Daniel Barenboim, el mite vivent que visitarà el Palau

8.01.2018

Un colós. Un tità. És molt difícil, a principis de 2018, trobar adjectius per descriure Daniel Barenboim. El proper 11 de gener serà al Palau de la Música, dins la temporada de BCN Clàssics, per interpretar un recital dedicat íntegrament a Claude Debussy. Enguany es commemora el centenari de la mort del compositor francès, i Barenboim acaba d’enregistrar un àlbum que conté algunes de les seves peces per a piano més cèlebres, com la Suite Bergamasque, els Préludes o les Estampes. L’àlbum sortirà a la venda l’endemà del concert a Barcelona, que s’emmarca en la gira europea que Barenboim fa amb el repertori de Debussy.

Daniel Barenboim

Pianista, director, pedagog i humanista, és un home infatigable que té a l’esquena una estela inacabable de concerts en directe per tots els continents, enregistraments, llibres i projectes humanisticoartístics com la West-Eastern Divan Orchestra, que va impulsar juntament amb Edward Said. El més impressionant de la dilatadíssima carrera de Barenboim és que no tan sols excel·leix en quantitat, sinó també en qualitat. És un dels millors pianistes del món i també un dels millors directors. Es fa gairebé impossible trobar un altre nom que brilli a parts iguals en totes dues facetes.

Però, què és el que fascina tant de Daniel Barenboim? Com a pianista, és un músic que transmet un so que sembla corpori. L’articulació que fa de les notes, per ràpides que siguin, és sempre tan nítida, que sembla com si les frases musicals prenguessin relleu i es poguessin agafar amb les mans. Les seves interpretacions són sempre netes i transparents, sense lloc per a la indefinició, però a més a més, aconsegueix conjuminar una exactitud diàfana amb un legato sobri i elegant. O sigui, la quadratura del cercle. Les seves versions de Beethoven, Mozart i Schubert són d’absoluta referència.

Com a director, el seu segell distintiu és la solemnitat, sobretot en l’òpera i especialment en Wagner, del qual és un autèntic especialista. Barenboim fa sonar l’orquestra amb una gran intensitat expressiva i també amb cerimoniositat, com si volgués portar l’oïdor a una experiència gairebé mística. El cert és que sentir Barenboim dirigint en directe és una cosa que ningú no s’hauria de perdre. Té una capacitat molt notable de fer-nos endinsar en l’obra i abstraure’ns del món. L’Anell del Nibelung que va dirigir als Proms de Londres l’any 2013 va ser una experiència estètica total que combinava bellesa, passió, violència i lirisme.

Daniel Barenboim ha vingut regularment a Barcelona. El recordem amb la Staatskapelle Berlin, l’orquestra de la qual és Kapellmeister ja vitalici, al piano i a la batuta; amb la Simfònica de Xicago, amb la qual va interpretar una cinquena de Mahler d’antologia; o els seus dos recitals en anys consecutius en què va interpretar els dos llibres d’El clave ben temperat en una versió “romàntica” —que a molts no els va agradar. Barenboim és un músic total que sempre deixa una empremta fonda i que tenim moltes ganes de tornar a veure.