David Caño guanya els Jocs Florals de Barcelona

David Caño ha estat el guanyador del Premi de Poesia Jocs Florals de Barcelona 2019 gràcies al seu poemari Un cos preciós per destruir. L’obra s’ha imposat sobre un total de 88 originals presentats i es publicarà dins la col·lecció Óssa Menor de l’editorial Proa. David Caño és col·laborador de Núvol. Podeu trobar tots els seus articles aquí.

Des del títol del poemari, Caño reivindica el cos com una terra poètica i fèrtil: “He volgut col·locar el cos al centre del poemari. La poesia és aquesta cosa lírica que parteix del cap però també del cos. També a partir del cos es pot escriure poesia”. La creació, doncs, és cerebral i carnal. En tot plegat, diu el poeta, “hi ha un punt de metàfora”. 

El cos serveix a Caño per reflexionar sobre la relació que tenim amb “el món que ens ha tocat viure”. En aquest sentit, el guanyador aborda el conflicte “entre el món urbà i el món rural”. Caño s’interroga sobre les condicions de viure en un tauler dominat pel “capitalisme metropolità”. 

“A Nictàlgia, la ciutat era l’element unitari. Aquí no té tanta presència però continuo explorant aquesta relació d’amor-odi amb la metròpoli. Quines relacions es produeixen? Què passaria si marxéssim de la ciutat i tornéssim al poble? El llibre és una reflexió sobre la vida rural i la vida urbana. El mite de l’espai rural és fals. Si fugíssim, tot acabaria sent igual”. Al poemari apareixen Olot –ciutat natal– i Portbou com “espais de fugida, espais d’abandó de la ciutat”. “Hi ha una vocació pel record. Un treball dels orígens que no havia aparegut en altres llibres”, diu Caño.

El recull és un estudi de diversos temes: les relacions, les angoixes, el dolor, la por, les pulsions i l’amor. Pel que fa a la mètrica, no és “concreta”, “tots els poemes són versos lliures”. Un cos preciós per destruir ha estat escrit entre el 2017 i el 2019.

Guanyador del Premi Amadeu Oller el 2017 per Barcelona, feia un grapat d’anys que Caño no es presentava a un concurs. “Em venia de gust tornar a provar un premi. Els Jocs Florals de Barcelona és el que em feia més il·lusió. La ciutat és molt present en tot el poemari i, per tant, és el premi on tenia més sentit presentar-se”.

David Caño va néixer a Olot l’any 1980 i viu a  Barcelona des del 1998. Amb 39 anys ja ha publicat els llibres de poesia Barcelona (Galerada, 2007); He vist el futur en 4D (Moll, 2009); PostMortem. I del no-res, TOT (Tigre de Paper, 2012); Teresa la mòmia, amb Lluís Calvo (Pont del Petroli, 2013); Res és ara ni això (Terrícola, 2013); De Penitents a Desemparats (com dos carrers de Barna), amb Ricard Mirabete i fotografies en blanc i negre de Carles Mercader (Tanit Poesia / La Garúa, 2014), i Nictàlgia (Terrícola, 2017).

Caño ha realitzat centenars de recitals arreu dels Països Catalans i en diverses ciutats europees, sigui en solitari o a partir d’espectacles musicals. També ha col·laborat o col·labora en diverses publicacions com a periodista, entre les quals destaquen La Directa, Crític o Núvol.

El premi li serà lliurat el pròxim 13 de maig a les 18 h en un acte al Saló de Cent de l’Ajuntament en el marc del festival Barcelona Poesia. Els mantenidors del premi han estat Manuel Forcano (president), Maria Josep Escrivà, Josep Lluch, Jordi Marrugat, Ponç Pons, Mireia Calafell i Josep Lluch, que editarà l’obra a Proa. 

“Un cos preciós per destruir és un llibre combatiu, sonor, que aposta per un retorn de la poesia a la plaça pública”, apunta l’editor. “Aquest llibre insisteix en la línia poètica del compromís humà, individual i col·lectiu de la poesia de David Caño. Ho fa amb un treball rítmic molt marcat i amb un to que expressa el malestar existencial davant d’un món que desconcerta. Sempre defugint el pamflet i treballant la simbologia del llenguatge poètic de manera potent i colpidora”, en diu Escrivà.

Per Manuel Forcano, president del jurat, “el llibre de David Caño va sorprendre el Jurat per la seva cruesa. És un llibre fosc, dur, directe, irat. La pena, la ràbia, el desesper per no trobar solucions a allò que el turmenta, estan molt ben dites. El seu to és distès, amb versos prosaics que dibuixen uns paisatges urbans de destrucció, així com una natura derrotada, potser la del seu Olot natal, ciutat de lava apagada, de volcans fracassats i on ens diu que fa un fred com de tristesa. Allò que brilla en el seu poemari són llums fictícies i enganyoses, fars que li diuen on no ha de tornar. A qui tant es queixa i viu en l’ultranegre, el Jurat li allarga la Flor Natural dels Jocs perquè és poeta que sap que ‘la poesia és un furgar-nos el cos tan endins que espanta.’ Premi merescudíssim per a l’espantat”.