Correspondència nua

25.01.2013

Adreça desconeguda, de Katherine Kressmann Taylor, és un gran text sobre el nazisme. Incisiu, real fins a extrems gairebé visionaris i colpidor.  Senzill i directe, les paraules se’ns claven i se’ns regira l’estómac.

Eduard Fernández i Lluís Homar a 'Adreça desconeguda' | Foto La Villarroel

 

Dos amics, l’alemany Martin Schulse i el jueu nord-americà Max Eisenstein, que es cartegen amb freqüència quan el primer decideix tornar a casa a finals de 1932. L’afecte i amistat de les primeres cartes va derivant cap a l’horror a partir de 1933 amb l’arribada al poder d’Adolf Hitler. Lluís Homar és conscient de la força del text de Kressmann Taylor i  ens el presenta a la Sala Villarroel gairebé nu i sostingut únicament per dues bèsties escèniques com són el propi Homar i Eduard Fernández. Sovint no cal res més. Però aquí sí.

L’escenografia d’Adreça desconeguda és freda, austera i actual. Dos seients de disseny i incòmodament moderns,  una catifa persa i una taula amb una copa i una ampolla de vi a cada lateral. Gairebé simbòlica i sense fer ús pràcticament de la il·luminació.  Més enllà de les cartes que s’escriuran i es llegiran els dos protagonistes, no hi ha res que ens indiqui l’època en què passa l’acció de l’obra. Absolutament res de l’escenografia ens diu que la història que veurem a continuació se situa a principis dels anys 30. Concretament a partir del 1932. Òbviament aquesta data (essencial en el desenvolupament del drama) ens la van proporcionant Homar i Fernández a l’inici de cada carta, però tot i així, l’escenografia també ens l’hauria de proporcionar.

És evident que, tot i que el tema central d’Adreça desconeguda és el nazisme, també parla de l’amistat i els valors. Però si el text resulta tan colpidor és, precisament, pel context històric. Per tant, quin sentit té descontextualitzar l’escena? David Mamet ho diu a Manifiesto (Theatre en l’anglès original): “La primera regla de l’escenografia, com la medicina, és no fer mal”. I malauradament aquí no només juga a la contra del text sinó que representa l’oposat a l’obra de Kressmann Taylor.

Abans que es comencin a apagar els llums, Homar i Fernández entren a l’escenari, reparteixen galetes, ens fan riure una estona, ens recorden que desconnectem els telèfons mòbils i ens demanen un moment de silenci per preparar-se. Una abraçada i comença la funció. Aquesta atmosfera lleugera i simpàtica, sumada a la fredor de l’escenografia, provoca que alguns de nosaltres triguem a entrar i sentir la intensitat de l’obra.

Adreça desconeguda és un muntatge epistolar on Lluís Homar i Eduard Fernández reciten les cartes dels seus corresponents personatges, Martin i Max però, més enllà d’algunes mirades eventuals, no hi ha cap interacció entre ells. La força del text de Kressmann Taylor recau totalment en les interpretacions i aquí la posada en escena els juga una mala passada. A mesura que passen els mesos i el poder de Hitler augmenta, la distància entre els dos amics es fa més gran i ja no es miren, s’allunyen i es donen l’esquena. I per tant, en molts (massa) moments quan Homar recita no veiem la cara de Fernández i a la inversa.

 

Eduard Fernández i Lluís Homar a 'Adreça desconeguda'

 

Eduard Fernández i Lluís Homar són dos grans actors, dues bèsties davant les càmeres i damunt d’un escenari. Aquí ho demostren un cop més, ja que pocs actors poden defensar tan bé un muntatge epistolar. Tot i així, tot va ràpid. No hi ha pauses per digerir i alhora potenciar el text. I les interpretacions, més Fernández que Homar, van al gra i no s’entretenen en matisos i silencis.  T’emocionen però no pots evitar comparar aquest muntatge amb el que va presentar fa anys Fernando Bernués al Teatre Borràs. I és una llàstima perquè amb Adreça Desconeguda Lluís Homar i Eduard Fernández ens haurien pogut deixar amb un nus a la gola, pràcticament sense respiració, dempeus i aplaudint sense parar.