Cultura i temperatura

16.07.2015

Tres esdeveniments a l’aire lliure junt amb els seus promotors, interpel·len i conviden a una reflexió gens febrosa. Més enllà dels trenta graus, la vida cultural continua. Com són de perifèriques o centrals aquestes iniciatives de creació? Intempèrie real o metafòrica? Quantitat o qualitat?

CaRRoussel. Laura Lòpez a "En punt mort" de Marta Rojals

CaRRoussel. Laura Lòpez a “En punt mort” de Marta Rojals

Divendres 10 , plaça de Sant Joan (Cardedeu)

Arrenca Cardemots, primer Festival de la Paraula, encara no és fosc quan, després de les presentacions, l’actor Xavi Ripoll posa veu i gest a El mentider de Jean Cocteau. Magnífic text inaugural per a un festival de la paraula. Assistim a la confessió d’algú que des d’un laberint de mots, assegura o fa veure que és incapaç de dir la veritat. Paraules amb anvers i revers, amb dins i fora, de veritat o mentida, que reboten entre el petit escenari i el públic. Bon inici de la mà de Jean Cocteau, poeta, pintor, assagista, cineasta i dramaturg francès. Fa venir ganes d’anar a veure l’exposició “Les Univers Jean Cocteau”.

Durant el cap de setmana, se succeeixen paraules cantades, històries contades, poemes dits amb música, sorpreses i veus experimentades com Elisabet Ulibarri, Alekos, Rubén Martínez, Núria Busquet i Alícia Molina, una de les organitzadores junt amb el pianista Òscar Igual.

Els contacontes fascinen els nens i entusiasmen els adults, són públics que es barregen inevitablement, també en aquest festival encara tendre però que ja ha captivat gent de totes les edats en aquestes primeres passes. Bon inici.

Ex Abrupto. Concert de Marco Mezquida

Ex Abrupto. Concert de Marco Mezquida

Dissabte 11, carrer de Sant Sebastià (Moià)

La segona edició d’Ex Abrupto es diu “Art i escena a les cases del carrer Sant Sebastià”. En recórre’l, se m’acut que aquest dissabte ve a ser una superposició de carrers. D’aquella mena de carrers d’Arbúcies, de Sitges o de Gràcia, estimats per la gent que hi viu. Gent disposada a guarnir-los, sabent que la festa serà efímera, que la performance amb flors o cartró pedra durarà poc. En aquest cas, però, el veïnat va més enllà i obre les cases i es barregen els noms de les cases amb els dels artistes que exposen: Cal Calderó, Mikko Keskiivari, Cal Xamarruc, Diana Luganski, Can Fermí, Marià Dinarès, Cal Faroi de dalt, Marina Rubio… “Oh benvinguts passeu, passeu”, la lletra de la cançó queda curta.

Amb el programa a les mans, imprès en blau sobre blanc, m’adono que l’obra d’art és el seu contingut. Que es podria explicar tota la història de l’art entrant i sortint de les cases, al llarg d’aquell dissabte llarguíssim on tothom —cuiners, músics, poetes, DJ, historiadors, visitants, actors, organitzadors— aniran executant una improvisació molt ben ideada.

Gairebé a les fosques, en contrast amb el potent sol de migdia, a l’Auditori de Sant Josep, el piano en mans del músic menorquí Marco Mezquida enlluerna i paralitza. No és un concert, és un volcà. Algú ha intentat fer el resum d’aquest Ex Abrupto 2015, però a mi m’és impossible. Hi hauré de tornar, vull parlar amb alguns dels veïns d’aquest carrer que ja figura en el mapa dels festivals d’art contemporani a tenir en compte.

Diumenge 12, plaça Margarida Xirgu (Barcelona)

A les vuit en punt comença a moure’s el CaRRousel amb 5 cotxes Renault Lancia brillants i amb olor de nou. Sona la sirena de fira i tot seguit el quintet Lisboa Central Cafè amb temes atemporals. Som al Grec 2015 Festival de Barcelona.

Ja fa molt de temps que el cinema ens ha fet entrar dins d’un cotxe, estem acostumats a seure —inematogràficament— amb les mans al volant, al lloc dels copilots o dels passatgers.

Però el teatre dins d’un cotxe no és freqüent. Intueixo que és la primera vegada per a molts dels que ens trobem esperant pujar al carroussel. Però no és una ocurrència, ni un experiment “guais”. La Reial (Laia Alsina i Jordi Centellas) és una companyia de teatre que situa els espectadors en “escenaris” plens de perplexitats o posa el dit a l’ull del voyeur que tots som, ens agradi o no.

Ho ha fet i ho fa de manera aparentment senzilla, amb no gaires espectadors, en contextos tan normals i poc teatrals que són els espectadors que els transformen en escenografies inesperades.

Com a Invintsibles, on el telèfon d’una casa particular dóna inquietants instruccions. O Kurva, una carretera secundària al capvespre amb anodines rivalitats humanes. Un museu amb un Guia que fa una visita comentada desconcertant. Dins d’un aparador d’un centre comercial on dos aturats dialoguen desesperadament amb els vianants, Bunny Me.

A CaRRoussel, novament l’espectador es troba en una situació estranya, ni la fosca d’un pati de butaques, ni la multitud davant d’un espectacle de carrer el protegeixen. Està a tocar dels actors, però la distància persisteix, ambigua i del tot nova.

Els textos, de JM Fonalleras, Imma Monsó, Marta Rojals, Francesc Serés i Màrius Serra escenificats en un espai tan íntim ressonen i s’amplien, els aplaudiments són com de música de cambra.

“La Reial” aviat farà deu anys, encara pot sorprende i molt. No faltaran programadors decidits a confiar-hi com els d’aquest Grec.

***

El risc de la proximitat és incompatible amb la banalització. La convicció amb què han estat impulsades les accions culturals que he comentat no es poden confondre amb fogositats estiuenques. Semblen orientades per aquella fórmula magistral, la que combina rigor, tenacitat i entusiasme en equilibri, faci fred o faci calor.