Crestomatia d’ofenses infructuoses de la llengua catalana

31.01.2018

Al costat d’aquells que porten penjat un folgat sarró de tòpics o d’aquells altres deliberats que acumulen apriorismes i col·leccionen experiències, encara hi ha gent ben armada amb un bona carrabina d’insults i greuges en català, capaços de fer una exhibició projectívola de lèxic, d’enginy i de mala llet per fer-nos caure de cul. El que passa és que, si no és antropològic, irònic o xovinista, les seves perdigonades ja no tenen efecte. No és que amb prou feines es facin servir, és que tenen sort si troben algun bípede insultable (un gilipolles) que els entengui o es doni per al·ludit. Ull viu amb les al·legories animals.

Nyèbit de catracòlic del mal rellamp

Segur que els tintinaires de seguida hauran relacionat aquest penjament amb el Capità Haddock, el personatge de còmic i dibuixos animats amb més repertori de vocabulari per insultar i renegar en català gràcies al mestre Joaquim Ventalló. En aquest cas, nyèbit és un sinònim de mocós, de ximple, de perdulari, de trinxeraire; les seves accepcions més comunes fan referència a un noi que va perdut pels carrers i a una persona que no té la menor distinció, gens de sentiments elevats. Segons el DCVB, catracòlica, en femení, és una roba d’abric exterior llarga, com un capot o una capa. Imaginem un nyèbit de catracòlic, doncs, com un farsant, futil, fatu i flastomable personatge, d’aspecte disgraciós o ostentosament fallit, i si és del mal rellamp (Haddock on the rocks), encara més. Els destinataris d’aquesta amigable declaració són uns bombers precipitats que havien apagat la seva pipa a cops de mànega a Objectiu: la lluna. Per precaució. Pobres galions!

Caprici d’home desvagat i crapulós

Una persona desvagada és aquella que està permanentment ociosa i sense res de bo a fer, que en general també acostuma a ser un tipus inclinat a la cràpula i a la disbauxa, és a dir, a l’excés i al vici. Un immoderat. La cirereta d’aquesta perífrasi insultant, però, la trobem al començament: caprici d’home. Als diccionaris llegim que un caprici és una idea o propòsit vingut a algú sobtosament, sense raó o motivació aparent, o sigui que un caprici d’home desvagat i crapulós és tan mesquinament poca cosa que ens imaginem un blasfemador que, com a mínim, el menyprea de dalt a baix. I en efecte, l’autor de la sentència és Rodion Romànovitx Raskòlnikov, que etziba aquest comentari verinut a Arkadi Ivànovitx Svidrigàilov quan aquest el visita d’improvís a la dispesa on s’allotja a Sant Petersburg. Si heu llegit Crim i càstig (en l’extraordinària traducció d’Andreu Nin) convindreu que al blasfemat, hedonista militant, li ben escauen els qualificatius pronunciats per Raskòlnikov.

Fer cara de gat fart de sagí

Qui fa cara de moix tip de greix pot trobar-se en dues situacions que no tenen res a veure: o bé està joiosament boterut i cofat per algun delit acabat de pair o bé està fatalment escruixit i enfebrosit per culpa d’un excés mal paït. Triem el segon cas. En una de les històries de Muntanyes maleïdes de Pep Coll sobre les valls pirinenques, “El sant empastifat”, el majoral fa aquest comentari al pastor en veure la seva expressió bufada i estrafeta, perquè té una fluixera de ventre que no se l’aguanta. Sembla que per haver ofès Santa Quitèria a la Capella de Sant Joan d’Isil. Sacrilegi. El majoral l’invita a fer marxa enrere i a demanar perdó a la sagrada beata, perquè és l’única manera de deixar d’anar per la vida amb les tripes recargolades. De penedir-nos rai, sempre hi som a temps. A Dolor de rosa i altres contes, en canvi, Pep Albanell invoca l’alegria d’uns jovençalls que “se’n van anar més contents que un gat fart de sagí”.

Fill de bagassa reputa fotuda

En aquest país, entre les nostres audàcies dubtoses, tenim moltes maneres de referir-nos a una prostituta, meuca, barjaula o dona de mala anomenada, sinònims del vulgar habitual puta que s’escolta gairebé a cada cantonada i del cada cop menys utilitzat bagassa. Al llibre Aventures i desventures de l’insòlit i admirable Joan Orpí de Max Besora, el protagonista deixa anar aquest improperi contra els veïns de Cumanagoto de la Nova Andalusia, que malparlen d’ell perquè controla un bell territori… i perquè és català. Orpí és el fundador de la Nova Catalunya a l’altra banda de l’Atlèntic i suscita enveges entre els nobles criolls de la corona espanyola. Fill de bagassa reputa fotuda és el paroxisme de la redundància insultiva d’algú que, parlant en plata, està fins als collons d’aquesta gent. L’ocurrència de remetre al déjà-vu o al revival insinuant el nostre context actual, no fos cas, només la deixarem esbossada.

Tenir tan mal verí com una cuca borda

En català, cuca no és una paraula cuca*, és a dir, bufona. Cuca és un animaló repulsiu en general, tant si és escarabat com corc, llagost o cuc. També tenim la cuca fera, que defineix una persona lletja i fastigosa, però en Gaietà, el pastor de Solitud que excel·leix fent de lexicògraf de muntanya, es decanta per la cuca borda. Atenció amb borda, dit d’un vegetal que no fa fruit o el fa dolent o petit, però també aplicat a una persona falsa o a un bastard, nascut de pares no casats. Totes tres variants són vàlides si la persona desacreditada és l’Ànima, aquest “bordai que Déu sap d’on va sortir”, més semblant a una bèstia que no pas a una persona, que campa malgarbat entre pujols i tossals amb una fura i que acaba violant la Mila sense contemplacions. “Té tan mal verí aqueia cuca borda”, diu el pastor, conscient de les seves intencions, que hom només pot malfiar-se’n. El més simbòlic del cas és que aquest malànima es digui Ànima.

Repapiejant mastí

En una de les millors obres de la literatura universal traduïdes al català (segur que el color verd us evoca feliçment la col·lecció dirigida per Joaquim Molas), La vida molt horrífica del gran Gargantua (llibre ple de pantegruelisme), l’il·lustre Rabelais ens regala uns quants versos de tremp sirventès i divertida mala folla al capítol LIV, “La inscripció sobre la gran porta de Telema”. Diu: “Aquí no entreu”, al·ludint entre d’altres als beats plantofats, als practicants menjafenc, als poltrons de mala cara o als repapiejants mastins. Qui repapieja, si no és el vostre cas, sabreu que té afeblides les facultats mentals, generalment a causa de l’edat, mentre que el mastí és el nom que es dona a diverses races de cans que tenen la testa grossa, curta i ampla, les orelles penjants i els ossos massissos. L’al·lusió canina és interessant i no és gratuïta, perquè a la part final de l’estrofa on apareix es recomana als susdits personatges de portar arreu “a pastar els vostres xancres” (imatgeria sarnosa). Heu pensat en ulceració, necrosi, malaltia, pus virulent, nafra sifilítica…? Doncs vet aquí els xancres dels repapiejants mastins.

Llamtemau, malsorja

Injúria casolana de localisme molt acotat (la Vall d’en Bas) que un servidor va escoltar diverses vegades de la boca de la seva àvia paterna i que de moment no ha tornat a fer-se-li audible en cap altre contrada catalana que no sigui la Garrotxa o el Pla de l’Estany (però parcialment). El significat de la paraula malsorja és fàcilment deduïble pel context i encara més per l’introductori llamtemau (llamp que et mau/que et mati), però no sembla que aparegui als diccionaris. Sí que hi trobem (al DCVB, per variar) serjant amb el sentit de persona eixerida, astuta, que no bada, que podria justificar aquesta expressió. Serjant, serja, sorja… Potser és molt suposar. Llamtemau (o la seva variant llammemau/llamp que em mati) no ens fa dubtar gaire de la intencionalitat del missatge, la mateixa que té el capità Haddock amb el seu del mal rellamp. Lammemau, per cert, apareix genuïnament a l’última novel·la del banyolí Miquel Aguirre Els morts no parlen. Malsorja llamtemau, una mica hiperbòlicament, es podia escoltar emfàticament a la llar familiar després d’una jugada desafortunada de la brisca o després que hom hagués trencat un test amb una pilota mal xutada (Ep! Sense voler). Per sort, a casa mai diem ni ens prenem les acusacions seriosament.

Tenir un cantusseig d’esfetgegat talment un gos apallissat

En aquesta sonora asseveració declamatòria trobem una altra referència als cans tan poc amigable com la de Rabelais. Per entendre-la bé, però, hem d’explicar que la trobem en un altre volum de la col·lecció de les millors obres de la literatura universal que van publicar Edicions 62 i “la Caixa”: un exhaustiu volum dedicat a la poesia trobadoresca. El calumniat és Guillem de Ribes i el calumniador Peire d’Alvernha, que dedica un cant incendiari a “trobadors i cantadors de tots colors” de la seva època. Per això s’escarneix el cantusseig d’esfetgegat del pobre Guillem (esfetgegar-se: fatigar-se en extrem, treure el fetge per la boca) talment un gos apallissat. La voluntat satírica dels poemes de Peire d’Alvernha era prou coneguda, i era tan manifesta que, en aquesta llista de trobadoros i cantadors presentats amb to de burla, s’inclou a si mateix com a tretzè i últim. Al segle XII hi ha dos altres guillems que també brillen en l’art de l’afront, l’ofensa i la insolència: Guilhem de Peitieu (el primer trobador conegut) i Guillem de Berguedà (Ah, Marquès, Marquès, Marquès! D’engany ets farcit i ple).

Esquitx de mico filós desdentegat i tísic

S’ha de reconèixer que incorporar una altra genialitat del Capità Haddock és massa temptador. La seva inesgotable invectiva ho mereix. Ens podem imaginar una bona colla de possibles víctimes: Rastapopoulos, el general Tapioca, el ieti, el xeic Bab el Ehr o el contramestre del Karaboudjan Allan Thompson, però resulta que aquest dard va dirigit ni més ni menys que al torracollons Serafí Llantió de les Assegurances “No badis” a L’afer Tornassol. Un mico filós és una persona desnerida, d’aspecte ridícul, que amb els agreujants de desdentegat i tísic s’hauria d’assemblar més a un zombi o a un anèmic crònic (tuberculós i sense dents) a un pas de convertir-se en un cadàver que no pas a un ésser humà amb unes quantes reserves de salut. I tanmateix en Haddock demostra una finura acollonant introduint el blasme amb aquest esquitx tan ben posat. Quina manera tan grandiloqüent de definir la insignificança humana. No és l’única vegada que ho fa, en aquest llibre, perquè també hi incorpora un inspirat filagarsa d’ectoplasma pansit. Per treure’s la boina d’almirall de la marina.

Maleït esparveràs de guatlles totxes

Sensacional improperi vociferat per la Coralí contra l’Ivo (àlies Esparver) a La punyalada de Marià Vayreda. Si hem de parlar d’insults infructuosos, avui dia aquest s’enduria la palma. Per llarg i per anacrònic. Però sobretot per fastuós. D’entrada, en lloc d’esparver ja diu esparveràs (tampoc és el mateix dir fill de puta que fillàs de puta), cosa que accentua l’aspresa i la còlera ominosa del comentari, assaonat magistralment amb aquest rematador de guatlles totxes tan escaient per dedicar a un ocell de presa com l’esparver… però per exagerar la seva perícia deficient per aconseguir la presa (en l’escena de la novel·la on apareix aquesta frase, L’Ivo intenta “seduir” la Coralí amb mètodes poc romàntics; l’improperi s’ha d’entendre en aquest context). És tan desmanyotat, l’esparver, que amb prou feines és capaç de caçar guatlles totxes; ocells petits i curts d’enteniment. Ja ho diu la fraseologia popular: ets més tonto que una guatlla mirant-se a l’espill (DCVB). No ens podem estar de recomanar La punyalada com a excepcional receptari d’insults sui generis: foscut espinyoc de tribana, maleït boc de cleda, maleït sac de bilorda, embustero més dolent que un mal gra, malganosa filla de dos vents, xarnega ganyona…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris
  1. Interessant. Però podria pensar que en el cas de l’insult de malsorja podria ser equivalent a mal sorge. Molt il·lustratiu