David Fernández: “La pitjor censura és l’autocensura”

29.05.2017

Quan els periodistes del segon diari més important de l’estat espanyol van entrevistar David Fernández, li van dir que només tenien 3 temes vetats: La Caixa, el Santader i el BBVA. Segurament perquè es va trobar amb exigències similars, l’exdiputat de la CUP va fugir tan aviat com va poder dels “mitjans oficials” per fer periodisme des dels marges: “Jo no sé estar en espais on m’obliguen a mentir o a callar”.

David Fernández i Fàtima Llambrich a la clausura del cicle “Mordasses” a El Born CCM

El cicle Mordasses, que al llarg de la setmana passada va dur a El Born Centre de Cultura i Memòria temes com el poder polític, els cossos o els freaks, va culminar la seva primera edició amb “Entre l’ètica i la correcció als mitjans de comunicació”, un debat entre el periodista David Fernández, més que mai en la seva faceta de redactor i editor de La Directa, i Fàtima Llambrich, periodista de TV3 especialitzada en temes judicials, policials o de seguretat. Si el fil conductor del cicle eren les censures més o menys amagades que travessen el teixit social, era obligatori acabar amb el periodisme, l’ofici que marca els límits d’allò que es pot dir en públic.

En la línia de l’exemple dels tres bancs que posava David Fernández, tots tenim la imatge del director de diari que truca al jove redactor idealista per dir-li que haurà de treure determinat nom de la peça o reescriure el titular. Ens agrada imaginar aquesta situació per la mateixa raó que triomfen les teories de la conspiració: és reconfortant creure que hi ha algú que mou els fils, una intel·ligència malvada que ens obliga a fer el que no volem. Seria molt pitjor pensar que, en realitat, la majoria de mecanismes de censura no venen de fora, sinó que som nosaltres mateixos els que hem estat engolits pel sistema fins al punt de caure en una autocensura que, a més, ni percebem com a tal.

Assenyalar aquest tipus de mordassa va ser un dels objectius de Fernández i Llambrich amb els seus discursos. Relacionant el fenomen amb els canals d’informació digitals, Fernández va mostrar-se preocupat pel que ell anomena “perllongacions pantàlliques del cos”, que ens duen a viure a realitats paral·leles on “oblidem que som cossos i tot passa pels nostres cossos”. Segons Fernández, quan el periodista confon realitat i virtualitat, obsessionat amb les gratificacions de les xarxes, es produeix l’autosegrest més greu: el criteri de l’èxit passa a ser el mer consum de les notícies que, per regla general, recompensa amb més clics els temes més banals. En altres paraules, quan el sistema aconsegueix que el periodista no pensi quin tema és el més rellevant, sinó quin rebotarà millor per les xarxes, ja no cal que ningú es prengui la molèstia d’emmordassar-lo.

Llambrich va posar el cas de Sandro Rossell com a exemple de la importància de combatre aquesta tendència: el periodista que va treure la notícia feia cinc anys que coneixia el funcionament de la trama, però va esperar tot aquest temps perquè volia tenir un document que ho provés de debò, el mateix paper que ha acabat fent servir la magistrada encarregada del cas per fer entrar l’expresident del Barça a la presó. Quina és la lliçó d’aquest exemple? Que cal tenir la llibertat periodística i econòmica per perseguir un cas durant tot un lustre. Això il·lustra un dels principals problemes que detecta Llambrich: “el periodisme és un servei públic però està mercantilitzat” i, precisament per això, va remarcar, “els periodistes que treballem a mitjans públics som més forts perquè no tenim l’amenaça de perdre la nostra feina d’un dia per l’altre”.

Què es pot fer contra la tirania, de voler ser el primer, d’aconseguir agradar a tothom, de ser el més llegit? Sense oferir grans solucions, els dos periodistes van tirar del manual deontològic de tota la vida. Llambrich va dir que no s’hauria de poder dir res que no estigués degudament contrastat i que no s’hauria de publicar res que vingui d’una pantalla de plasma a la qual no es poden fer preguntes. Per a la periodista de TV3, és fonamental preservar la mirada crítica i no fer de simples altaveus, perquè “el periodisme ha de ser  la mordassa de la impunitat”, i no el seu còmplice. En el seu característic estil de frases curtes i tuitables, Fernández va concloure amb dues píndoles de collita pròpia: “L’actualitat mata l’actualitat” i “Slow life, slow food, slow journalism”; i dues de manllevades “Qui no es mou, no sent les cadenes (Rosa Luxemburg)” i “Només criden i prohibeixen perquè ens volen fer callar (Joan Fuster)”.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. “La pitjor censura és l’autocensura” de ben segur que queda molt ‘cool’ al tuit del sr. Fernández. Però és una falsetat; és com dir que “és pitjor morir de suicidi que no pas que t’assassinin”. A l’autocensura és un mateix qui pren la decissió; que et censurin, és una cosa que està més enllà de la propia voluntat.

    Atentament

  2. Bé, l’autocensura és precisament el suïcidi de la professió. Si no, l’assassinen. És fer-li la feina als altres.

    • El suicida no té perquè tenir algún enemic que el vulgui matar…
      Dir que un es suicida perquè hi ha algú que el vol matar és absurd (o malaltis).

      Al nostre país (i a l’Estat espanyol) ara per ara no assassinen a periodistas pel què escriuen (que no vol dir que no n’hi hagi de censura). Però els atacs a la llibertat d’expressió no es circumscriuen només a la premsa (a vegades, els mitjans de comunicació són instruments inquisitorials davant opinions no massa correctes, politicament parlant).

      Atentament