Contra l’ordre: 4 exemples de la utilitat del desgavell per a la vida

La màgia de l’ordre, el llibre que explica el mètode de Marie Kondo per endreçar la casa, va copar la llista dels llibres més venuts de no-ficció durant mig 2017. Això vol dir que al món hi ha molta gent que no només no és ordenada, sinó que té el desig de tornar-s’hi i no sap com fer-ho. Sembla que, en la nostra cultura, el desordenat s’hauria de sentir culpable i voler posar remei a la seva condició. A El Poder del Desorden (Conecta), el periodista i economista Tim Harford es proposa destruir aquesta preferència generalitzada pel control absolut, defensant la immensa utilitat del caos en tots els aspectes de la vida. Heus aquí una selecció que demostra que, si endreçar la taula del despatx costa tant, segurament sigui per una bona raó. 

Buscant la parella ideal

Les cites a cegues tenen mala reputació i des que existeixen els ordinadors hi ha hagut qui els ha fet servir per millorar les perspectives de l’atzar a l’hora de trobar parella. El 2014, el geni matemàtic Chris McKinlay va piratejar un dels webs més populars de la indústria de la compatibilitat perfecta, OkCupid. Gràcies a l’oceà de dades que va amassar, McKinlay va detectar les companyes més prometedores segons l’algoritme de la pàgina i tot seguit va sabotejar el sistema per atraure-les cap a ell. Aquell estiu, McKinlay va tenir 57 primers cites, 52 de les quals van fracassar. Però a la 81a, el científic va trobar la que posaria fi a l’espiral i es convertiria en la seva esposa actual. Com l’havien seleccionat els algoritmes? No ho van fer: segons el criteri de compatibilitats del sistema, Christine Tien Wang ni tan sols es trobava en el top 10.000 dels millors emparellaments de la seva ciutat. El cas és que ni tan sols la van seleccionar les trampes de McKinlay! Va ser ella que el va trobar per iniciativa pròpia, buscant algú que fos “local, alt i amb els ulls blaus”.

La moralina de la història, segons Harford, és molt senzilla: l’amor és un embolic i no tenim ni idea del que  realment volem, i la il·lusió que la comparació computeritzada de qüestionaris amb centenars de preguntes i desenes de data points descodificarà els desitjos del cor és exactament això, una il·lusió. Potser, abans de perdre el temps i els diners en webs de cites algorítmiques, cal tornar a la descontrolada discoteca de tota la vida i confiar en un imprevisible cop de sort.

El secret del discurs perfecte

Amb només 5 anys, Martin Luther King Jr. recitava passatges de la bíblia de memòria. Als 14 va guanyar un concurs nacional d’oratòria gràcies a un discurs que havia empollat de cap a peus i després d’acabar una carrera universitària plena de guardons del mateix tipus es va convertir en el jove reverend de la parròquia local. King, un malalt de la planificació meticulosa, dedicava una mitjana de 15 hores exclusivament a preparar el sermó dominical. Fins que el desembre de 1955, Rosa Parks va ser detinguda per negar-se a cedir el seu lloc a l’autobús en favor d’un passatger blanc. La comunitat negra va acudir a King, que ja es comenava a fer un nom com a líder i orador, i va demanar la seva opinió. Aquell dia, King va haver d’improvisar per primer cop i va desenvolupar una habilitat que fins ara no havia cultivat: escoltar la resposta del públic i adaptar-s’hi. Les paraules de King no van ser tan precises com de costum, plenes de redundàncies i titubejos, però la força emocional discurs va enamorar l’audiència i va catapultar la seva carrera com activista.

7 anys després, davant del Lincoln Memorial de Washington D.C., King havia de fer el discurs més important de la seva vida, responent a la llei de drets civils aprovada pel President Kennedy. El va preparar conjuntament amb el seu equip durant dies i el resultat era un text excessivament formal i pedant titulat “Normalcy, never again”. A mig discurs, el pastor va veure unes línies de les que havíen preparat i les va jutjar insubstancials. Incapaç de dir-les va començar a improvisar, petrificant als seus col·laboradors propers. King no tenia res preparat i no sabia cap a on anar, fins que de cop va escoltar a una de les presents, la cantant i amiga Mahalia Jackson, fent-li referència a una conversa informal que havien tingut fa uns mesos: “Parla’ls del somni Martin!”. I d’aquí va sortir el discurs més cèlebre de la història recent, del que tothom recordaria el títol improvisat “I have a dream”. Això vol dir que sempre s’ha d’improvisar? Esclar que no, la història del Dr. King demostra que, com els grans músics de jazz, donem el millor de nosaltres mateixos quan, després de molta feina metòdica per dominar les regles, ens donem permís per trencar-les.

El comodí caòtic de la creativitat

El 1976, David Bowie necessitava idees per un disc nou i va tancar-se a un estudi de gravació amb el bo i millor del panorama local: el productor Tony Visconti, el guitarrista Carlos Alomar, el violinista Simon House…. i l’inclassificable Brian Eno. Bowie els havia dit que no tenia cap cançó al cap i que la cosa era “estrictament experimental, i potser al final no en sortiria res de bo”. Tan bon punt les sessions es van començar a empantanegar, Eno els va mostrar unes cartes escrites per ell mateix, que anomenava Estratègies obliqües. Les cartes contenien missatges com ara “Sigues el primer a fer el que mai no s’ha fet abans”, “Emfatitza els defectes”, “Només una part, no la totalitat”, “Torna a la columna vertebral”, “Mira l’ordre en què fas les coses” o “Canvia els rols dels l’instruments”; i cada cop que s’arribava a un bloqueig creatiu, Eno en treia una a l’atzar i obligava a la resta de múics a fer-li cas. Durant les gravacions, Alomar repetia que “aquest experiment és estúpid” i House que “això sona com una merda”. Uns mesos més tard, d’aquelles sessions en van sortir dos dels àlbums més aclamats per la crítica: Low i, efectivament, Heroes, que encara avui conté la cançó més icònica de Bowie. Quan la revista de música Pitchfork va enumerar els seus primers 100 àlbums de la dècada de 1970, Brian Eno havia participat en més d’una quarta part.

El joc de cartes amb les consignes d’Eno s’ha acabat comercialitzant i és relativament conegut entre els creadors d’arreu del món. La filosofia que hi ha al darrere és tot una oda al guirigall: “L’enemic del treball creatiu és l’avorriment” diu Eno. “I l’amic és l’alerta: el que et fa estar alerta és enfrontar-te a una situació que està més enllà del teu control, que t’obliga a mirar-la amb molta atenció per veure com es desenvolupa i seguir-li el corrent. Aquest tipus d’alerta és emocionant”. El secret de les estratègies obliqües és, en paraules de l’inventor de la música ambient, “que ens posen en una situació desordenada”.

L’ofidi desordenat de la guerra

A les trinxeres a prop de Binarvilla, al nord-est de frança, en plena Primera Guerra Mundial, una nit del gener de 1915, la companyia sota el comandament del lloctinent alemany Erwin Rommel es trobava rodejada per les tropes franceses. Escandalosament superats en nombre per l’enenimc, el militar tenia dues opcions òbvies: mantenir la seva posició fortificada o retrocedir a través d’un conjunt desmesurat d’obstacles sota el foc creuat. En lloc d’això, es va llençar amb els seus homes a un nou atac: la sorpresa va bloquejar els francesos que van paralitzar l’escomesa mentre intentaven entendre què estava passant, i Rommel va aprofitar l’oportunitat de dirigir la seva companyia a territori fora de perill. No va patir fatalitats i no va deixar cap home ferit.

Rommel es va convertir en un mestre de l’ofici desordenat de la guerra i, ja convertit en general de renom durant la Segona Guerra Mundial, va ser un dels ideòlegs i perpetradors de la cèlebre Blietzkrieg, la “guerra llampec” basada en atacs ràpids i precisos. El segell de Rommel es detecta de seguida quan l’historiador militar Karl-Heinz Frieser defineix la Blietzkrieg com “tot el contrari d’una campanya planificada: un acte desesperat per sortir-se d’una situació estratègica desesperada”. Rommel va encadenar moltes gestes gràcies a la seva adaptabilitat i al domini de l’efecte sorpresa. El seu estil imprevisible li va dur tans èxits que els biògrafs de Winston Churchill citen al primer ministre remugant amunt i avall dels passadissos murmurant “Rommel, Rommel, Rommel! Hi ha res més important que derrotar-lo?”. Quan Harford analitza els triomfs de l’estratega alemany, els compara amb els de Donald Trump: individus capaços de saltar sobre qualsevol oportunitat tan bon punt es presenta que no es preocupen de pensar en els detalls fins després, mentre els seus adversaris, lents i cautelosos, van perdent la iniciativa i es desorienten quan les coses se surten del guió. Si Foucault invertia el lema de Clausewitz dient que la política és la continuació de la guerra per altres mitjans, els polítics farien bé a entrenar-se en l’aprofitament del desconcert.

**

El llibre de Harford, poblat amb molts més exemples i molt ben desenvolupats, forma part d’una escola contemporània que, com Nassim Taleb a Antifràgil o Leonard Mlodinow a El caminar borratxo, no només qüestiona la presència de l’ordre en la majoria de camps de la vida que percebem com ordenats, sinó que critiquen el nostre biaix cultural que iguala allò apamat amb allò desitjable. Si el logos s’identifica amb el bé i el caos amb el mal, aquests autors ens recorden que els humans som una barreja de tots dos i que faríem bé de reconciliar-nos amb el costat desgavellat de la realitat, sobretot si volem sortir-nos amb la nostra. És quelcom semblant la que rodeja la paraula “embolic”, traducció directa de Messy, el títol en anglès de l’obra de Harford: mentre que el diccionari només recull un seguit de significats pejoratius d’embolicar-se, en l’ús popular (encara molt lluny de substituir el poderós però sinònim total “liarse”) el parlant és més savi i utilitza el terme per designar accions ben estimulants i divertides. Qui no gaudeix de tant en tant embolicant la troca?