Cultura i educació: I have a dream

16.06.2016

Aquest mes de de juny, amb la plaça Margarida Xirgu en ple ambient de final de curs, l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona juntament amb la Càtedra UNESCO de Polítiques Culturals i Cooperació de la Universitat de Girona han fet d’amfitrions d’una tarda densa en informacions i presentacions, sota el títol Els reptes globals de l’educació artística: les xarxes ENO i INRAE.

santos-esad-3-la-nit-dels-museus-2014-foto-jordi-parra[1]

Foto: Jordi Parra

El mínim protocol, l’atrezzo i el guió eren els previsibles per a un acte que tenia lloc a la Sala d’actes. Per primera vegada, però, era una dona, Magda Puyo, la que donava  la benvinguda com a directora de l’Institut del Teatre. I ho feia davant d’una vuitantena de persones que per convicció o experiència, o les dues coses alhora, saben que la cultura i l’educació són camps indissociables, malgrat la tossuda quadrícula administrativa i jurídica que tendeix a distanciar-los amb l’ajut dels molts analfabetismes i les miopies vàries.

Ambdues xarxes (vinculades a l’Agenda de Seül) —ENO (European Network of Observatories in the Field of Arts and Cultural Education ) en el marc de la UNESCO i la xarxa internacional INRAE (International Network for Research in Arts Education)— són promogudes per estudiosos de l’educació artística i cultural de l’àmbit universitari i institucions especialitzades, i per membres actius en el sector.

L’any 2010 la ciutat de Seül acollia la Segona Conferència Mundial sobre Educació Artística propiciada per la UNESCO (la primera va ser a Lisboa el 2006), en l’ Agenda de Seoul: “ […]es demana als estats membres de la UNESCO, la societat civil, les organitzacions professionals i les comunitats, que reconeguin els objectius rectors, apliquin les estratègies proposades i executin les activitats, en un esforç concertat per fer realitat tot el potencial de l’educació artística de qualitat amb la finalitat de renovar positivament els sistemes educatius, aconseguir objectius socials i culturals fonamentals i, per últim, beneficiar els nens, els joves i els qui practiquen l’aprenentatge al llarg de tota la vida, a qualsevol edat.”

Certament l’Institut del Teatre era el lloc adequat perquè, al costat de la formació superior en arts escèniques disposa d’un institut de secundària i de l’Observatori de les Arts Escèniques Aplicades. Tota una declaració de principis que el feien l’escenari idoni per donar a conèixer iniciatives de treball en xarxa que tenen per objectiu l’acompliment d’uns acords en matèria d’educació cultural i garantir la qualitat del seu desplegament, malgrat que no sigui un tema mediàtic.

A mesura que se succeïen les intervencions i s’exposaven les prioritats i orientacions de les institucions allà presents, creixia l’evidència que estem davant d’un tema de vital importància, equiparable al canvi climàtic o a la crisi de les energies no renovables.

Quan un dels ponents, però, va encetar la lectura de la seva comunicació provocant l’inevitable baixada d’atenció, vaig aturar-me a considerar les trajectòries d’alguns dels assistents: des de Núria Sempere (EMCA), Cesc Casadesús (Mercat de les Flors), Eduard Miralles (Interarts), Sílvia Borrell (E. Especials Dept. d’Ensenyament), Teresa Llobet (Ass. Cultural Granollers), Montse Sampietro i Anna Font (Obra Social La Caixa), Quim Aloy (ODA), Teresa Gonzàlez (Serv. Educatiu MNAC) , Susana Pérez (Blanquerna / URL), o Ester Bonal (Xamfrà Raval), als quals Gemma Carbó, directora de la Càtedra UNESCO i de ConArte Internacional, havia sabut convocar novament.

Vaig recordar tota aquella altra gent, que no hi era i que des de fa molts anys i des de totes les disciplines artístiques està complint rigorosament les recomanacions de Seül, probablement sense conèixer el document.

Se m’acudia pensar què suposaria aplegar en un sol ens l’ESMUC, l’Institut del Teatre, la Facultat de Belles Arts, l’Institut d’Estudis Fotogràfics, l’Escola de Cinema, la de circ, les de disseny, els departaments de didàctica de les arts, els estudis d’història i teoria de l’art, les escoles d’escriptura, els professors d’escoles i instituts, xarxes com Artibarri, els professionals dels serveis educatius de museus i teatres estructuralment incorporats i no treballant via ETT. Les ombres de mestres com Bruno Munari, Alexandre Cirici, Ricard Salvat i tants altres. Tothom treballant des de la responsabilitat educativa i cultural.

Foto: Arxiu de l'Institut del Teatre

Foto: Arxiu de l’Institut del Teatre

Vaig rellegir els acords de Seül i vaig comprovar fins a quin punt l’experiència acumulada és un potencial que ja existeix per caminar amb fermesa en el terreny de l’educació artística i cultural. Únicament ens falta l’empenta per escriure-ho, per desterrar l’adamisme i l’amnèsia. Cal registrar —amb el suport que sigui— tota la feina que s’ha fet i la que s’està fent, i no perdre’s la lectura de l’International Yearbook for Research in Arts Education.

En la breu estona de debat, a la pregunta de quina mesura prioritzarien en cas d’un programa d’emergència en educació cultural, Ben Bolden (Professor de la Facultat d’Educació de la Queen’s University, al Canadà) no va dubtar —“Treballar conjuntament amb els artistes”—, mentre que per a Chee Hoo Lum (Professor de l’Institut Nacional d’Educació de la Nanyang Technological University, a Singapur) el prioritari era “Escoltar els creadors de més edat”.

Partidaris o detractors de la utilitat de les agendes de la UNESCO gestades en llargues hores de conferències multitudinàries per representants d’arreu del món, no podem desentendre’ns de la responsabilitat de treballar transversalment ni renunciar a les fortaleses de la continuïtat en la feina feta. Només cal deixar-ne constància per a nouvinguts amb cotxe oficial.