Daniel Gamper. Les millors paraules

19.06.2019

Las mejores palabras de Daniel Gamper s’ha endut el premi Anagrama d’assaig 2019. “Un llibre oportú, ara que es parla tan malament” va afirmar la catedràtica de filosofia Victòria Camps, que acompanyava l’autor a la presentació dimarts 11 de juny a la llibreria La Central. I va afegir: “un assaig que es llegeix bé, amb facilitat”.

Daniel Gamper Foto César Lucadamo.

Com a introductora de l’acte, Victòria Camps va assenyalar una primera tesi del llibre: “No trobarem les millors paraules si no pensem. Produir les millors paraules depèn de la voluntat dels individus”. L’obligació de buscar-les, la necessitat del silenci per cercar-les i el soroll eixordador de les actuals democràcies, “on tot és xerrameca”, van ser algunes de les reflexions que Victòria Camps va compartir amb els assistents. Abans de concloure la seva intervenció, però, va ressaltar el subtítol del llibre –De la libre expresión- que va donar peu als dos filòsofs a un intercanvi d’idees, preguntes i matisos.

La llibertat d’expressió no és la lliure expressió. I el subtítol recull aquesta diferència. Segons Victòria Camps, “la llibertat d’expressió l’entenem com el dret a dir allò que ens passa pel cap. I això s’oposa a pensar abans de dir. A més, quan parlem de la llibertat d’expressió, ens fixem en formes perverses d’usar-la: la grolleria i l’insult”. I va al·ludir a John Stuart Mill, una de les veus inspiradores del llibre de Daniel Gamper, per afirmar: “Cal donar via lliure a la llibertat d’expressió per impedir un robatori”, perquè malgrat el mal ús de la llibertat d’expressió, “el dret a expressar-se és bo. Si prohibim la llibertat d’expressió, prohibim l’expressió d’una persona i la pluralitat d’una societat” va advertir. I a continuació va precisar: “no hi hauria llenguatge sense comunitat. Tan important és parlar com escoltar. Si no hi ha ningú que escolti, no hi ha diàleg”.

A La Central tothom escoltava i Daniel Gamper, que assentia amb el cap les reflexions de la seva antiga professora, va agrair-li la intervenció, tot just quan prenia la paraula: “Sempre m’ajuda a entendre’m”, va dir. De fet, les primeres paraules de Gamper van ser d’agraïment, i d’un agraïment gens gratuït, perquè com va dir a l’inici de la seva intervenció, “les millors paraules són aquestes”.

Gamper va començar definint el seu llibre com “un artefacte que desconec. No sé molt bé d’on ve ni tinc clar on volia arribar. És un assaig estricte, un camí, una passejada per un lloc desconegut que indico al lector”. I per transmetre l’alè personal del text, va expressar amb un to íntim i confessional: “Reconec les meves obsessions i manies en el llibre, i em retrato”.

El detall del subtítol que Victòria Camps li va advertir abans, va permetre a Gamper donar a conèixer què buscava amb aquest assaig: la mirada i l’expressió pròpies. D’aquí el matís del subtítol, De la libre expresión. Com va afirmar l’autor, el llibre neix d’una intenció prèvia: “em van preocupar les ofenses religioses, el cas de les vinyetes de Mahoma, l’afer jurídic del cas. Vaig seguir les sentències jurídiques. La meva primera intenció era escriure sobre això, les fake news i la postveritat”. Però com si el llibre hagués indicat el recorregut per si mateix, Gamper va ampliar la seva reflexió de la paraula al nucli íntim i familiar: “m’interessava com es parla a casa, a l’escola i als menors. I vaig recollir el concepte de la societat postfamiliar”. Una reflexió, però, que l’autor va compartir gairebé en forma aforística: “la vida domèstica és la travessia d’un món desconegut”.

Malgrat les incerteses dels temps convulsos que vivim, d’hegemonia de les xarxes socials com a mitjà i missatge -recordant Marshall Mcluhan-, Gamper manté una actitud positiva: “si ens mirem els uns als altres i ens diem les millors paraules, crec que la raça humana no desapareixerà”. I enfront la preeminència de la imatge, Gamper va assenyalar amb rotunditat: “Una imatge no val més que 1.000 paraules. Per entendre-la, necessitem les paraules. I per argumentar, la imatge no diu res”. Quan ja dúiem una hora llarga de presentació, Gamper continuava reflexionant sense guió previ sobre la paraula, l’escolta i el silenci. Ja era hora d’acabar. Encara, però, hi hauria temps per un aforisme més: “saber escoltar és deixar-se transformar”.