Daniel Keene arriba als escenaris catalans de la mà de Moisès Maicas

25.10.2013

Avui divendres 25 s’estrena a Mataró Meitat de meitat, de Daniel Keene, un dramaturg australià molt premiat i representat arreu d’Europa, especialment a França i Bèlgica. Abans de les funcions a Barcelona, el Centre de Creació d’Arts Escèniques Can Gassol de Mataró acull aquest espectacle dirigit per Moisès Maicas i interpretat per Pere Anglas i Xavier Alomà, amb traducció d’Anna Soler Horta.

 

Pere Anglas i Xavier Alomà | Foto Factea Produccions

 

Per què anem al teatre? Què hi busquem? Per una banda, n’hi ha que cerquen bàsicament d’evadir-se —perquè l’evasió també és necessària—: escarxofats a la butaca, esperen que al davant se’ls representin situacions divertides i sorprenents en les quals sense esforç puguin reconèixer-se o imaginar-se. Per una altra banda, n’hi ha que cerquen certeses: que el que contemplin els reafirmi en les seves conviccions o, amb esperit més obert, que els en creï de noves. Però n’hi ha que acudeixen a les sales disposats a deixar-se envair per una realitat que resulti incerta i inaudita: a no esperar que les situacions representades hagin d’equivaldre exactament a fragments d’experiència coneguda o concebible. Disposats a abandonar, per uns instants, la xarxa d’exactituds i convencions que ens empresona —però sense la qual no podríem viure el dia a dia—, i afrontar en escena fets i paraules que els duguin més enllà, a vegades arran de l’absurd, aquell absurd de significació tan i tan humana.

Espectadors d’aquesta mena són els que aprecien les obres en què el llenguatge i les accions tenen una càrrega d’expressivitat i d’intensitat que depassa les expectatives habituals. Com és el cas de Meitat de meitat, de Daniel Keene, dramaturg australià molt premiat i representat arreu d’Europa, especialment a França i Bèlgica.

Aquesta peça ens presenta dos germanastres, un de 25 i un de 45 anys, de mare comuna ja morta i pares als quals pràcticament no han conegut, que es retroben després d’una llarga separació i que hauran de reconstruir la seva relació, alhora que hauran de prendre consciència de la seva pròpia condició i de la solitud que els empresona.

Luke, el gran, retorna a la casa materna que va abandonar fa quasi deu anys per retrobar-hi Ned, que encara hi viu reclòs. Allò que el va fer marxar —haver hagut d’esmerçar la seva joventut treballant per fer-se càrrec de la mare i el germà petit— és el que, ara, el fa tornar. Perquè la crida del vincle maternal que els uneix és poderosa. Però, d’entrada, els separa la desconfiança i l’aversió: Ned, isolat en la seva obsessió pels mots encreuats, encara sent despit pel germà que pràcticament li feia de pare i que el va deixar; i Luke, refugiat en la beguda, arrossega un cert sentiment de culpa per haver marxat, més encara perquè la mare ja estava malalta i a punt de morir, malgrat la necessitat vital irresistible que finalment el va impulsar a deixar-ho tot i anar-se’n per llançar-se al món —un món inhòspit i despietat on no trigava a descobrir que sols comptaven les xifres.

L’anhel de refer la relació amb el germà petit el durà a intentar recuperar l’irrecuperable: el passat que els unia, encarnat en la mare. Un anhel dut fins a l’absurd: voldrà recuperar-lo materialment, això és, desenterrar les despulles maternes i dur-les a casa tot convidant el germà a convertir la cuina en un jardí on enterrar-les. Més encara: aquesta pretensió de tornar enrere, al temps en què tots tres estaven junts, esdevindrà una mena de retorn fins a l’origen primer, fins a la felicitat del jardí de l’Edèn; una mena de regressió a un estat primitiu, natural, quasi animal, en què els germans esdevenen dos cadells que juguen i tenen cura l’un de l’altre al damunt de la terra mare. La pluja amb què es clou la peça representa aquesta regeneració que sols la natura promet sempre.

 

Pere Anglas i Xavier Alomà | Foto Factea Produccions

 

Però tot el procés de reconeixement entre ambdós personatges des de l’aïllament i els recels inicials serà llarg i costós. Sobretot perquè els personatges de Keene no són com els d’Ibsen o Txèkhov, que a través dels diàlegs i els monòlegs donen curs als seus records i als seus anhels i, en certa manera, es defineixen a través d’ells. A Luke i a Ned els costa d’expressar-se i d’explicar-se. Els seu diàlegs, sobretot al començament, tenen la tensió d’un combat de boxa —com en Pinter— en què els contrincants procuren esquivar-se fins que, sobtadament, l’un llança un cop punyent sobre l’altre, cop que mai no resulta definitiu perquè tots dos volen i dolen —i d’aquí vénen les guspires d’humor que salten una i altra vegada. En contrast, en els seus breus monòlegs el llenguatge oscil·la entre la formalitat de la lògica i l’expressivitat de la poesia, amb imatges en què es trasllueixen els sentiments de manera més precisa que en qualsevol intent de descripció.

Enmig d’aquests parlaments, els records afloren de manera fragmentària, a vegades quasi contradictòria, com si no comptés tant la veritat exacta dels fets com la manera com els personatges, a cada instant, es representen el passat en funció del seu estat d’esperit respecte a l’altre. Amb la qual cosa la peça, sota una trama d’estructura tradicional (des del plantejament fins al desenllaç), fa l’efecte també d’un mosaic que cal reconstruir, però que queda incomplet, perquè importa l’ara tant o més que l’abans.

Tot això demana aquella tercera mena d’espectadors de què parlàvem. Però també un muntatge que faci aflorar tot el potencial amagat al text. Aquesta és l’aspiració del que s’estrenarà el proper dia 25, i es representarà també el 26 i 27 d’octubre, al Centre de Creació d’Arts Escèniques Can Gassol de Mataró, produït per Factea, dirigit per Moisès Maicas i interpretat per Pere Anglas i Xavier Alomà, amb traducció d’Anna Soler Horta.

Etiquetes: