Cultura i educació, les bones intencions

11.12.2018

“Sí,  l’art és inútil si van decidir que tot allò que no proporciona diners és inútil”

Jean Dubuffet, Escrits sobre art

Alguns dels articles de Clàudia Rius en aquestes pàgines, juntament amb els rastres de la recent edició d’Interacció’18, coordinada per Eulàlia Bosch amb el títol Sobre la humanitat dels humans, organitzada pel CERC de l’Àrea de Cultura, Educació i Esports de la Diputació de Barcelona, sacsegen moltes qüestions.

Frontal de l’altar de Durro (detall) | MNAC

Desconec si, entre els (prop de tres-cents) inscrits, n’hi hauria d’altres que també van tornar a casa amb el cap fet un bull d’idees, dubtes  o preguntes del tipus: per on passa i com ha de ser la costura que uneixi educació i cultura? Tant les jornades, el programa de continuïtat que ofereixen els Laboratoris Transitar i la Bibliografia comentada, elaborada per Roser Mendoza, Núria Grau, Marta Llobet i Sergi Cardona, estan a l’abast de tothom que estigui interessat a conèixer l’abast d’aquesta mena d’indagacions que venen de lluny.

Així ho corrobora la cronologia del centenar llarg de títols ressenyats que va des del 1990 (actes del primer Congrés de Ciutats Educadores celebrat a Barcelona) fins al 2018  amb L’éducation artistique dans le monde: récits et enjeux d’Éric Fourreau publicat a Tolosa de Llenguadoc. Són gairebé trenta anys de publicacions de tota mena,  al costat de declaracions formals d’organismes com la UNESCO o la Unió Europea o les memòries anuals de xarxes com ENO (European Network of Observatories in the Field of Arts and Cultural Education ) i INRAE (International Network for Research in Arts Education) des de l’any 2013 al 2017, de les quals n’havíem parlat aquí.

També hi ha assaigs, relats d’experiències, reflexions i propostes, amb una presència majoritària de les del Regne Unit, Canadà, França, Holanda, els Estats Units d’Amèrica; publicacions editades a Barcelona, Girona, Lleida,  Madrid, Palma de Mallorca, València, Gijón o Granada i algunes a Mèxic i Argentina. El patrimoni, la vida dels museus, la diversitat cultural, la responsabilitat social i, en especial, l’educació artística de tots els nivells i la seva avaluació, l’educació cultural i el combat de  les múltiples formes d’exclusió cultural, són alguns dels temes recurrents. No hi falten les aportacions rellevants com les d’Eilean Hooper-Greenhill, Ken Robinson, Pierre Bourdieu, Emilio Lledó o Daniel Innerarity, entre molts d’altres.

Es tracta d’un ventall de lectures exhaustiu per a qui vulgui actualitzar el coneixement de les orientacions  i estratègies que (des del món acadèmic, professionals del sector, artistes, observadors i experts) tenen com a objectiu  facilitar  aliances  pràctiques entre educació i cultura, com també els mètodes per avaluar-ne l’impacte.

Però al costat de l’abundància documental, de les brillants aportacions dels convidats a les jornades, es trobava a faltar la veu del món educatiu. Difícilment podrem avançar si no s’equiparen el gruix d’arguments que, des de la cultura i des de l’educació, han de confluir necessàriament en unes condicions òptimes de reconeixement mutu. Els horaris de les jornades eren incompatibles amb els dels docents que a aquelles hores són a classe. Qualsevol iniciativa que es vulgui transformadora ha de ser facilitadora, tal vegada una altra distribució del temps i els espais haurien fet possible la presència de l’altra meitat de professionals que ben segur comparteixen moltes afinitats i projectes.

Una altra de les qüestions-fiblada era la de si seríem capaços de refer el mapa  cronològic on situar  tot un seguit de precedents dispersos, iniciatives atomitzades i fets singulars que dibuixen els camins  per on han transitat i coincidit  trajectes culturals i educatius.

D’entrada, se m’acudia com un arxipèlag on situar uns quants exemples com ara  les pàgines d’art o els cicles de teatre de les revistes Cavall Fort (creada l’any 1961 i que arribaria als 28.000 subscriptors)  i El Tatano (2006). Els inicis del primer servei educatiu vinculat a un museu, l’actual MNAC que desenvolupa el projecte Escoles Tàndem.  Desxifrar la influència italiana en els Moviments de Renovació Pedagògica i el seu paper innovador, com també el moviment de “Ciutats educadores”. Alguns dels exemples més rellevants de pràctiques artístiques escolars o extraescolars, com la històrica l’Arc (Barcelona), El Carrau Blau (Sant Just Desvern) i la seva col·lecció de llibres “Fragments” , l’escola el Puig (Esparreguera) o el projecte Art+Escola que, a Osona, promou l’AcVic, per citar-ne només algunes. L’evolució dels continguts culturals i artístics dels plans d’estudis universitaris de Formació de Mestres. Els deu anys del programa “La Caixa a les escoles” (1977-87)  i la seva voluntat “…d’apropar-se als infants des de la perspectiva de l’art” i la incidència que va tenir en la professionalització del sector de les arts escèniques per a públics infantils; la transformació de la vida de la xarxa de Biblioteques  de “La Caixa”,  que entre els anys vuitanta i noranta va  anticipar el que avui ja són pràctiques habituals a les biblioteques: exposicions literàries, guies de lectura, cicles temàtics com ara Temps de Poetes o lectures dramatitzades. L’exemplar trajectòria dels quaranta-cinc anys de Drac Màgic en la incorporació de la cultura visual a totes les etapes i contextos formatius. La creació del “Laboratori de les Arts” al Palau Macaya que, des de finals dels anys vuitanta va desplegar les potencialitats de l’educació no formal en les arts visuals i en la música, i va inaugurar el concepte de “laboratori” com a sinònim d’experimentació permanent en aquests àmbits;  és una bona notícia que la propera primavera es llegirà una tesi doctoral sobre “el Labo” a la Facultat d’Educació de la UVic.

No es podrien deixar de banda aportacions com les de de Howard  Gardner, Bruno Munari, Tonucci, Arno Stern,  Amelia Arenas o Augusto Boal i més a prop, Teresa Duran o la mateixa Eulàlia Bosch, sense oblidar, la influència de les Visual Thinking Strategies i la creixent presència de serveis educatius en equipaments culturals, juntament amb la consolidació del “públic familiar” (denominació molt qüestionada) com a destinatari de tota mena de programacions. Caldria afegir-hi les tesis doctorals dedicades a aquests temes, la formació reglada i no reglada d’especialització  didàctica i situar en lloc central el dia a dia de l’educació artística i cultural que porten a terme tants i tants docents fins a  la influència del programa televisiu Una mà de contes o l’estímul del recent creat Fòrum dels museus de Catalunya.

No es tracta d’un arxipèlag sinó més aviat d’un mar que desborda tot intent de frontera,  “… Bullirà el mar”, Ausiàs March dixit.

Se’ns ha girat feina.