Natza Farré i David Fernández. Ens calen líders?

Natza Farré i David Fernández a les converses de La Pedrera

Aquest dilluns al vespre, entre fileres de turistes i paraigües, érem molts els qui feiem cua a les portes de La Pedrera, sota l’aiguat. L’ocasió s’ho valia: el duo Natza Farré i David Fernández parlant sobre Lideratge en femení.

Entre rialles, bromes i cops de destral, els periodistes Natza Farré i David Fernández, juntament amb Núria Ribó, també periodista i moderadora del debat, van desgranar el binomi “lideratge i feminisme”, títol de la tercera sessió el cicle Acció & Reflexió, que organitza la Fundació Catalunya La Pedrera. És el títol de la conversa un oxímoron per se, es pregunta Ribó? Existeix el lideratge femení? Què és el lideratge sinó una jerarquització del poder? No és aquesta jerarquització quelcom masculí?

Ribó llançà la primera pregunta: ens calen avui líders? I Fernández va ser el primer en prendre la paraula: “vinc amb una doble incomoditat”, confessa amb un somriure als llavis, tot recordant-nos una anècdota periodística: tres anys després d’entrar al Parlament els titulars continuen sent “el líder de la CUP”, en lloc de portaveu. Els canvis, però, són lents. També (o sobretot) en política. El seu primer aprenentatge del feminisme, segons Fernández: “una de les coses que he après del feminisme és que les lluites no s’acaben mai” i que “la democràcia és lenta”. Es cou a foc lent perquè els canvis vénen a poc a poc.

Fernández apunta a noves formes de lideratge i de relació assambleàries, horitzontals i transversals. Farré, però, va al gra: “Algú, però, ha de portar la veu cantant”. I afegeix, tot fent broma: “Quan quedem amb amics, necessitem que algú vingui i ens digui on hem d’anar a sopar, perquè se’ns fa tard i tenim gana”.

El lideratge porta implícita certa dosi de competitivitat i agressivitat. Però, i si tenim malentès el lideratge, assumint-lo com a imposat, jeràrquic i unidireccional? I si hi ha altres formes de lideratge?

El capitalisme i el patriarcat “no posen en valor les coses ni els cossos”, ens recorda Fernández. El feminisme sí. Posa la vida al centre, oposant-se a la lògica de poder, capgirant-la. Qüestiona privilegis, els fa trontollar i no ho fa en abstracte: ho fa en primera persona, interpel·lant-nos directament. Per fer-ho, trenca amb el sistema capitalista, en tant que generador de desigualtats cronificades. Des de la rereguarda permanent i sempre a peu de carrer, el feminisme ha anat minant el poder i darrerament ha començat a encapçalar titulars, tot esgarrapant clics. I vist des de la talaia del privilegi i el confort, això espanta. Fa por. La campanya #MeToo, per exemple, ha trencat  (en paraules de Farré) “el marc mental de la impunitat” davant la xacra de l’assetjament sexual. O les mesures del govern islandès per acabar amb la bretxa salarial que han aixecat polseguera. O potser millor “no nos metamos en eso“, com diria Rajoy?

Si alguna cosa caracteritza el feminisme, és el fet d’haver-se mantingut als marges, a la rereguarda. Les grans victòries queden a la penombra, no tenen noms ni cognoms. Són lluites compartides, fetes de llaços i vincles. “El feminisme posa la vida al centre, recordant-nos que som interdependents”. I fràgils. És cuidant-nos que esdevenim lliures: naixem vulnerables; són els vincles el que ens enforteixen i ens alliberen. Tanmateix, i tal com apunta Farré, aquest rol no ha estat una tria: ha estat una imposició del patriarcat. Se’ns ha relegat a l’espai domèstic, al marge del poder. Que no és la llar “la gran corporació del patriarcat”

Aquí va la destral de Farré: “les dones no hem nascut guais per se“. No tenim cap inclinació innata per la neteja ni les cures. Ni som sempre assertives, generoses i comprensives. “De dones, n’hi ha de molts tipus: també hi ha Thatchers i Merkels“. Per què idealitzem i estereotipem seguint a partir de lògiques patriarcals? Que no són Margaret Thatcher, Angela Merkel o Inés Arrimadas dones? Quines dones tenen espai en la política? I quin espai tenen?

Qui acaba portant la veu cantant? Dones que parlen com homes. Farré cita La veu i el poder de les dones de Mary Beard, autora britànca que Clàudia Rius va entrevistar aquí arran de la seva publicació en català ara fa uns mesos a Arcàdia. A tall d’anècdota, Farré parla de l’aguda veu de Margaret Thatcher que, segons explica Beard, va haver d’anar al logopeda per modular la seva veu i guanyar així autoritat i credibilitat. Per parlar com un home, potser? Per manar, com un home?

I si en lloc de manar, fem pinya? Segons Fernández, ens calen més educadores a la rereguarda, més cuidadores i menys líders. Liderant acabem competint, manant, dirigint. Ordres. Paraules. I com diu el refrany que cità Fernández a tall de cloenda, “les paraules se les endú el vent”. Els actes, no. Les paraules poden, però, esdevenir acció. Per què, que no van l’acció i la reflexió sempre de la mà?

El cicle Acció & Reflexió es reprèn dilluns 19 de febrer a La Pedrera amb la darrera sessió, Resiliència i adaptació als canvis, amb Isidre Esteve, Elsa Punset i Josep Puigbó. 

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació