Cyril Torres. Mur_murs de l’Empordà

Atrevir-se a gestionar la pròpia ambició artística, els projectes, les expectatives, la pressa... no és una tasca fàcil. Cyril Torres es troba en un punt de maduresa en el qual se sent amb prou bagatge per comptar amb un cert domini de la paciència i de l’ofici. Ara afronta la seva primera retrospectiva.

L’artista Cyril Torres inaugura aquest diumenge 26 de maig l’exposició retrospectiva ‘Mur_murs de l’Empordà’ al Museu del Suro de Palafrugell. Una mostra que fa entrar les seves obres en diàleg amb els textos de Gerard Prohias.

Des que parlo amb en Cyril per telèfon, tinc la sensació que faré una bona troballa artística i humana. I, efectivament, l’estona que passem al seu taller es fa curta i ens ho confirma amb escreix. Descobrim amb sorpresa l’obra, l’espai i la intimitat d’un personatge curós, pacient i hospitalari. Ens espera ja a baix al carrer i ens acompanya cap al pis que des de fa tres anys és el seu estudi, davant per davant de casa seva. Dos apartaments bessons separen les dimensions d’un artista ordenat que, malgrat necessitar que tot tingui el seu temps i el seu espai, troba els ponts entre les diferents vessants de la seva vida i vetlla per mantenir-ne l’integritat. I cal dir que sembla que se’n surt.

Nascut a Barcelona, fa quinze anys que és a Palafrugell. Explica la seva història com la d’un desarrelat que viu entre mons i que viatja molt. També reconeix, però, que quan arriba a l’Empordà i veu el Montgrí sent que ha arribat a casa. Aquest és centre que ha escollit i des del qual graviten els seus moviments. Des de jove, ha cultivat l’obertura, s’ha sentit atret per sortir a conèixer, en l’art i en la vida. Deixar-se endur més enllà dels límits acotats del conegut, la seguretat acomodatícia del control. Va tenir una galeria d’èxit a Barcelona a través de la qual va començar a internacionalitzar la seva obra. Quan va tancar-la va deixar-se seduir pel reclam exòtic del sud i va anar-se’n a viure al Marroc. Quatre anys, que van deixar un pòsit ben marcat en la seva obra i en la seva mirada posterior.

S’autodefineix com un nòmada, que ha passat per més de vint cases i onze tallers. El seu veritable taller és la seva moqueta de treball, que ha estès allà per on ha passat i que guarda la petja de milers d’hores de joc durant els seus vint-i-cinc anys de carrera. La seva catifa màgica. La grandesa d’en Cyril és que no  pensa l’art (ni la vida) en termes materialistes, per tant, no mesura el temps ni el seu treball en termes productius, sinó des de l’autenticitat d’una recerca honesta, que li permet gaudir en l’aprenentatge d’un art que l’apassiona i, de retruc, li serveix de marcador visible d’un aprenentatge molt més profund, que és el de viure sense por.

Quan va arribar a Palafrugell es trobava en un punt decisiu. El que havia fet fins aquell moment havia tingut molt èxit, s’havia entregat amb cos i ànima a uns temes i a uns entorns que havien deixat un rastre potent en unes obres que van seduir els col·leccionistes que busquen aventurers valents, que són els que combinen amb equilibri el risc i la conciència.  Tenia molta obra per vendre i podia haver viscut de renda durant un temps. Però ell ha sentit sempre ben clar el que la vida demana d’ell. I va seguir entrant cada dia al seu taller, descobrint la llibertat de poder experimentar, obrir-se a les possibilitats fascinants que sempre es clouen, ocultes com les cases rere els murs de Marrakeix, en qualsevol objecte, per insignificant que sembli en un primer moment. Tota una lliçó.

I assajant aquesta llibertat va ser quan va anar creant el que ell sent com el seu alfabet. Molta observació, molta paciència a l’hora d’esbrinar els matisos que pot contenir una mateixa idea.  I així va anar prenent familiaritat amb el seu llenguatge, que després ha anat desplegant, ampliant, amb els diferents projectes amb els quals ha anat participant i que ara es resumeixen en la seva primera gran retrospectiva.

Atrevir-se a gestionar la pròpia ambició artística, els projectes, les expectatives, la pressa… no és una tasca fàcil. En Cryril es troba en un punt de maduresa en el qual se sent amb prou bagatge per comptar amb un cert domini de la paciència i de l’ofici. Tot just ara té la sensació de començar a saber pintar. I no té cap intenció de renunciar al gran plaer de tornar cada dia a la innocència de jugar amb llibertat sobre la catifa.

Medita bé les seves obres, especialment les de gran format, és molt exigent amb el procés d’execució, però ja no necessita controlar-ne els resultats d’antuvi, les lectures i fins i tot l’autoria de la seva obra. És prou humil per sentir-se part d’un tot i gaudir participant de projectes col·lectius, tot interaccionant amb altres creadors, però també amb altres disciplines que complementen la seva experimentació pictòrica. Des de l’eix de la pintura pràctica també la dansa, les sessions com a discjokei, la ràdio, escriu articles… Diferents formes per un collage pictòric i vital de colors intensos, de capes superposades, ben sedimentades i textures mediterrànies. I les seves pintures, la porta d’entrada rere la qual podem descobrir tot l’univers d’un personatge que ha sabut crear-se a si mateix i al seu llenguatge amb una honestedat poc comunes en el panorama artístic dels nostres dies.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació