David Bestué: el dit a l’ull de l’escultura

22.02.2013

L’artista David Bestué (Barcelona, 1980) exposa ara en solitari després d’haver treballat, durant gairebé deu anys, a quatre mans amb Marc Vives. Val a dir que aquesta parella artística, Bestué-Vives, va participar a la Biennal de Venècia el 2009, i ara fa un any anunciaven plegats el final d’aquest treball en comú, i ho feien en el marc de llur singular i lluïda mostra “Accions a l’univers”, realitzada el 2012 a Caixaforum.

David Bestué.

En aquesta nova etapa, Bestué manté el seu interès per al diàleg entre l’art i l’arquitectura, qüestions motor de moltes de les seves obres, les quals també ha tractat amb originalitat als seus llibres “Enric Miralles a izquierda y derecha (también sin gafas)”, 2010, i “Formalismo Puro. Un repaso a la arquitectura moderna y contemporánea de España”, 2011.

Així mateix, la mostra “Pedres i poetes” inclou la seva mirada sobre l’arquitectura entesa des de la capacitat antropològica de l’arquitecte per construir i validar un artifici que passa a formar part de la nostra quotidianitat. El teixit urbà és ben sovint la base de les seves fotografies, que ensenyen situacions inversemblants  i localitzacions absurdes, indrets urbans que esdevenen el marc on planteja jocs visuals, poètics i conceptuals.  Ell organitza la imatge amb persones, animals i elements diversos, i ho interrelaciona amb mobiliari urbà, monuments, escultures, etcètera. Igualment s’hi evidencien espais públics que, de fet, no són pas per al vianant, ni per a ningú, sinó que són com extensions arquitectòniques que conformen espais innocus.

D’antuvi, hom podria jutjar les fotografies de Bestué de simples i anodines, però res del que apareix a la imatge és gratuït. Aquesta volguda aparença freda i neutra potencia la seva mirada entremaliada i d’alt voltatge sensual. En aquest aspecte intranscendent s’hi comprimeix tota una narrativa personal de continguts amplis, amb referències a circumstàncies vitals o a l’art mateix.

'Broqueta' de David Bestué.

En aquesta mostra Bestué s’acosta també a l’escultura. Amb humor, posa a prova els materials –marbre, ferro, conglomerat, etcètera– en una aposta estètica que ridiculitza el patrimoni artístic més hegemònic i posa en evidència les qüestions de forma i contingut, com ara a les obres de la sèrie ‘Clarà i el desig’, que presenta amb una significativa citació de Biel Mesquida:Com clavar dins del marbre l’impuls que enfonsa un home dins un altre home”. I Bestué hi rebla el clau. Així ho descriu al full de sala: “a la peça ‘Clarà amb problemes‘ vaig pensar la manera de completar alguna de les obres d’aquest escultor. M’agradava el fet de configurar un allotjament temporal que desactivés el seu volum. Per això vaig pensar d’utilitzar aquesta mena de conglomerat que imita el marbre. M’agradava de poder generar un joc entre la veritat i la falsedat.”

Tocant a això, cal destacar l’obra ‘Broqueta‘, una peça especialment atractiva, en la qual travessa, a bocins, la  història de l’aquitectura catalana, amb un ferro on s’enfilen una moneda grega i fragments d’estuc romà, de pedra d’ermita romànica, d’una base d’escultura gòtica, d’un altar barroc, d’una motllura neoclàssica, d’un fris neogòtic, d’un guix modernista, d’un maó de Bellvitge i policarbonat.

En aquesta línia mordaç i poca-solta –que, tanmateix, es nodreix de l’interès i la implicació amb tot el que tracta cada obra, sempre fruit d’un estudi pregó i reflexiu– realitza sèries d’escultures basades en conceptes escultòrics diversos. Ell les anomena croquetes, perquè barregen ingredients i materials que contenen altres materials, la suma potencial dels quals els converteix en tota una altra cosa. Vegeu alguns dels seus comentaris pel que fa al cas: “(…) admirar la matèria per sobre de la forma, entendre-la de fet com alguna cosa que està per sobre de la seva construcció i destrucció, com una supervivència. És una mica això el que recorre tota l’exposició, que no és res més que la recerca de noves funcions de la matèria, que la duen de la natura a la comèdia humana. A ‘Bescuit Benet‘ realitzo una mena de bescuit a partir d’elements que em serveixen per descriure l’escriptor Juan Benet. En altres casos, treballo amb característiques no visibles, com la gravetat o el punt de fusió d’un objecte: a ‘Estabilitat tensa’ la barra d’acer es manté en tensió gràcies a un ganxo de gal·li, metall que es fon a 30 graus de temperatura (i que, per tant, no pot ser tocat sense perdre la seva forma).

'Estructura entre tres persones' de David Bestué.

Les obres de Bestué voregen l’efímer, són realitzades amb economia i precarietat de mitjans, i sovint pensades com a accions. Com diu ell mateix: “és més potent resoldre l’acció en un moment concret i explicar-ho, abans que passar un munt de temps per crear un objecte i veure’l després”. Realitza així mateix escultures exclusivament  concebudes per ser fotografiades com a part d’una acció, en la qual s’acompleix la seva funcionalitat, com ara a la fotografia ‘Estructura entre tres persones’, en què tres persones comparteixen, amb el cap, l’estructura confeccionada per  Bestué; o bé l’obra ‘Subjecte i objecte’, que Bestué comenta així: “volia realitzar una fórmula de desplaçament entre un model i un objecte, sense que es pugui distingir els límits de cada un.”

Les obres de David Bestué emanen la frescor del seu caràcter desinhibit, amb força dosis d’ironia juganera i irreverent –no exempta de crítica, ni de sarcasme–, inciten a perdre el respecte a les convencions artístiques i culturals per tal d’alliberar-se’n tot qüestionant l’art, el seu paper, el seu sentit.