial ho avala. Les úniques armes contra la hybris del capitalisme són els drets i la democràcia: davant d’un mercat que elimina valors i que lliga de mans el poder sobirà, cal un sistema ètic que imposi límits als mercats financers, “que voten cada dia, mentre nosaltres només ho fem cada quatre anys”. Miquel Puig va estar parcialment d’acord en aquest darrer aspecte amb David Fernàndez: en els països democràtics, la democràcia està per damunt de tot i cal que aquesta limiti els mercats.

 

La desregulació del mercat i la crisi dels refugiats

Quins són, però, els frens a la voracitat del mercat, i de quina manera s’han d’imposar? Segons Puig, s’haurien de re-formular determinades parts del sistema com ara la fiscalitat o la presa de decisions. Sovint el que falla no és el capitalisme, sinó la democràcia d’un país. Espanya, per exemple, s’hauria de plantejar què li convé no només econòmicament: l’economia americana és molt més potent que la sueca, però en quin dels dos països preferiríem viure? Fernàndez, en aquest darrer punt, va posar de manifest la creixent desregulació del mercat i el dèficit democràtic que genera: parlar de capitalisme avui és parlar d’uns poders econòmics organitzats en elits que fan i desfan en funció dels seus interessos. Fernàndez es va preguntar “on està la riquesa generada en els últims vint anys”: en un sistema en què el creixement accelerat és condició necessària per la seva supervivència, com pot ser que el futur sigui tan incert? La seva resposta es va convertir indiscutiblement en la frase cèlebre del debat: “Si voleu les vostres pensions, feu-vos anticapitalistes”.

A escassos minuts de finalitzar l’acte, “el cop de mercat” a Itàlia i a Grècia i la crisi dels refugiats van posar-se damunt la taula. Segons Miquel Puig, en la darrera qüestió el paper de determinats països nòrdics i del centre del vell continent no es pot criticar a la lleugera: han acollit més refugiats que qualsevol altre país europeu. Si sobrevolem Brussel·les, però, la culpa recau sobre les espatlles dels dirigents nacionals i dels seus homòlegs a les institucions comunitàries. David Fernàndez va afirmar que davant la crisi dels refugiats hom “ja no es pregunta si un altre món és possible, sinó com aquest és possible”. Les decisions d’Europa –va recordar– no només recauen sobre les seves antigues fronteres, sinó també en països tan llunyans com Aràbia Saudita, que és una part fonamental del problema en la crisi dels refugiats.

A tall de cloenda, Bassas va agrair la presència dels assistents, en especial la de Miquel Puig i David Fernàndez. Finalment, amb la promesa de cantar la Internacional en una altra ocasió (o almenys de discutir-ho en assemblea), i després de desvincular-se del patrocini de l’ambaixada sueca, tots dos participants van saludar-se efusivament entre uns aplaudiments més que merescuts. L’acte es donava per acabat. La discussió, però, romandria inconclusa: oberta i bategant. El primer que veurien els assistents en sortir de l’auditori seria el centre comercial de l’illa Diagonal.

Podeu veure un fragment del debat gravat en vídeo al web de l’Ara.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Les pensions…

    L’Estat capitalista, com comptarà les pensions dels càrrecs públics de la CUP? Amb el què realment cobren [que és el mateix que qualsevol altre càrrec públic] o amb el que diuen, mentint, que cobren [1400 €]?

    Atentament

    • Estic segur, que de la mateixa manera que han retornat a la societat (amb la moneda de la inversió en projectes socials) part del seu salari, faran el mateix amb la seva pensió.

      • A.R.St.: Gràcies per la resposta.

        Però no em queda clar per quan cotitzen a la Seguridad Social espanyola: els 1.400 € que diuen -mentint- cobrar o la qüantitat real que cobren?
        (Això, deixant de banda que els càrrecs de la CUP no són els únics càrrecs públics que “inverteixen en projectes socials”. Potser sí que siguin els únics que fan com els hipòcrites “que quan fan almoina ho pregonen a toc de trompeta a les sinagoges i pels carrers per tal d’ésser alabats per la gent […] i que preguen drets per tal que la gent els vegi” [Mateu 6:2, 5]. Apart que tothom que paga impostos inverteix en projectes socials).

        Atentament