Cutre, cutre, cutre: TOT és molt cutre!

28.07.2016

No sabem massa com començar a pensar aquest espectacle. Ens quedem aturats a la paraula, als efectes, o millor dit els afectes, que pot generar una paraula. De cop, enmig d’un discurs a voltes sense sentit, una paraula dilapida el no-res, obre un espai convuls. Un espai crític? Podem pensar en aquest espai? Hi hem de pensar en aquest espai.

'Y los huesos hablaron', de la Societat Doctor Alonso

‘Y los huesos hablaron’, de la Societat Doctor Alonso

La paraula, la parla en el teatre posseeix substància i essència.

Rudolf Steiner.

 

Som al bell mig del MAC. 

Al mateix vestíbul, drets, desprotegits de velles inèrcies establertes, amb els actors barrejats entre nosaltres, comencen a parlar i comença la proposta.

Fem rotllana i els escoltem. Els escoltem!

Els Societat Doctor Alonso agafen cada paraula i la separen, l’aïllen, la consideren, la sospesen, la deixen respirar. D’aquesta manera fan que cada so fet mot, fet concepte, adquireixi un significat més net, sorprenentment més entenedor. De l’eco de la seva solitud en neix una nova reverberació, una nova reinterpretació, moltes vegades sorprenentment reveladora.

Amb aquesta anàlisi simple i clarivident, cada mot, cada concepte, cada respiració torna a prendre una magnitud i un magnetisme ple de sentit i significat. Acostumats el torrent vomitiu i desgastat de l’atròfia de discursos buits i mil vegades repetits, la seva concisió i claredat ens desarmen, i freguen la fragilitat més extrema, ens fan escoltar i sentir de nou, podem percebre de nou paraules que perillosament havien deixat de significar: Estado-nosotros-igualdad-todos…

En aquesta depuració i silenci trobem un lloc, hi ha un lloc que ens deixa respirar i entendre. Els significats prenen noves dimensions.

La valentia de despullar-se fins al moll de l’os, de no caure en dinàmiques rodades, codis establerts, convencions conductives imposades, per afrontar un seguit de qüestions banalitzades, passades per sobre.

L’individu, la societat, el nostre govern, la mesquinesa política tenyint-t’ho tot i sobretot la memòria la nostra memòria.

Fa vuitanta anys i venim d’ells…

Ja som dins d’aquest espai!… Reflexiu, inaudit…

I ens pregunten qui som nosaltres. I ens preguntem qui som nosaltres. Què amaga el nosaltres? Què amaguem quan som nosaltres? Aquest nosaltres que prefigura un col·lectiu podrit de tant mirar al costat oposat de la nafra?

Nosaltres som cada bocí d’os enterrat a la foscor, cada cul-de-sac burocràtic que amaga una i tantes històries – la història – cada intent de desfigurar la memòria fins a convertir-nos en un país greument afectat de demència.

Fa vuitanta anys. I fa vuitanta minuts. Va passar aquí, i està passant a molts allàs.

dav

‘Y los huesos hablaron’ es va poder veure al MAC.

Ens movem, canviem d’espai i tot és negre. Som davant dels Societat Doctor Alonso mentre ens fan testimonis d’aquest desgranar el mot, a nosaltres com persones soles, fins a l’infinit. Juguem a repetir la paraula fins que perd el seu sentit, fins que n’adquireix un de nou. Som testimonis de la paràlisi en la que vivim. Sentim parlar els ossos, veiem parlar els ossos!

Homes en fila, un el costat de l’altre, homes que s’arrauleixen, s’ajupen, es cargolen s’abracen i acaben fent/sent una bola, homes que invoquen i proclamen, que criden el buit. Que fan música amb instruments ancestrals. Homes que llancen preguntes en la foscor són en Nilo Gallego, l’Hipólito Patón, en Ramon Giró i en Lluc Baños; anti-actors, intèrprets plens d’humanitat i valentia.

Ens posem en qüestió i sentim i veiem des d’altres llocs no acostumats, i així som directament interpel·lats sense artificis recurrents o cantarelles i partitures sabudes. Apareix una dona, Sofía Asencio, i canta i toca el tamborí, mentre al seu voltant veiem escampar ossos, abocats sense ordre, en una muntanya d’horror, i la cançó ens abraça…

“Ni con la ausencia se olvidan los recuerdos de una historia
Los recuerdos de una historia ni con la ausencia se olvidan
Intactos en mi memoria de tus pasos en la vida
Tu muerte fue la salida dolorosa de la gloria
Ni con la ausencia se olvidan los recuerdos de una historia
Los recuerdos de una historia ni con la ausencia se olvidan
Ahora sí china del alma ya se te acabó el respiro
De la muerte de mi padre sólo me queda un suspiro
Tus ojos en la tristeza murieron en soledad
Murieron en soledad tus ojos en la tristeza
De tu amor tengo certeza me dejaste tu heredar
En este final empieza mi conciencia de piedad
Ahora sí china del alma mi pecho quiebra en pedazos
Que por dentro estoy llorando al recordar tus abrazos”

El dia de l’assaig general un tamboret buit va quedar el mig de l’escena i als seus peus els ossos. La veu era el testimoni de René Pacheco, arqueòleg de l’Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica, que durant la resta de dies que va durar l’espectacle sí que hi va ser present. La seva veu, tant present com absent afegeix i dóna una altra volta de significat el que estem veient, una estranya sensació de vergonya i escàndol ens envaeix:

A Espanya el govern no fa cap aportació per recuperar els cadàvers de milers de ciutadans desapareguts durant la guerra civil.

El cas més simbòlic i escandalós és el del seu millor poeta. Les restes del seu cos ara com ara encara estan soterrades i escampades pels marges de Granada. Les d’ell i les de tants homes i dones – es calcula aproximadament que uns 500.000 civils i combatents han estat condemnats a l’oblit, a perpetuar el seu extermini. Hipólito ordena els ossos per tamany i en va fent grupets, i en fa música, i parla i es qüestiona i ens qüestiona. I a una oda al Cutrisme, un himne que ens retrata: Todo es cutre, cutre, muy cutre!

Potser l´única paraula capaç de descriure aquest país que ens ha tocat viure. Una paraula que dita en veu alta causa rebuig, una paraula que fa esgarrifança, que arrenca riures incòmodes d’una vergonya incontrolable, que ens fa canviar la cara. I els ossos ballen donant voltes amb la llum dels Cube. I mentre això passa, i mentre recordem el trasbals que ens ha deixat Y los huesos hablaron, llegim que a Màlaga l’ajuntament obre un pipi-can damunt una de les fosses més grans del país. España: Cutre, todo es muy cutre!

Què fem amb tot això? Creus que podem transportar aquest espai ètic que hem habitat plegats? El podem dur més enllà de les parets del Museu d’Arqueologia? Ens podem endur els ossos amb nosaltres? Repetir el seu cant? On són els nostres avantpassats? La vida dels nostres avis , parents amics i familiars? Hem de transmetre aquesta oda al cutrisme? Fer que reverberi allà? A l’altre costat de les parets que ens acullen?

som calor, calor, calor, calorca lorca lorca lorca

esdevenim Lorca Lorca Lorcalor calor calor i calor