Dani Nel·lo: “Em considero hereu musical dels honkers”

23.08.2017

El músic català Dani Nel·lo presentarà el disc Los saxofonistas salvajes a la sisena edició del Festival Tast de Jazz de Mataró. Es tracta d’un àlbum on versiona 13 de les composicions més representatives de la generació de saxofonistes afroamericans que van revolucionar el jazz i van esdevenir precursors del rock and roll. El concert, que tancarà el cicle d’actuacions, se celebrarà el dissabte 26 d’agost a les 21h a la Vil·la romana de Torre Llauder de Mataró.

Dani Nel.lo

Dani Nel·lo

Ningú no discuteix la mística, l’atractiu i la visceralitat del saxo, però sovint sembla que els solos hipnòtics d’aquest instrument ja són cosa del passat. Alguns, però, encara volen reivindicar-los: “No sóc afroamericà ni vaig néixer als anys 30, però em considero hereu musical dels honkers perquè van crear un llenguatge universal”. El músic català Dani Nel·lo té molt clar quins són els seus referents i així ho demostra a Los saxofonistas salvajes (Buenritmo, 2017) el disc on ha versionat 13 peces representatives d’aquesta generació de músics (com Arnett Cobb, Noble Watts o Red Prysock) que van esdevenir la pedra angular del rhythm and blues i el rock and roll.

Dels 40 als 60, aquest conjunt de saxofonistes va marcar un abans i després en la història de la música. Quan, després de la Segona Guerra Mundial, es van dissoldre les Big Bands, molts solistes que n’havien format part van començar a actuar en petits combos amb un estil popular, informal i energètic. “Donaven a la gent allò que es necessitava en aquell moment social: energia, canya”, explica el saxofonista català. Els honkers tocaven el saxo de manera despreocupada i poc rigorosa. De fet, el seu nom ho diu tot, i és que honk vol dir botzina en anglès. Aquell soroll rebel sovint recordava al d’un clàxon…

Aquesta generació de saxofonistes no només va marcar tota una època; el saxo també ha servit per evolucionar cap al rhythm and blues, el rock and roll, el soul o l’ska. “Són músiques que no es podrien concebre sense el so d’aquest instrument, cridaner i salvatge. Com el jazz, tots són estils rebels, amb un punt de resistència, de música feta amb el cor”, afirma Dani Nel·lo.

Precisament aquesta rebel·lia i passió van fer que el català s’enamorés del saxo amb 15 anys. “M’agradava la sensació de fer vibrar un instrument a través dels meus pulmons”, recorda. Nel·lo assegura que aquest era un disc que tard o d’hora havia de fer perquè se sent deutor de tots aquests músics. A Los saxofonistas salvajes, ha volgut combinar composicions d’artistes famosos amb altres de més desconeguts. En especial, vol destacar la peça que obre el disc, Flying home mambo. Segons historiadors, musicòlegs i periodistes, aquesta composició va esdevenir un punt d’inflexió dins la trajectòria saxofonística amb el solo inèdit d’Illinois Jacket.

La coherència entre composicions aparentment allunyades i el segell personal de Nel·lo són les claus que fan d’aquest disc una proposta diferent. “No he volgut fer ni una simple cover ni un revival d’aquestes obres. Les he versionat per intentar portar el so dels honkers al segle XXI” explica “Tocar de la mateixa manera que ho feien ells seria tan absurd com que un escriptor d’avui dia s’expressés amb l’estil d’Unamuno o Flaubert“. L’altra característica de l’àlbum que Dani Nel·lo vol valorar és el fet que hi hagin col·laborat músics de llarga trajectòria i gent més jove, que tot just s’inicia en aquest món. En destaquen noms com Pere Miró (saxo baríton), Dani Baraldés (guitarra), Héctor Martin (guitarra), Anton Jarl (bateria), Matías Míguez (baix) i Albert Sabater (percussió).

Quan el músic va publicar l’àlbum el passat mes de maig, tenia poques esperances pel que fa a l’èxit comercial. Creia que un disc instrumental amb temes dels anys 40, 50 i 60 no arribaria fàcilment al públic, però l’està sorprenent l’acollida: “El disc ha caigut en gràcia i això demostra que el mercat està equivocat quan ens vol fer creure que només es pot tocar fent pop amb tornades enganxoses. En realitat hi ha moltes maneres de veure la música”.

Si una cosa caracteritzava els honkers i en especial músics com Big Jay McNeely era l’espectacle que donaven sobre l’escenari, arribant fins i tot a revolcar-se per terra. D’aquest afany exhibicionista han begut mites com Jimi Hendrix, però Dani Nel·lo només s’hi acosta quan li surt de manera natural. “Jo em deixo endur, no em guardo res a la butxaca. Vull seguir aquesta tradició d’anar a totes en directe i viure cada concert com si fos l’últim”. No sabem quin serà el darrer, però l’únic clar és que el proper tindrà la Vil·la romana de Torre Llauder com a escenari per acollir les tonades nostàlgiques del seu saxo.

Podeu trobar tota la informació sobre el Tast de Jazz de Mataró aquí.