Cultura per a tothom?

3.12.2017

Avui, 3 de desembre, és el Dia Internacional de la Diversitat Funcional (oficialment, de la Discapacitat). Se sol dir que el nom no fa la cosa. No la fa, la cosa? Que no condiciona (o si més no influeix) en el qui som la manera com ens anomenen? Que no deia Wittgenstein que els límits del nostre món són els límits del nostre llenguatge?

Emprar el neologisme “diversitat funcional” és un mer canvi de nom o, de retruc, porta implícit un canvi de mirada? El terme “diversitat funcional” va néixer de forma natural l’any 2005 en un fòrum impulsat per persones amb discapacitat i ben aviat es va desencadenar una batalla discursiva. Els detractors al neologisme s’emparen sota el lema de “no em canviïs el nom, ajuda’m a canviar la realitat” mentre que aquells qui el defensen aposten per capgirar el concepte en si (i no només la cosa). Potser el nom no fa la cosa però pot ser un bon començament.

Som com ens diem i com ens diuen però també, com ens mirem i ens miren (o deixen de mirar-nos). La mirada dels altres travessa, també, la nostra identitat, la condiciona. Com diria Axel Honneth, som a mesura que ens reconeixen com a tal. Depenem de la mirada dels altres. I les mirades, també, encasellen. Noms i mirades que arroseguen un sense fi de violentes etiquetes, nafrades de tabús i estigmes. I són aquests noms i aquestes mirades normatives i normalitzadores les que tracen i encotillen la realitat. L’escriuen, la dissenyen, la determinen i l’hegemonitzen.

Més enllà d’aquestes realitats irreals, fetes gairebé amb escaire i cartabó, n’hi ha moltes d’altres de realitats. I la diversitat funcional n’és una més (o moltes més). En les últimes dècades, aquesta polifonia de realitats s’ha escolat entre les escletxes de la normativitat hegemònica fins a acabar calant-hi i encapçalant agendes, escolars, polítiques i, també, culturals.

La cultura accessible és una de les grans fites de les polítiques culturals: que la cultura no tingui barreres. De fet, avui, gairebé tots els museus estan adaptats. Què és, però, la cultura accessible? N’hi ha prou amb eliminar les barreres arquitectòniques en els equipaments culturals o adaptar les visites guiades a persones amb diversitat funcional? L’accessibilitat no depèn només de rampes o ascensors i les barreres no sempre són físiques. Aquesta accessibilitat hauria de ser transversal, sense haver d’entrar una i altra vegada per la porta del darrere d’un museu o un teatre perquè a l’entrada principal s’hi accedeix a través d’unes escales o haver de demanar l’audiodescripció cada vegada que vas al cinema o poder trobar audiollibres de qualsevol gènere a totes les llibreries i biblioteques.