Contemplem Foster Wallace

14.06.2019

Des de les traduccions de Javier Calvo per Mondadori, a principis dels dos-mil, l’obra de David Foster Wallace ha anat fent camí en el(s) nostre(s) sistema(es) literari(s). La prosa obsessivament precisa, les estructures recursives, la barreja de referències pop amb un argot ultraacadèmic i les reverberacions metadiscursives i angoixadament autoconscients que sacsegen els seus narradors li van guanyar un lloc de privilegi entre els amants de la cosa postmo.

‘He ballat (breument) la conga’, de David Foster Wallace. Edicions del Periscopi

Amb el seu suïcidi, el setembre de 2008, el que havia estat una conversa de culte va adquirir una major ressonància, i una bossa de lectors que, per sota de la cosa postmo van sentir-hi el lament d’un humanista. Com en tants altres casos, i encara sort, no és fins més tard que es comença a traduir al català, gràcies a Edicions del Periscopi, i de mà de Ferran Ràfols Gesa, amb The Broom of the System, el 2013; i fins ara, amb He ballat (breument) la conga (2019), antologia de les seves peces de no-ficció.

Foster Wallace és un autor exigent; et demana que li aguantis notes al peu de pàgines senceres o que reconstrueixis el recorregut lògic de narradors que acostumen a ser tan neuròticament brillants com l’autor mateix. A diferència de certes estètiques de la vacuïtat, però, a la de FW li preocupa la possibilitat d’una comunicació real, que no estigui aigualida per clixés ni pel ventall de retòriques presumptament honestes (famosíssim és el seu combat amb la ironia institucionalitzada), sabent, d’altra banda, que no n’hi ha prou d’ignorar que aquesta comunicació carrega segles de paròdies i de suspicàcies ideològiques.

Ni es pot dir ‘directament’, doncs, a risc de caure en la ingenuïtat dels descobridors de sopes d’all, ni ens podem resignar a la fabulística metaficcional de la mena de John Barth, un dels seus mestres. Entre l’un i l’altra, es desplega l’esforç de Foster Wallace que treballa contra el llenguatge, i contra la consciència d’estar-hi treballant, per poder dir alguna cosa a algú. Alguna cosa, a més, que tingui a veure amb el que considerava el problema fonamental de l’escriptor: provar d’explicar en què consisteix ser humà, i no limitar-se, com deia que feien els ‘minimalistes catatònics’, a repetir que l’ésser humà és una porqueria. Aquest és l’humanista –el moralista, si es vol- que s’amaga darrere del metaironista i l’aposta que justifica la via llarga wal·lasiana: les 1.079 pàgines d’Infinite Jest, o els excursos i els detalls minuciosos de les cròniques, són imprescindibles si es vol obrir una petita escletxa on autor i lector puguin veure’s, dir-se, entendre’s.