Consellera Capella: no ens tracteu infantilment

Fa mesos que tothom qui s’adona de la flagrant vulneració de drets civils i polítics que viu el nostre país, no para de fer referències al dret internacional. I als que els hi toca de prop, per haver exercit valors universals com la llibertat d’expressió o el dret a votar, en fan un ús efectiu en països com Bèlgica, Escòcia, Alemanya o Suïssa. Valors que la justícia espanyola ha demostrat menysprear, quan li convé, una i altra vegada. És per això que tenim presos i exiliats polítics.

En paral·lel, els familiars de persones desaparegudes durant la Guerra Civil i el Franquisme, per exercir el dret universal a identificar els nostres parents, apel·lant al dret internacional, hem hagut de recórrer a la justícia Argentina. Patint el menyspreu de la justícia espanyola i la vulneració de l’estatus de víctimes per Desaparició Forçada o Involuntària, per part de l’administració catalana. És per això que tenim encara centenars de fosses comunes per obrir i milers de persones per identificar.

L’activisme transversal i majoritari que, de fa uns pocs anys i dins la societat catalana, intenta formular un #noupaís, han forçat electoralment al Parlament i al Govern a posar-se en mode República. Això és un fet.

Sobta doncs que els dos o tres darrers Consells Executius que s’han assegut a la Sala Tàpies del Palau de la Generalitat, tenint com es tenen —de fa anys— les competències estatals per a identificar persones, no hagin aplicat la convenció que el dret internacional i la justícia universal, avalada per Nacions Unides, estableix de forma clara dins l’àmbit penal, amb prioritat informativa i d’interlocució a cadascuna de les famílies afectades.

El tracte infantil crònic, rebut pels diversos governs de la Generalitat, en la nostra doble condició de familiars de víctimes i donants genètics, ens va fer emetre fa ben poques setmanes el comunicat «Mala praxi persistent en els protocols d’identificació de persones desaparegudes 1936-1977» [1], on podreu veure el detall de com és de vulnerada la nostra condició i la dels nostres pobres parents.

Ja ho sabem que Espanya és un cadàver polític, disfressat de democràcia per mortalla, però voler-nos fer creure el discurset de la bona voluntat del Govern, com si no fos la seva obligació o com si no clamessin al cel les paupèrrimes xifres que demostren que no estem invertint ni l’u per cent anual en la capacitat que té Catalunya d’exhumar i aplicar les tècniques genètiques, com déu mana. Això és infantilisme i del greu.

I ho és també el fer ús tothora del recurs a l’homenatge, la llagrimeta, les floretes i plaques lluentes, i debats, i més debats, i exposicions encara, i documentals, i més documentals i que bé que ho fem, oh! i que som pioners a l’Estat en polítiques de memòria, històrica! sobretot històrica, i quan tot està per fer. No estem en una societat infantil?

La darrera peça d’aquesta inacabable col·lecció, ens aporta proves documentals de mala praxi en boca de la televisió pública del país. TV3 va emetre el diumenge 1 de juliol, una docuficció: «La guerra inacabada». Un treball, amb realització i guió de Joan Gallifa i Antoni Tortajada, grans professionals.

N’esmentarem només set de les anomalies que abarateixen estrepitosament la poca feina que es fa i que aquest treball testifica:

La primera anomalia és el mateix documental, com a prova aparent de que el Govern informa a les famílies. S’equivoquen, no som públic en general. Mai no ens han informat oficialment, una a una, com a familiars de víctimes, dels treballs d’exhumació duts a terme i dels seus resultats. Tot el que hem anat sabent ha estat sempre a través dels mitjans i les xarxes.

Segona anomalia, el fail jurídic de la Llei de Fosses catalana de 2009. Ens ho diu l’Antoni Tortajada des de la fossa del Perelló (Baix Ebre), arran de la possibilitat que aculli els brigadistes britànics, James Scott i John Ferguson: «de moment no s’obrirà perquè es considera que és un enterrament amb dignificació, i hi ha altres fosses que tenen més prioritat» [2] Som testimonis d’un cas paral·lel a la fossa comuna cementiri de Cornudella de Montsant (Priorat). Just fa un any que n’hem demanat l’exhumació, juntament amb dues famílies més: no hi ha resposta.

La tercera anomalia, confirma les nostres sospites: s’han fet encreuaments parcials d’ADN. Diu la veu en off sobre la fossa unipersonal de Cassà de la Selva: «les proves d’ADN dels soldat desconegut de Cassà de la Selva no han pogut atribuir les restes ni al tinent Pavel Anto∂ ni al sergent Joseph Mufish, la tomba del soldat desconegut continuarà sense cap nom» [3]. Fa referència a dues famílies de l’Europa de l’Est que deurien reclamar la identificació dels seus parents. Un Biobanc funciona com un tot i les proves parcials hi són prohibides.

Quarta anomalia: no tenim constància oficial de pertànyer al nou Banc d’ADN públic de l’Institut de Recerca de la Vall d’Hebron (VHIR). La veu en off diu sobre el seu funcionament: «cada vegada que arriba un perfil genètic de l’esquelet d’alguna fossa el comparen amb els perfils genètics que tenen en el banc d’ADN» [4]. La meva família fa set anys (7) que té el DNA en un frigorífic. Vam estrenar el Biobanc dels desapareguts al Laboratori de Genètica Forense de la UB (juny de 2011) i ara fa un any signàvem el conveni de cessió al VHIR. ¿Algú ha canviat els diners d’entitat bancària i no li han donat mai ni un extracte?

Molt tendenciosament s’ometen dades rellevants, com: ¿qui fa l’extracció de l’ADN dels ossos de les víctimes exhumades? En algun lloc, a cos 5, hi deu haver escrit que Iltirta Arqueologia SL —qui va guanyar la darrera licitació de les exhumacions 2017/2018—, subcontracta aquesta feina la Facultat de Medicina de la Universidad Complutense de Madrid. Doctor, és pecat?

Cinquena anomalia: si és que pot ser cert que s’han fet encreuaments exhaustius de DNA amb tot el Biobanc sencer dels familiars vius, ignoren informar-nos-en absolutament com a donants. Diu la veu en off: «de fet l’informe que emeten les genetistes de la Vall d’Hebron s’adjunta a l’informe antropològic i a d’altres informacions, i es passa tot a la Generalitat, allà hauran de decidir si les dades són suficients per atribuir les restes trobades als familiars» [5]. El resultat d’una comparativa d’identificació, diguem-ne viu vs mort, és una entre tres: NUL·LA: cap dels donants del Banc ha donat positiu / NEGATIVA: algun donant del Banc ha donat positiu, però no és ningú de la teva família en particular / POSITIVA: hi ha correspondència de parentiu amb tu particularment o algú de la teva família [6]. Hi estan obligats.

La sisena anomalia, apunta cap a l’absoluta descoordinació que hi ha entre els diversos equips (públics o privats) que exhumen i recullen dades genètiques i antropològiques dels desapareguts de la Guerra Civil, arreu de l’Estat Espanyol. Ens ho diu l’Antoni Tortajada des de la biblioteca del Parlament de Catalunya: «en tots aquests anys, arreu de l’estat s’han identificat 2000 persones, però a Catalunya, fins la campanya actual, només s’havien identificat 7 persones, set» [7]. A casa nostra, fins i tot l’u per cent d’efectivitat resulta ser una quimera, doncs haurien de ser 53 els identificats per assolir-lo (ara mateix hi ha més de 5300 desapareguts, al Cens, amb voluntat de ser identificats per les seves famílies).

La setena i darrera anomalia, és per omisió. Absències del llenguatge, gens casuals. Tres conceptes jurídics clau, que no surten al documental: Penal, Lesa Humanitat i Desaparició Forçada o Involuntària. Però és un bon senyal que en la nova reestructuració del Govern i per primera vegada, s’intenti concentrar aquest greuge dins el Departament de Justícia. H’hi haurà?

Acabarem amb el testimoni de la Carme Alsina, em recorda un comentari idèntic de ma mare —ambdues centenàries—, quan explica del seu xicot, l’Alfons Bransuela (assassinat pels incontrolats del Comitè de Súria): «era, no sé si n’han sentit a parlar, Fejocista, Federació de Joves Cristians de Catalunya, però ja me li van fuma feixista» [8]. L’oncle Guillem, el qui cerquem a casa nostra, era Fejocista, com el meu pare.

De debò que m’amoïna molt la manca d’autocrítica i rigor que veig arreu. Ens hem hagut de fer activistes perquè tot és fàtua i comissió de festes. Així no farem República.

_autor

Marc Antoni Malagarriga-Picas

Donant genètic (UB/VHIR) i familiar de víctima per Desaparició Forçada o Involuntària. Cerca l’oncle, Guillem Malagarriga i Ribalta, que és al cens de desapareguts de la Generalitat i al de Nacions Unides (WGEID).

_notes

[1] «Mala praxi persistent en els protocols d’identificació de persones desaparegudes 1936-1977» http://dom.cat/1j5o

[2] “La guerra inacabada”, aneu a… 00h35’45” 

[3] “La guerra inacabada”, aneu a… 01h34’21”

[4] “La guerra inacabada”, aneu a… 00h53’32”

[5] “La guerra inacabada”, aneu a… 00h54’58”

[6] Observatori de Bioètica i Dret. Universitat de Barcelona

[7] “La guerra inacabada”, aneu a… 01h16’56”

[8] “La guerra inacabada”, aneu a… 01h05’04”