Cyrano: nas o amor

30.12.2017

L’actualitat va com l’anell al dit per l’obra que aquests dies es pot veure al Teatre Borràs de Barcelona. Cyrano parla d’honestedat i respecte a qui és o pensa diferent, dos elements que últimament semblen caminar per una corda molt fluixa.

Nàpia i llàgrima | © David Ruano

En el cas de Cyrano, però, s’ajunten diversos elements que donen lloc a una paradoxa. La prominència del seu nas el fa destacar, i això provoca que la gent el conegui per la singularitat del seu aspecte físic, un fet que evidencia la importància de l’aparença en una societat mancada de profunditat. Més tard, un cop ja és conegut pel nas, el seu entorn també s’interessa per les seves idees, i Cyrano passa a ser, d’alguna manera, un punt de referència moral i intel·lectual. La seva eloqüència el fa especial.

Aquesta posada en escena, dirigida per Pau Miró, està pensada amb un únic objectiu: Cyrano ha de brillar. Ell és el protagonista. Lluís Homar li dona vida amb una dramatúrgia feta totalment a la seva mida. La resta de l’elenc d’actors són accessoris per aconseguir el resultat desitjat. Joan Anguera, Aina Sánchez, Albert Prat i Àlex Batllori serveixen per acompanyar a Homar, però la il·luminació, la seva col·locació -molt sovint d’esquena a la platea- i la forma que tenen de donar vida al guió evidencien clarament el seu rol residual. I pot semblar normal, ja que l’obra va sobre Cyrano, però no hagués estat desencertat un to més coral, un fet a vegades difícil de trobar en les obres punteres de la programació teatral, i més si l’actor protagonista compta amb un prestigi com el de Lluís Homar.

Cal dir que aquesta obra neix a partir de l’èxit de Terra Baixa, que es va portar damunt dels escenaris amb un monòleg encapçalat pel mateix actor i director. En aquesta ocasió diuen que han necessitat incorporar un repartiment, per bé que l’efecte acaba sent similar. Aina Sánchez encarna a Roxana, l’amor platònic de Cyrano. Ell creu que el seu nas és un obstacle que impedeix que ella l’estimi; està acomplexat. A més, hi ha un tercer element en discòrdia: Christian de Neuvillette, perdudament enamorat de la dama. Tots aquests factors combinen i juguen agafant les reflexions de Cyrano com a fil conductor.

Austera i simple, així es pot descriure l’escenografia. De forma correcta, compleix amb la finalitat que ha de tenir en aquesta obra: potenciar el text per sobre de qualsevol element ornamental i superflu. Les interpretacions, per la seva banda, no arriben a estar a l’altura que requereix un projecte teatral d’aquestes característiques. Homar no transmet el carisma que té el personatge que interpreta –ell no se l’acaba de creure-, i tampoc desenvolupa bé la personalitat i els trets distintius que el defineixen. L’espectador no té clar si està fent de Manelic o de Cyrano.

Com explicava Gerard E. Mur, els impulsors de l’obra volien que aquesta versió de Cyrano apostés per l’emoció, els sentiments i la sensibilitat, però això no acaba d’executar-se gaire bé. La representació desprèn un aire de fredor i distancia, un fet que dificulta la connexió entre el públic i els personatges.

En general, és una obra adequada per anar a veure aquests dies de festes de Nadal -i estarà en cartell fins al 22 de febrer-, però és excessivament plana i poc profunda. S’han limitat a complir amb l’expedient, quan en realitat és un text molt agraït per anar més enllà i evidenciar que el nas no deixa de ser una metàfora de les pors que tots tenim a dins i que, a vegades, ens impedeixen avançar.