Contra el populisme, ciutats

10.10.2018

Quan una paraula llancívola pot posar Donald Trump i Alexis Tsipras dins un mateix sac, és normal que esclati una crisi entre politòlegs per definir-la. Malgrat tot, si en alguna cosa es posen d’acord tots els pensadors que s’han enfrontat amb el terme és que el populisme existeix i no només en els discursos: alguna cosa ha canviat en el teixit polític social i econòmic del món i l’explosió populista és una reacció a aquesta tempesta perfecta. Potser no ens hem preguntat prou si les ciutats i el localisme poden ajudar-nos a sortir d’aquest atzucac.

Il·lustració de M. Carod

Primer de tot, què ha canviat? José María Lasalle fa renéixer Adorno i Horkheimer per parlar d’un segon col·lapse de la Il·lustració: la racionalitat instrumental que redueix les persones a béns de consum ha produït societats inhumanes [Contra el populismo. Debate, 2017].  La lògica tecnocràtica del “no hi ha alternativa a les lleis del mercat” ha expulsat la població del debat i la participació democràtica però, oh sorpresa!, no ha millorat les condicions de vida de la gent, sinó que ha dut a una crisi econòmica global i a un increment rampant de les desigualtats. Desencantat amb la raó suïcida, emergeix un proletariat emocional que només pot recórrer a la sentimentalització de la política per contraatacar. I els líders populistes se n’aprofiten.

Una dificultat afegida és com detectar-los. Com diuen Fernando Vallespín i Máriam M. Bascuñán [Populismos, Alianza, 2017], el populisme no és una ideologia per a l’època posterior a la fi de les ideologies, perquè no ofereix una teoria alternativa de la democràcia liberal sistemàticament construïda. El populisme s’entén millor, tal com ho fa Ferran Sáez [Populisme, Magma, 2018], com un llenguatge, una retòrica que es pot posar al servei d’ideologies tradicionals completament diferents entre elles.

Les ideologies sòlides recorren al líquid llenguatge populista quan necessiten construir dos subjectes polítics, el poble i les elits, i enfrontar-los. En aquest procés artificial, el populisme sempre es val de diverses simplificacions, i Pierre Rosanvallon [‘Penser le populisme’. La vie des ideés. 2011] n’identifica tres: simplificació social i política del subjecte popular, que aplana diferències existents per incloure i excloure, simplificació procedimental i institucional, que menysté els mecanismes representatius i exagera la facilitat per traduir la voluntat popular en un canvi real, i simplificació del vincle social, que redueix una comunitat a la identitat amb ella mateixa, en comptes de posar l’èmfasi en la diversitat o els objectius compartits.

I enmig d’aquests canvis en la realitat i el discurs, què diuen els populistes de les ciutats? Des de la perspectiva de la dreta populista, les ciutats s’han convertit en no-llocs d’identitat cosmopolita refractaris als valors tradicionals de la resta de la nació. Des de la perspectiva de l’esquerra populista, les ciutats han acabat encarnant els monstres de la globalització econòmica: una classe alta rica connectada amb professions de finances, tecnologia i sous desorbitats, socialment aïllada de les classes populars i precàries.

Però el que ha passat en la realitat és una cosa ben diferent: el poder s’ha desplaçat dels estats a les ciutats. Atacades per la globalització i abandonades per estats nació en crisi, les ciutats s’han vist obligades a resoldre problemes concrets i s’han adonat que podien fer-ho millor que els estats perquè estan en sintonia amb la manera com funciona el món: integrat, holístic i empresarial, més que compartimentat i burocràtic. Al segle XXI, el poder està menys confinat a l’autoritat del govern i més alimentat pel potencial que neix de la concentració d’actius econòmics, físics i socials en llocs reals, de les fonts de força cívica que provenen de la col·laboració entre sectors.

És el que Bruce Katz i Jeremy Novak anomenen Nou Localisme: un moviment més pragmàtic que ideològic que constata que, a mesura que la política s’ha fet més nacional, amb l’auge populista conseqüent, la capacitat per solucionar problemes s’ha fet més local [New Localism, Brookings Institution Press, 2017]. El perill del populisme és que, en la mesura que apareix com una solució simple a problemes d’arrel complexa, empitjora la situació quan s’instal·la en el debat perquè, per definició, no hi ha solucions simples a problemes complexos. Però si reconeixem que el populisme és una reacció desafortunada a un problema real, ens adonarem que la millor resposta és solucionar el problema. I on es concentren majoritàriament aquests nuclis de solucionadors de problemes? A les ciutats i àrees metropolitanes de tot el món.

 

Et pots descarregar la revista Núvol dedicada a la Biennal Ciutat Oberta aquí.