Una noia escriu a Goethe

30.11.2015

Com a gènere literari, la correspondència a vegades forma part del conjunt de l’obra literària d’una autora o d’un autor determinat. A vegades és l’obra literària en ella mateixa, com en el cas de Correspondència amb Goethe, de Bettine von Arnim, ara esplèndidament editada per Adesiara en l’excel·lent traducció catalana de Ramon Farrés.

Goethe

Goethe

A través de l’amistat amb la mare de Goethe, una jove Bettine s’acosta a l’escriptor quan aquest es troba en la seixantena. El gran home ja és en el pic de la seva glòria literària i humana, i accedeix a l’expansió de la seva corresponsal, que li ret tanta devoció i estima com admiració incondicional. En aquestes cartes abrandades, Goethe esdevé el Tu al qual abocar no només tota la seva sensibilitat de noia culta sinó també una rara saviesa estètica i moral –exquisidesa, a dir de molts- en una noia tan jove. Una saviesa de la vida que anirà augmentant amb els anys, ja que en aquestes cartes adreçades a un mestre ella s’acreix intel·lectualment mal només sigui corresposta de tant en tant en les breus missives, tot i que càlides i complaents, que li dedica Goethe.

Bettine Brentano (que posteriorment es casaria amb el poeta Achim von Arnim, tindria set fills i quedaria viuda bastant jove) va conèixer Goethe personalment i va freqüentar la seva família fent amistat amb l’esposa de Goethe, Christiane Vulpius. Però llegides avui, el lector pot tenir la impressió que aquestes cartes literàries (en el moment de publicar-les, poc temps després de la mort de Goethe, havien estat reelaborades per l’autora) haurien estat escrites amb la mateixa inspiració, ja que Goethe, l’idolatrat Goethe, es converteix en el Corresponsal amb majúscula, és a dir, en un arquetip de l’alteritat. O, si es vol anar més lluny, i s’hi pot anar, en l’amant d’un amor platònic, aquell amor que és indestructible perquè mai no s’ha realitzat. És com el primer amor, que mai no s’oblida, sobretot si no ha pres cos.

Llegides una darrera l’altra, les cartes de Bettine a Goethe conformen el que podria ser una novel·la que empra com a mitjà literari una correspondència fictícia, imaginària. La gràcia és que la correspondència és real, tot i que, com he dit, va ser posteriorment reescrita per aquesta dona il·lustrada. En aquesta novel.la-correspondència hi ha l’expressió dels estats d’ànim de la jove, les seves observacions de l’entorn, els seus pensaments abstractes, però també els més íntims. En la lectura de la correspondència a Goethe observem com Bettina, primer una jove i després una dona feta i dreta, esdevé una escriptora tant de gran categoria com massa desconeguda encara entre nosaltres. D’aquesta circumstància ja se’n va lamentar el poeta Rilke, que veia en aquesta correspondència l’exposició sublim de l’amor absolut, que no necessita ser correspost, que val per ell mateix. És el que dèiem de l’amor platònic, ideal i que roman intocat.

La vida de Bettine von Arnim certament no va ser vulgar. Epístola darrere epístola, l’escriptora alça un edifici particular, construeix el que en podríem dir una vida multiplicada, crea un univers singular, però en el qual ens podem identificar en el més espiritual. Bettine va llegir bé, i amb profit, el seu estimat Goethe, que afirmava que tot en la vida era símbol. Cal, però, situar-se en aquesta dimensió de la vida que li dóna significat. Bettine von Arnim va estilitzar, purificar, transcendir, si en podem dir així, l’amor que sentia pel gran poeta. I ho va fer a través de les seves cartes esdevingudes literatura pura sense deixar de ser una resposta al seu pensar i sentir, a la necessitat d’expressar-se com aquell o aquella que escriu un diari però el fa públic en una carta, és a dir, l’adreça a algú. En aquest cas, no a un algú qualsevol sinó a Goethe, el gran home, un home famós amb qui l’escriptora estableix una gran familiaritat, una gran complicitat, sense deixar de retre-li reverència i admiració.

Es necessita una gran mestria, humana i literària, per aconseguir aquest equilibri, aquesta harmonia no només formal sinó de fons. Correspondència amb Goethe és una mostra reeixida d’aquesta correspondència a cau d’orella, però que sublima, més encara: gairebé deïfica el corresponsal, com es veu en aquests fragments d’una carta escrita des de Munic, un mes de novembre de 1809: Ah, que n’és, de sinistre, estar sola en aquests moments! Ah, hi ha pensaments que necessiten consol però que no es poden dir a ningú, disposicions d’esperit que apunten gairebé cap al monstruós i deforme que esperen ser superades. Fora, a l’aire fred i lliure, al capdamunt dels Alps nevats (…) Quan el teu geni empeny un núvol tempestuós a dalt de tot del cel blau, i de les amples i poderoses ales el fa precipitar finalment damunt la florida (…) i quan torna a revifar-se torna a néixer en una joventut més bella, gràcies al teu geni, Goethe. Això t’ho dic a partir de la impressió que m’ha fet aquell llibre: Les afinitats electives.

En uns pocs paràgrafs, Bettine von Arnim passa de descriure el seu estat d’ànim en temps de tardor a fer referència al geni literari de Goethe, capaç no només d’escriure amb la seva intel·ligència lluminosa la seva obra en el capítol dedicat al llibre Les afinitats electives, sinó d’inspirar l’obra de la pròpia Bettine. Podem afirmar que, en aquest cas, qui inspira no és cap musa, és l’esperit de Goethe tal com l’escriptora el rebia i multiplicava a través de la seva sensibilitat artística. El tema principal de la seva obra com a escriptora va ser el seu amor per Goethe, millor dit, el que Goethe representava per a ella. Així, aquesta correspondència esdevé una llarga carta d’amor a allò espiritual, imperible, que hi ha en nosaltres, amb Goethe com a interlocutor, com a símbol, com a mirall i com a receptacle.