No sóc un lladre. Sóc un artista

31.05.2018

El documental xilè Robar a Rodin del director Cristóbal Valenzuela ha guanyat el Premi Latitud del Docs Barcelona. S’obre el taló, i des de l’aire la càmera es va apropant, lentament, al Museo Nacional de Bellas Artes de Chile. Se’ns presenten un espai, uns personatges i un relat d’intriga detectivesca: el matí següent a la inauguració de la primera exposició d’Auguste Rodin a Xile, els guardes del museu s’adonen que una de les escultures ha desaparegut. Amb la notícia, es propaguen les teories i els rumors. I emergeix el mite.

El 2005, un jove estudiant d’art va sostreure per unes hores la famosa escultura d’Auguste Rodin, El tors d’Adele

Amb la desaparició de l’obra de Rodin s’obria la porta a noves dosis d’èxtasis. En la mateixa línia, el documental de Cristóbal Valenzuela comença “prometent-nos” una trama de lladres, detectius i tàctiques conspiranoiques que no faria sinó continuar amb el relat d’una llarga tradició de robatoris lligats a cèlebres obres d’art, una de les grans i a vegades oblidades formes criminals a escala internacional que, en lloc de fer caure en l’oblit l’obra en concret, n’incrementa el seu prestigi. I de la mateixa manera que les obres es creen, en gran part, a partir de la seva recepció, el seu robatori en fa créixer, o néixer, la seva llegenda, fins a elevar-les, a vegades, a l’Olimp dels déus. S’estableix una relació gairebé essencial entre l’obra i la desaparició d’aquesta, una espècie de pacte a dues bandes, des del moment en què aquesta obra es converteix en una peça de museu, penjada en una paret o col·locada damunt d’un pedestal. Un sistema que oscil·la entre la il·lusió i la supèrbia, menys definit i més abstracte, que s’allunya de l’art com a fet sensible i corporal, i és capaç d’anticipar el furt. Perquè aquest en forma part. La solemnitat ens apropa al ridícul.

Pocs dies després de la desaparició, apareix el Torse d’Adèle. Un jove estudiant afirma haver-se’l trobat, enrotllat en plàstic, entre els matolls d’un parc proper al museu. I poc després, el jove estudiant, de nom Luis Emilio Onfray Fabres, acabarà confessant el furt. Al bell mig, entre rumors i desviacions, se’ns exposa la idea d’un robatori fruit d’un encontre casual entre Luis Emilio i el Torse d’Adèle en una cambra fosca i silenciosa del museu que origina una connexió directa i sensible entre la persona i l’obra d’art, un vincle autèntic més enllà de la carcassa i la multitud. Només l’atzar ens podrà conduir al cel. Quina serà la reacció d’una persona que, de forma sobtada i en plena solitud, es topa amb una obra de Rodin? No seria en aquest precís moment que l’obra d’art es revela amb la seva màxima expressió i raó de ser? Sense filtres. I, finalment, quins pensaments s’amaguen darrere la motivació -impulsiva- que ens portaria a prendre una obra d’art de Rodin? El mateix Onfray, en les seves primeres declaracions juganeres, i ara, més d’una dècada després, el documental de Valenzuela, especulen i somnien amb la idea d’aquest encontre.

Què passa, tanmateix, quan l’autor confés del furt declara que no és un lladre, sinó un artista? El robatori deixa de ser fruit d’una casualitat i passa a tractar-se d’una operació planificada concebuda com una acció artística on Luis Emilio, en paraules seves, acabarà prenent el paper de ‘voyeur’ davant d’un procés i un entorn que s’hauran convertit en els titelles del seu projecte. A principis del segle XX, desesperació i expectació van rodejar el robatori de La Gioconda del museu Louvre de París. Res seria el mateix. I malgrat tot, l’afluència de visitants al museu continuava, aquesta vegada per observar el buit existent a la paret on abans hi havia el quadre de Leonardo Da Vinci. Hi haurà art en el buit, en l’absència de quelcom que solia ser present, des del moment en què aquest present deixa de ser un cos tangible i estètic per passar a convertir-se en una entitat abstracta i fantàstica producte d’una construcció social, un relat mental que arriba fins al nostre imaginari col·lectiu. Luis Emilio, el ‘voyeur’, constata la vulnerabilitat d’allò que semblava invulnerable i observa la mediatització desbordada davant la tragèdia succeïda, observant els altres per acabar observant-se a ell mateix. Quin és el meu paper en aquesta societat? Quina cabuda hi té el meu art? Transgressió davant la disconformitat i la recerca constant d’una identitat. Art en diàleg amb la seva pròpia existència i amb els elements que abracen el seu destí; un art que, en contínua adaptació als temps canviants, no deixa de cercar els seus propis marges.

I al final, una pregunta, amb tota la seva literalitat: què representa, avui dia, robar a Rodin? Potser, la finalitat última de Luis Emilio Fabres no era més que la de recordar-nos la importància de conservar i cuidar el patrimoni artístic col·lectiu, com la millor forma que tenim per saber d’on venim i no cessar en l’àrdua tasca de seguir coneixent-nos a nosaltres mateixos.

 

Etiquetes: