Consellera Laura Borràs

31.05.2018

Aquest dimarts Quim Torra va decidir nomenar Consellera de Cultura a Laura Borràs. Coneguda per la seva faceta com a directora de les Lletres Catalanes, amb experiència en el món cultural i professora de la Universitat de Barcelona, per la seva insistència, solvència i ubiqüitat feia temps que s’augurava que el seu nom apareixeria a la llista de candidats al càrrec. Addicta a Twitter, Borràs és una persona que ha recorregut el territori i coneix el món literari.

Però la feina del món de la cultura s’ha de pensar sempre a llarg termini i més enllà dels noms personals. El 1981, el sociòleg Vidal Beneyto escrivia un article on dividia les polítiques culturals en tres paradigmes: el del mecenatge, caracteritzat per l’ajuda a la creació; el de la democratització de la cultura, que postula que aquesta és un bé comú de la col·lectivitat i que és el poble qui ha de decidir quina i com la vol fer; i finalment la democràcia cultural, que s’encara més a l’activitat que a les obres, més a la participació en els processos que no pas en el seu consum.

La primera s’entén per la presència històrica d’agents poderosos que volen controlar el discurs cultural –esglésies, monarquies, sector privat-; la segona, per la voluntat de les democràcies renascudes després de la Segona Guerra Mundial d’evitar qualsevol tic totalitari, i la tercera, per un desengany amb l’Estat del Benestar i la necessitat de lligar la cultura amb el desenvolupament social i comunitari. Però del 81 fins ara els canvis han sigut monumentals i caldria parlar d’un altre paradigma -l’expert Iñaki López de Aguileta l’anomena extracultural-, que detecta que les nacions cada cop opten més pel sector cultural com a estratègia per crear noves possibilitats en uns sectors socials i econòmics que es troben a l’expectativa d’on els duran els avenços tecnològics.

Aquestes quatre concepcions de la política cultural coexisteixen, però és lògic pensar que la que anirà agafant un paper més rellevant és l’última. Arran de la globalització i la digitalització, un país, a part de buscar en el sector cultural una font d’alternatives vàries, ha de tenir clar que la cultura és la base sobre la qual se sustenta la seva identitat. Sempre ha sigut així, però en un món que econòmicament ja no té unes fronteres tan visibles, la identitat –entesa, no cal dir-ho, de la manera més democràtica- és la que diferenciarà i enriquirà el diàleg entre les societats.

Però aquí Catalunya topa amb dos problemes. Primer, que no aconsegueix deslligar-se d’un Estat que compta amb uns trets culturals diferents i que la immobilitza des del vessant teòric fins al vessant pràctic, Espanya; i segon, que un país que vulgui aplicar una bona política cultural el primer que necessita és una bona cultura política, i tots sabem que, per una banda, l’opressió actual i històrica no permet desplegar amb llibertat certes estratègies culturals, i que per altra banda, les bones pràctiques necessiten tradició –Catalunya la té- i estabilitat.

Les polítiques culturals es basen sobre models d’Estat i les catalanes no seran totalment efectives fins que Catalunya no sigui independent. Mentrestant, la consellera Borràs faria bé de repetir-se un mantra que ella, com a experta en literatura en entorns virtuals, pot aplicar prou bé: memòria i innovació, memòria i innovació, memòria i innovació. En el seu discurs inicial, Quim Torra ja va desplegar l’art de les cites i va dir-ne per tota la investidura. Ara el que cal és passar als fets i aprofitar l’estructura institucional que la cultura catalana ja té per reenfocar-la cap a un món que serà diferent i fer, d’una vegada per totes, política desacomplexada de futur i de país.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Sense un Estat Propi la cultura a Catalunya seguirà subvencionada pels mateixos catalans que supleixen les inversions d’un govern que no les te a disposició. Actualment estem encara en aquell “mecenatge popular” de pura supervivència…