Corashe, notes del BAM 2018

26.09.2018

Pocs minuts abans de l’inici del primer concert de la nit, a la plaça Joan Coromines, un dels presents s’asseu en un banc esperant l’aparició de l’artista Surma. Davant la necessitat de fer ús de les dues mans, deposa el got de vi a terra, entre els seus dos peus. Segons després, i de forma sobtada, un gos extremadament accelerat travessa el banc per la part de baix i provoca el vessament íntegre del got de vi.

Nathy Peluso ha estat a La Mercè | Foto: Joel Vila

Any rere any, des de fa més de vint anys, el Barcelona Acció Musical (BAM) reuneix i descobreix al públic una sèrie de talents emergents que, a grans trets, s’inclouen dins dels vessants musicals del dance, l’electrònica, el rock i el pop, siguin de Catalunya o provinents de qualsevol indret del món. Essent Portugal el país convidat d’aquesta darrera edició de La Mercè, ha destacat la presència damunt l’escenari de bandes portugueses, si bé la música que ens ofereixen vol elevar-se més enllà de qualsevol identitat nacional, a través d’un festival que es defineix per la seva voluntat d’explorar nous sons i acostar a la ciutat els artistes més experimentals i imaginatius del moment. La distribució de quatre dels cinc escenaris del BAM ens ha ofert un recorregut a través del Raval, el barri més divers de la ciutat, des de la Plaça Joan Coromines fins al Carrer Nou de la Rambla -amb Paral·lel-, passant per la Plaça dels Àngels i la Rambla del Raval, sense que el festival hagi interromput en gran mesura la vida diària d’habitants i habituals. Gossos que corren, skaters que patinen i persones que es guanyen la vida.

Augmentaven els decibels, però el flux del carrer desitjava menjar-se l’estat d’excepció que aparentment s’havia instal·lat. L’aroma del carrer i les places es filtrava entre la música, proclamant-se com el veritable escenari, negant-se a ser la bombolla de preus i expectatives que caracteritzen els festivals de més tendència del moment. Si bé el propòsit, en tot cas, és la connexió entre la música i el públic, el procés que segueixen els concerts del BAM es revela summament orgànic i espontani, formant-se un espai de comunió que viatja més enllà d’estils i favoritismes. Tot plegat, malgrat la inclinació del món contemporani als anglicismes –food truck, cronut, silent disco-, com ens ha ajudat a recordar el cinquè dels espais, l’Antiga Fàbrica Estrella Damm.

Nathy Peluso ha estat a La Mercè | Foto: Joel Vila

La descoberta de nous artistes i noves sonoritats ve acompanyada per una posició oberta a la sorpresa. I, en aquest sentit, el carrer continua essent la principal plataforma. Com aquella vegada, a la ciutat de Forli, on vaig sentir a un veterà i ambulant titellaire rebutjar la idea de promocionar el seu espectacle, creient que si la gent hi assistia amb una idea preconcebuda, o amb una certa expectativa, quelcom es perdria durant el camí. La màgia residia en la sorpresa de trobar-s’ho. Sorpresos davant l’electrònica intimista de Surma qui, sola amb els seus pedals de loop, ens transporta a l’univers on roman immersa Débora Umbelino. Davant l’enèrgica i sensual poesia d’Akua Naru -àlies de LaTanya Olatunji– al compàs d’un hip-hop infusionat de jazz i soul, entregat a la consciència social i a la reivindicació del rol de les dones- Davant el rockuduro de Throes + The Shines, entre el posthardcore dels primers -vinguts de Porto- i el kuduro dels segons -vinguts de Luanda-, una fusió temptadorament entremaliada i vivaç. Davant el dúo britànic Ider – Megan Markwick i Lily Somerville– i la seva electrònica amb elements de R&B contemporani i pop melancòlic, a través d’una reciprocitat commovedora que sembla que les continua sorprenent a elles mateixes. Artistes plenes de vitalitat i en plena fase d’experimentació que conceben la música com un organisme viu i heterogeni en constant mutació a través del qual surt a la llum l’acció i el coratge que porten a dins, com una llum violeta que empeny la foscor.

El BAM es mostra com un festival en construcció que s’aixeca al mateix temps que ho fan les notes, i alhora que el públic, en plena harmonia, decideix reconèixer i fer-se seus els sons i els moviments que, projectats des de l’escenari, es llencen al món. Com una cançó de Marina Herlop, imprevisible, hipnòtica, dilatada amb màgia, des de l’indret més recòndit de les emocions i el llenguatge, calant amb delicadesa en l’imaginari del públic. Dels nens que conquisten la pista entre actuació i actuació, a les dones com Nathy Peluso, empoderades damunt l’escenari, convertides en fenòmens de massa.