Conviure amb David Copperfield

2.01.2019

Navona ha recuperat la traducció de David Copperfield de Charles Dickens. El traductor Joan Sellent ens explica aquí l’experiència de traduir aquest clàssic. Si et subscrius per un any a Núvol, et regalem un exemlplar d’aquesta magnífica novel·la.

Il·lustració de H.K. Browne.

Quan Lluís Maria Todó va encarregar-me la versió catalana de David Copperfield per a la Biblioteca Pompeu Fabra d’Edicions Destino, i que ara ha reeditat Navona, això va ser el principi d’una convivència de molts mesos amb el personatge que dóna nom a la que sempre ha estat considerada, amb pràctica unanimitat, la millor novel·la de Charles Dickens i la que conté més elements autobiogràfics.

El narrador ens permet endinsar-nos en la seva vida des del naixement fins a l’edat madura, i ens converteix en companys d’un viatge sentimental ple de vicissituds, peripècies i paisatges humans d’una amenitat que captiva el lector ja des de les primeres línies:

«Si seré jo l’heroi de la meva pròpia vida o bé aquest títol recaurà en algú altre, aquestes pàgines ho diran. Per començar la meva vida pel començament, constato que vaig néixer (així m’ho han explicat, i així ho crec) un divendres a les dotze de la nit. Va ser observat que el rellotge es posava a tocar, i jo a plorar, simultàniament.» [p. 21]

Si a la història de la literatura hi ha uns quants inicis de grans novel·les que han deixat empremta en la memòria dels lectors, aquest sens dubte n’és un. I, dit sigui de passada, no crec que sigui gaire agosarat intuir-ne la influència (o l’homenatge més o menys velat) en novel·listes molt posteriors, com ara Salman Rushdie, que enceta Els fills de la mitjanit amb un protagonista que, després d’informar-nos que va néixer a la mitjanit en punt, diu: «Les manetes del rellotge s’unien en respectuosa benvinguda quan jo vaig arribar».

Però, si David Copperfield és qui ens explica de primera mà la història de la seva vida i ens en fa uns confidents privilegiats, com més avancem en la lectura més anem entenent els dubtes que ell mateix expressava sobre la titularitat del protagonisme en el fragment citat: hi ha estones en què, entre la nodrida gamma de personatges que hi van apareixent, alguns són tan formidables que arriben a eclipsar la veu del narrador fins a robar-li protagonisme. I no hi ha dubte que, de tota aquesta galeria d’espècimens humans singulars que van desfilant per la novel·la, el que s’emporta la palma és el senyor Micawber, un londinenc d’una comicitat extrema, tan estrafolari com profundament humà, que no ha tocat mai de peus a terra i que parla en un registre tan refistolat que fa que ell mateix es perdi entre uns artificis expressius que molt sovint contrasten brutalment amb la simplicitat del missatge que pretén transmetre (allò que en anglès s’anomena «comic pomposity»).

Com a botó de mostra, observem la manera com aquest personatge informa David Copperfield, acabat d’arribar a Londres, sobre una cosa tan prosaica i funcional com és la ruta que ha de prendre per anar al seu domicili:

«Amb la impressió [….] que els vostres pelegrinatges a aquesta metròpoli no han estat encara gaire extensius, i que podríeu tenir una certa dificultat per penetrar els arcans de la Moderna Babilònia pel camí de City Road… en suma [….], que us podríeu perdre, estaré encantat de venir-vos a buscar aquest vespre i d’instruir-vos en l’esbrinament del camí més dreturer.» [p. 191]

David Copperfield il.lustrat per Phiz i Barnard

L’humor, aquí encarnat magistralment en la figura del senyor Micawber, és present al llarg de tota la novel·la (i també en altres personatges i en la veu del mateix narrador, més natural i continguda però no pas exempta d’ironia) al costat d’uns esplais sentimentals que són un altre dels trets definitoris de tota l’obra dickensiana. He de confessar que, quan traduïa la novel·la i treballava en algun d’aquests fragments presidits pel sentimentalisme, em delia perquè tornés a aparèixer el senyor Micawber, i aquell «amar-hi i penar-hi» amb què Carner definia l’ofici de traduir tornés a decantar la balança a favor del plaer d’haver-me-les amb aquest personatge estimat i compensés les penes i els esforços menys agraïts de recrear els passatges més lacrimògens.

Però el component més estimulant i que guanya la partida en aquest llibre és l’humor en totes les facetes, des de la ironia subtil fins a la comicitat més descordada, i estic segur que la lectura de David Copperfield divertirà i seduirà tant els lectors d’avui dia com els contemporanis de Dickens, que esperaven amb desfici el fascicle mensual que els permetria delectar-se amb un nou capítol d’aquesta novel·la extraordinària.

 

Subscriu-te per un any a Núvol i emporta’t un exemplar de David Copperfield. Et pots subscriure a Núvol fent clic aquí.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. La meva més efusiva felicitació al Sr. Joan Sellent per aquesta magnífica traducció. Vaig entrar en el gran món de la literatura amb el Copperfield de la mà del gran Josep Carner però era massa petit per poder-la prémer del tot degut, segurament, a què utilitzava un lèxic potser no massa adequat per aquesta extraordinària narració. La del Sr. Sellent em embla molt més planera inclús ara de gran. Efectivament el personatge de Micabwer és inoblidable. Amb tot, doncs, una forta abraçada i la meva més sincera gratitud al Sr. Sellent i a l¡editorial Navona per aquest encert.