Daniel Innerarity i com sobreviure al pas dels mals governants

24.05.2018

El 1922, la ràdio amb prou feines començava a caminar i la televisió era ciència-ficció, però el periodista Walter Lippman, al seu cèlebre L’opinió pública, ja descrivia la incapacitat de les persones per digerir l’excés d’informació: “l’entorn real és massa gran, massa complex i massa ràpid per a la coneixença directa”. Com a conseqüència, la gent es veu obligada a construir “pseudo-ambients”, imatges mentals necessàriament subjectives i esbiaixades a partir dels “consensos manufacturats” que els arriben des dels mitjans de comunicació massius, fins al punt en que tothom “viu en un mateix món, però pensen i senten en diferents”. Si això és cert, queda immediatament clar que la democràcia té mala peça al teler. La proposta de Lippman és un clàssic del pensament aristocràtic assajat ja a La República de Plató: l’esperança en què el lideratge d’una elit d'”experts desinteressats”, ells sí, capaços de comprendre el món, salvarà la democràcia de la ignorància del ciutadà mitjà, allò que per al conservador Winston Churchill era, també, el millor argument contra el govern de tots per a tots. I encara no s’havia inventat Twitter.

Daniel Innerarity

 

Daniel Innerarity, catedàtic de filosofia social i política de la Universidad de Zaragoza, està d’acord amb el diagnòstic però no amb la solució. El passat dimarts, el pensador va presentar al CCCB Política para perplejos (Galaxia Gutenberg), una obra que indaga en el present per detectar la mateixa sensació de desorientació que preocupava a Lippman, multiplicada en proporció al salt de gegant que han fet les tecnologies de la informació. Innerarity ens diu que la perplexitat s’ha convertit en el signe dels nostres temps: “una situació pròpia de societats en què l’horitzó d’allò que és possible s’ha obert tant que els nostres càlculs sobre el futur són especialment incerts”. La incapacitat de la política per posar ordre en aquesta voràgine de possibilitats ha portat a la ciutadania a l’enèsim desengany amb la cosa pública i, si el darrer llibre del filòsof basc parlava de la política en temps d’indignació, una idea mobilitzadora i participativa, ens hauríem de preguntar com hem fet una transició tan ràpida cap a un marc mental apàtic i despolititzat com és el de la perplexitat. La millor contrarevolució contra el “sí que es pot” no haurien estat les porres, sinó una pluja fina de titulars de diari, tuits i màrqueting polític.

Una de les observacions més lúcides d’Innerarity és la de la crisi de les mediacions. Des d’un metge que es troba pacients que ja han googlejat els seus símptomes, fins a un professor davant d’estudiants armats amb la Wikipedia, passant, esclar, pels periodistes; les professions que es basen a establir una mediació -una construcció-, “han esdevingut innecessàries en un món que es creu que pot captar la realitat de manera immediata”. I què és la política sinó l’art de la mediació? Segons Innerarity, part del desafecte que professem contra els polítics és perquè percebem la seva tasca intermèdia com una cosa supèrflua que es pot substituir per eines aparentment més precises i neutrals. La mateixa elit de tecnòcrates desinteressats de Lippman pica a la porta avui en forma de Big Data i intel·ligència artificial, la promesa que els problemes polítics es poden resoldre amb un càlcul objectiu lliure de contaminacions ideològiques. Quin sentit té que els ciutadans deliberin sobre una política econòmica que no entenen si un software ben dissenyat pot recomanar el millor curs a seguir igual que ens recomana una nova cançó?

Innerarity es revolta contra aquestes temptacions elitistes i cientificistes, i advoca per una democràcia encara més radical. Per al filòsof navarrès, el tret essencial de la democràcia és que és un règim d’opinió i no d’objectivitats i “el problema dels sistemes de valoració objectiva és que darrere sempre tenen decisions polítiques on no hi ha res de neutral”. Contra la saturació d’informació i d’impactes emocionals -“la política s’ha convertit en una successió de zascas“-, Innerarity creu en el cultiu de l’esperit crític que permeti el pensament a llarg termini. Si les oposicions clàssiques com “esquerra/dreta” cada cop serveixen menys i es tornen més poroses, en comptes de respondre amb perplexitat, Innerarity ens demana que pensem en profunditat, que deixem de fixar-nos en el ritme trepidant del dia a dia, que “prestem atenció a allò que és latent” i que ens fixem menys en les persones i més en la qualitat de les institucions, perquè “la democràcia és el sistema que ens permet sobreviure al pas dels mals governants”.

En el seu temps, Walter Lippman, va mantenir una polèmica amb el filòsof americà John Dewey. Dewey creia en el poder de l’educació per fer madurar qualsevol l’individu i s’oposava a les elits desinteressades de Lippman. Per al filòsof, la democràcia només té sentit si es pren seriosament el compromís d’igualtat radical que duu al cor, “una forma de vida regulada per una fe activa en les possibilitats de la naturalesa humana, la creença en què aquestes possibilitats s’exhibeixen en l’home comú, en cada ésser humà independentment de la raça, el color el sexe, la família de naixement i la riquesa material o cultural”. Innerarity comparteix la fe de Dewey en què una esfera pública viva i sana que mediï entre el ciutadà i l’estat, la mateixa opinió pública de qualitat que Lippman considerava impossible d’assolir, pot salvar-nos de nosaltres mateixos. Potser perquè aquesta fe en les capacitats humanes és una condició de possibilitat de la democràcia, Innerarity va acabar la seva intervenció declarant-se optimista: “per ser pessimista, cal estar molt segur que tot anirà malament, en canvi, per ser optimista, n’hi ha prou amb saber que les coses són contingents i poden canviar”.

P.D. Un intel·lectual públic com Innerarity no podia passar pel CCCB sense parlar de la qüestió de Catalunya, que s’ha convertit en l’excurs obligatori a tots els actes públics que se celebren al país en els quals es parla de política, encara que sigui tangencialment. Després d’una introducció exquisidament humil on el filòsof deixava clar que “els bascs tenim una situació molt més còmoda perquè a nosaltres ens deixen ser una excepció i a vosaltres no” –una declaració molt pertinent després que el PNB hagi aprovat els pressupostos de Mariano Rajoy-, Innerarity va fer 4 apunts sobre el tema que val la pena recollir: cal evitar les anàlisis en què uns són els bons absoluts i els altres la pura maldat, el dilema sobre el demos–quin grup de gent té dret a decidir- és impossible de resoldre teòricament i, com que els bàndols no desapareixeran, “si jo fos nacionalista català, tindria una especial sensibilitat amb la minoria que no ho és a Catalunya”. Incapaç de triar entre “els que voldrien decidir sols i els que voldrien decidir amb Espanya”, és a dir, desinflant el dret a l’autodeterminació de Catalunya, la proposta d’Innerarity l’hem sentit molt sovint en boca de Miquel Iceta “no es tracta d’una votació, sinó de votar sobre un acord”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. El Sr. Innerarity subscriu les tesis del PSC. És conegut. I té les seves mateixes contradiccions. Qui ha decidit que ens hem de quedar a Espanya, tant sí com no?