CREA a l’Hospitalet: la festa que celebra la cultura més enllà de la marca Barcelona

A tocar de l’estació de metro Torrassa hi ha la Tecla Sala, la instal·lació reina del Districte Cultural de l’Hospitalet. Dissabte 28 de setembre el districte se celebra a si mateix amb una segona edició de la festa CREA, que s’allarga des de les quatre de la tarda fins a la mitjanit.

Espai Hybris, La Capitana, Lolo & Sosaku: tres projectes marca Llobregat

L’Espai Hybris no és cap empresa ni té grans ambicions, segons expliquen el Sergi i l’Alba. Van començar el projecte sense diners i segueixen sense diners. L’espai físic és un local abandonat que han reconstruït des de 0 per omplir-lo d’iniciatives culturals del barri de Collblanc, que queda als marges del que s’entén com a Districte cultural de l’Hospitalet. En aquest sentit, l’espai Hybris està a la perifèria de la perifèria, perquè el que durant la festa CREA s’anomena ‘districte cultural’ és una xarxa d’emprenedors culturals aglutinats per l’Ajuntament de la segona ciutat més gran de Catalunya.

En Sergi i l’Alba comencen per parlar del minotaure com a símbol de la barreja. La seva vocació és sobretot comunitària, apropar la cultura al veïnat al marge de l’accés institucional. Parteixen d’una idea espontània de la creació per la creació. L’espectre d’activitats és ampli: va de la serigrafia al reciclatge i al Do It Yourself com a paradigma passant per la música, els tallers d’estampat o els vermuts —dir que fer vermuts és fer cultura és com dir que acceptem pop com animal de companyia, però un vermut mai no està de més. L’espai Hybris funciona també com a residència artística i sala d’exposicions. El Mauricio és un artista colombià resident i hi exposa les seves peces, i el proper 6 d’octubre l’edifici rehabilitat obrirà les seves portes al públic, que sempre està convidat a fer propostes i a presentar les seves iniciatives al col·lectiu.

Saltem a parlar de La Capitana. Fora de l’àmbit del flamenc no és un col·lectiu/escola conegut, però fa poc van viatjar a Corea per fer-hi un espectacle i els van demanar si voldrien obrir una franquícia a Seoul. Darrere del concepte d’escola –espai d’aprenentatge La Capitana hi ha sobretot José Manuel de Cabezas San Juan, un bailaor que va arribar a l’Hospitalet als quatre anys i que l’any 2017 es va decidir a obrir un local de flamenc a Pubilla Casas. Durant la presentació, la bailaora Conchas Jiménez ens fa alguns passos demostratius de la complexitat del codi flamenc, que a simple vista inexperta pot semblar simple però que en realitat és molt complex en codi, perquè parteix de la improvisació a partir de molts pals diferents que cal conèixer. Ja de nit, les bailaores de la Capitana fan gala del seu talent a la Rampa de la Tecla, a l’aire lliure. Algunes van vestides de flamenques, però d’altres no: es llancen a la pista vestides de carrer i acompanyades pels aplaudiments d’un públic espontani. La Capitana ja és això: flamenc i festa al carrer, disciplina clàssica (perquè molts passos del flamenc són passos de ballet quebraos, explica Concha Jiménez) i xerinola de carrer.

Lolo i Sozaku fa un any que treballen a l’Hospitalet, però col·laboren en les seves obres des del 2004. Van començar amb la pintura, però ara fan escultures mòbils sonores. De la pintura van entrar gradualment a l’art sonor, primer amb un al Japó i l’altre a l’Hospitalet. Junts, van decidir que només podien obtenir un so diferent si fabricaven ells els seus propis instruments, i això és el que han fet des del 2009. Van començar amb pèndols i objectes de fusta, sense electricitat. Les instal·lacions que han fet estan gravades en vídeo, i el primer vídeo que ens ensenyen sona a protoelectrònica. Les obres funcionen com a exposició o com a concert: “ens sentim còmodes en la línia que divideix un format de l’altre”, explica el Lolo.

De la fusta i els pèndols van passar als motors: politges, micròfons i plàstic. La seva proposta és minimalista i eminentment masculina. Em recorda les obres sòlides i fredes que fa el protagonista de la sèrie ‘I Love Dick’. Les instal·lacions d’aquest duo són creacions mecàniques, centrades en les qualitats dels materials. Com organismes vius desproveïts d’ànima, aconsegueixen imitar el batec del cosmos o emular un motor immòbil creat per humans. A banda d’exposar al MACBA recentment, fa poc un magnat xinès els va encarregar d’omplir una galeria en un complex industrial perdut enmig del no-res. Allà van optar pel metall. Diu que en aquest sentit els ferrers de l’Hospitalet no s’estranyen mai de cap dels encàrrecs, mai no hi ha pegues. “A la Xina, com a l’Hospitalet, sempre hi ha un sí per davant”, explica el Lolo.

Àngel Mestres i Rosina Gómez: pensar el futur i la viabilitat econòmica  de la cultura

El director general de Trànsit projectes Àngel Mestres i la gestora cultural Rosina Gómez Baeza s’asseuen per parlar de la cultura. El títol de la conversa que han de mantenir tots dos amb la moderació de la periodista Emma Quadrada és “El futur és avui: els nous escenaris de la creativitat”. Es parla del món digital, d’emprenedors i creadors, d’innovació, de com la creativitat és avui un requisit per a tot negoci que es presti. Mestres comenta la necessitat de mantenir una actitud oberta, d’escolta a les propostes culturals. Diu que això passa a l’Hospitalet: “els artistes no només vénen a l’Hospitalet perquè és més barat que Barcelona, sinó perquè a l’Hospitalet els fan cas”. Penso en el que deia el Lolo, la bona voluntat dels ferrers de l’Hospitalet a fer totes les extravagàncies que la parella artística els demani.

El director de Trànsit ens explica que la cultura és un sector econòmicament dèbil per antonomàsia, cosa que ja sabíem, i acte seguit incideix en què el treball en xarxa i col·laboratiu (“avui en dia tot projecte cultural mínimament atractiu és co-”) és crucial per mantenir la salut cultural d’un país. Un dels punts en què insisteix és que aquestes xarxes no poden ser merament econòmiques i per tant interessades, sinó que han de partir d’un interès músic i continuat en el temps; en relació a la inversió pública, Mestres ho té clar: la cultura ha d’estar subvencionada per evitar que els i les treballadores culturals siguem uns eterns autoempleats precaris. Quan diu això, el gestor cultural cita a Remedios Zafra i a la tendència tan vigent de fer feines creatives més a canvi d’entusiasme que no pas de diners. El nostre autor Joan Burdeus ho explicava fa un any en aquest enllaç.

“Abans fèiem plans a deu anys vista, però ara es fan cada sis mesos”, dispara Mestres. Ell ho explica com una combinació entre la velocitat de les xarxes i la incertesa que arrosseguem des de la crisi global del 2008. Entre tantíssimes altres coses, les noves tecnologies han accelerat molt el ritme de les tendències, i el binomi tecnologia i creativitat ha passat a formar part de tots els negocis que comencen. En aquest sentit Mestres fa èmfasi en la diferència entre l’artista i l’emprenedor creatiu, i cita The New Urban Crisis de Richard Florida per recordar-nos que, la creativitat per si sola no es tradueix en una menor desigualtat social: la cultura pot revertir, però no n’hi ha prou amb la creativitat. La diferència entre cultura i creativitat, ve a dir, és que la cultura és un marc o entorn social que es pot construir. Remata un discurs condensat i accelerat amb la premissa que la cultura no ha de venir després de la resta de coses, perquè una societat rica desacostumada a fer cultura rarament farà cultura quan les condicions econòmiques siguin més favorables.

Del públic surten els clams de precarietat. Un músic es queixa que no hi ha públic, i Rosina Gómez, que directora d’ARCO durant vint anys, apunta que aquest és el principal problema de sempre: com fer que el públic sigui més ampli i el pastís cultural sigui més gran i hi hagi més beneficis a repartir. Rosina Gómez parla molt menys que Mestres, però quan ho fa es mostra més optimista. Gómez culmina la conversa amb una obvietat esfereïdora, i és que només l’escola i les llars poden generar més potencials consumidors de cultura. No n’hi ha prou amb trobar el nínxol adequat, ni amb navegar en cerca de nous públics mai explorats, ni amb aprofitar totes les ocasions per a visibilitzar-se i autopromocionar-se: és també imperatiu que els progenitors et portin al teatre, que comprin llibres i els llegeixin, que mantinguin converses interessants a l’hora dels àpats en família. I l’escola, clar.

L’Hospitalet is (not yet) Barcelona

A les paradetes del CREA aquí a la Sala Tecla s’hi presenta una editorial i agència gràfica: Stendhal books i Karakter Studio. En un exercici de simbiosi prou interessant, una i altra són part de la mateixa moneda, i Karakter Sutdio dissenya les portades de Stendhal books. Entre els exemplars publicats per la casa, molts dels quals són de ploma femenina, hi ha poemari bilingüe de Mireia Calafell traduït per Flàvia Campmany i Tus ojos, mis manos, de Martina Matencio i Alba Rivas. Em va cridar l’atenció l’estil impecable i l’estètica de cada llibre; podeu tafanejar-los aquí. Una mica més a tocar de l’entrada de l’espai Tecla on se celebra tot hi ha edicions secc, una editorial de gènere fantàstic que em fa pensar en una versió novella de la barcelonina Males Herbes. Entre d’altres autors, secc ha publicat a l’autor de gènere de ciència ficció Sergi G.Oset, i també a un joveníssim Edgar Cotes i Argelich.

A la festa CREA m’hi trobo poques personalitats de la cultura barcelonina, per no dir cap. El que sí que hi ha, en un dels passadissos de les inevitables paradetes, és la presència de la galeria Miscel·lània, situada al Raval de Barcelona. Però Barcelona i l’Hospitalet encara no s’han donat la mà com ben aviat hauran de fer-ho. El futur és l’Hospitalet perquè a Barcelona ja no hi ha gaire més espai per més creadors ni creatius. I a jutjar pel CREA i la seva programació inacabable, les propostes culturals de l’Hospitalet tampoc no te les acabes. Ben aviat ens hi traslladarem a viure, per més que ara amb prou feines hi traguem el nas: és la dinàmica infal·lible de la gentrificació.