Conseller Mascarell, the Show must go on

10.12.2013

Pels que us heu agafat un pont llarg: Dijous passat un article de Teresa Sesé a La Vanguardia va destapar una festa maratoniana que la periodista Bibiana Ballbè estava preparant per inaugurar el nou centre de creació a l’Arts Santa Mònica. Sesé no es limitava a exposar les intencions de Ballbè, sinó que també aconseguia arrencar de Jordi Sellas, Director General de Cooperació i Promoció Cultural, unes declaracions que desautoritzaven la festa i la periodista.  Una bomba en tota regla.

 

Ferran Mascarell, Conseller de Cultura

 

A Núvol ens vam fer ressò de l’article de Sesé, que va fer disparar automàticament les visites als articles que havíem publicat sobre el símptoma Bibiana. Sense fer res, la nostra llista de més llegits es va omplir de titulars sobre la Ballbè. Aquests dies hem recuperat a portada l’article de Joan M. Minguet, molt crític, i també dos articles que recollien opinions de Bernat Dedeu i Eva Comas, que es decantaven a favor de la Ballbè. Potser ningú s’hi ha fixat, però no vam pujar cap foto de la periodista a portada. Per què? Doncs perquè vam entendre de seguida que aquesta vegada el tema ja no era la Ballbè, sinó tota una altra cosa.

De què va tot això, doncs? De dues coses. La primera és que la Bibiana Ballbè no està atrapada en una festa sinó en una pinça mediàtica. La segona és que el nou punt de mira ara és el conseller Mascarell.

 

La pinça mediàtica

En primer lloc, costa de creure que ni Sellas ni Mascarell no sabessin res de la festa que estava organitzant la Bibiana en una conselleria on s’aixeca acta de cada reunió. Per tant, potser no és que la periodista s’hagués “extralimitat en les seves funcions”, com insinuava Sellas en declaracions a Sesé, sinó que les seves funcions, fossin quines fossin, eren extremament volàtils. Tothom esperava aquest moment per indignar-se. Només calia que algú encengués la metxa.

I ho va fer La Vanguardia. No una vegada, sinó dues. Divendres el rotatiu del Grup Godó publicava un segon article de la Sesé dedicat a la indignació que la festa de Ballbè havia generat en el sector cultural. Era un article il·lustrat amb una gran foto glamurosa de la Bibiana, però que ja apuntava més amunt, cap al conseller Mascarell, i insinuava un suposat clamor general, embastat amb quatre tuits,  perquè s’assumissin responsabilitats polítiques.

 

Jordi Sellas | © Ariana Nalda

 

El segon silenci de Sesé ha estat rebut amb un silenci clamorós pels altres mitjans, com si La Vanguardia fos l’única veu de Catalunya. Per què? Què hauria passat si la Bibiana Ballbè fos col·laboradora de La Vanguardia? No ho podem saber, però és segur que el dia que el comte de Godó decideixi fitxar-la li haurà de pagar un bon sou després del semàfor vermell que li ha dedicat.

Sí que ens podem preguntar, en canvi, què passa a la redacció de cultura de La Vanguardia? Hi passen moltes coses. És una de les redaccions més abnegades del país. Els seus integrants han de cobrir molts fronts, obligats pel compromís del Grup Godó amb grans saraus de la cultura catalana. Tenen el cul pelat de presidir col·loquis, moderar taules rodones, presentar lectures… Quan no és la Setmana del Llibre en català és la Barcelona Novel·la Històrica… I tot i que no llueixen un número de tram al seu compte de Twitter, compleixen amb les seves obligacions amb una abnegació encomiable. I què passa quan s’ha d’escollir un comissari per al Tricentenari o una comunicadora pel nou centre de creació de l’Arts Santa Mònica? Doncs que nomenen periodistes de TV·3 com el Toni Soler o la Bibiana Ballbè, que a més a més tenen la barra d’escriure al diari Ara. No em costa gaire imaginar-me l’Ignacio Orovio, el cap de Cultura de La Vanguardia, dient a la Sesé: “Oye, Teresa, hoy del cierre te ocupas tú, que yo esta tarde tengo Tricentenari en el Born”. No ho trobeu injust?

I què passa a l’Ara? És un diari tan jove que encara no s’hi publiquen esqueles. Si només llegíssim l’Ara els catalans seríem immortals. Del diari Ara n’hem sentit a dir moltes barbaritats. La més grossa que és un diari narcicista muntat per celebritats de TV·3 (Carles Capdevila, Antoni Bassas, Albert Om, Toni Soler o Xavier Bosch) que s’han aprofitat del seu carisma mediàtic, cultivat en mitjans públics, per crear un nou diari pensat per als catalans. Així, si a La Vanguardia se l’acusa de rebre grans ajuts per consolidar un canal privat com 8TV, a l’Ara se li retreu que els seus petits accionistes s’aprofitin de la tirada d’un mitjà públic com TV·3 per crear la seva pròpia plataforma. Segons aquest esquema, necessàriament esquemàtic, tindríem la pinça Ara-Corpo, i de l’altra la pinça La Vanguardia-CiU.

En fi, pregunto: no deu ser que el nostre ecosistema mediàtic està entrampat en aquesta tensió entre el públic i el privat? Què ho fa que quan una celebritat rellisca en aquesta zona ambigua generi tantes distorsions? No deu ser que el cas Bibiana s’ha d’agafar amb pinces?

 

El conseller Mascarell i els crítics de l’ACCA

Amb això no vull dir que el primer instint de Teresa Sesé no fos oportú ni genuí, ni que li hagin dictat l’article des de dalt, però és significatiu que li hagin deixat fer. Sesé va trobar la pista de la macrofesta en un comentari que David Bestué va deixar escrit en un debat al web de l’Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA). Bestué, convidat a la festa del Centre Arts Santa Mònica, feia rebuig indignat i explícit de la invitació de la Bibiana. El debat que s’ha mantingut a l’ACCA ha quedat eclipsat altra vegada pel cas Bibiana, però Montserrat Serra n’ha fet un extens reportatge molt interessant a Vilaweb que us recomano.

En aquest debat els membres de l’ACCA discuteixen sobre la precarietat dels centres d’art contemporani, que han estat víctimes de les retallades, i abominen de la política de la conselleria.

És evident que Mascarell no viu el seu millor moment. En nomenar-lo, Artur Mas va tenir l’audàcia de desactivar les crítiques de tot un sector progre, que es temia un conseller neoliberal i encara va poder abraçar l’esperança d’un Mascarell socialista. Per això veure les tisores a les seves mans ha estat doblement dolorós pel sector. Ara Mascarell viu una paradoxa. Malgrat el fil directe que té amb el President, hi ha sectors de CiU que no l’han vist mai com un dels seus. I en el sector cultural, en canvi, ja és vist com un conseller convergent. Per a molts dels que van sospirar, alleujats, quan el van nomenar, ara el seu actiu socialista ha quedat erosionat i ell, com a conseller, corre el perill de caure en terra de ningú. Una altra paradoxa: el seu independentisme declarat li dóna centralitat, però això també el converteix en un blanc per La Vanguardia.

Ara bé, és intolerable que les responsabilitats polítiques es dictin amb un article embastat amb quatre tuits enfilats de qualsevol manera, que és el que vam haver de llegir divendres a La Vanguardia. Tampoc és admissible que s’ataqui al conseller apuntant una dona que ha estat contractada per fer la feina que sap fer, i no per ser l’escut de cap polític. Ara no es tracta de discutir si hem de salvar o no la Bibiana, el millor favor que li podem fer és retirar-la de la discussió, perquè hem de parlar de coses més importants que ens afecten a tots. Tenim molts fronts oberts, en tots els camps, i els hem d’anar abordant un a un. Ara mateix el debat de l’ACCA pot ser un bon punt de partida. Escoltem el que diuen els crítics, que també són autocrítics.

 

Què s’ha de fer amb l’Arts Santa Mònica?

Ahir Bibiana Ballbè es defensava de les crítiques de La Vanguardia des del diari Ara. Bibiana negava rotundament que l’esdeveniment que preparava fos una festa o una inauguració, sinó un acte que havia de servir  per “identificar, donar visibilitat i amplifcar el talent creatiu del país i reflexionar sobre com enfortir-lo i internacionalitzar-lo”.

El conseller Mascarell ha decidit ajornar l’esdeveniment, que s’havia de celebrar el 17 de gener, fins que el projecte estigui més madur. Per la seva banda, Bibiana Ballbè defensa la solvència del seu projecte i no pensa dimitir. Calma, doncs. Avui el director de La Vanguardia publica una carta aclaratòria que li ha fet arribar la Direcció General de Creació i Empreses Culturals, que podeu llegir íntegrament aquí.

Tot plegat és una treva perquè, si hi ha un projecte creïble, es pugui tirar endavant. El més urgent ara mateix seria explicar a la ciutadania què es vol fer amb aquest nou centre de creació, i fer-ho de la manera més diàfana i convincent possible, sense una llista exclusiva de convidats i, si pot ser, sense disc joqueis.

Conseller Mascarell, retallades no vol dir paràlisi, que fa fred al carrer. The Show must go on.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

5 Comentaris
  1. “Ara bé, és intolerable que les responsabilitats polítiques es dictin amb un article embastat amb quatre tuits enfilats de qualsevol manera”.

    Així està el periodisme cultural (o les batalletes entre diaris). Una ullada a Twitter, pispem un parell de piulades, escrivim a dictat i del no res (o pràcticament del no res si s’analitza l’estat de cada espai cultural del país: aneu a Sant Boi i que la Sesé informi de com tanquen espais culturals, poc glamour per ella suposo) muntem un “cas Ballbè”. No un cas Método 3? No, un cas Ballbè. Així està el país. Això sí, en Minguet tot content: per alguns és poder i per d’altres una qüestió també d’ego, de “jo ja ho vaig dir” i de posar-se al capdavant d’un “moviment” i res més fàcil que fer-ho criticant i no pas construint.

    És curiós veure de bracet el “sector cultural” (una hipèrbole que només fa pal·lès que alguns només saben que mirar-se el melic pensant que són el centre de tot i a tots representen) i un diari tan putrefacte com La Vanguardia que ja ha demostrat quin respecte té a la cultura (i diria que també per la democràcia). Millor que la Sesé se’n ocupi dels embolics de faldes del Sr.Duran i Lleida posats a fer periodisme estil “Jordi González”.

    Mascarell i cia han d’explicar i deixar clares les funcions. O potser sí ho estan de clares a les actes del centre, a algú no li agraden i nosaltres som víctimes d’una manipulació interessada.

    Estàs segur que la majoria dels artistes van rebutjar la invitació? Sembla que van ser una minoria. I després quan LV va iniciar la seva campanya la pressió era massa gran, doncs els artistes van rebre l’avís: si estàs amb la Ballbè no només ets cultura burguer sinó que a més seràs silenciat per aquest diari. Sí, aquí hi ha molta teca que no s’ha explicat.

    The Show must go on.

  2. No hi ha un problema “Bibiana”, tampoc no hi ha un problema Sellas o Mascarell. Va molt més enllà de tot això. Aquestes persones no són més que símptomes d’un malestar que no pot deixar de reaparèixer. Es tracta de l’absoluta i completa fal·licització del diner. Tot està governat pel déu diner, la versió “cool” del qual es diu “mercats”. El govern de CiU (com ho hauria fet qualsevol altre, però el fet és que ho ha fet CiU), ha convertit els interessos de l’empresa privada, la publicitat i el màrqueting en ideologia oficial i el benefici (econòmic, és clar) en el seu profeta. Davant d’això, no hi ha cultura. El senyor Mascarell i el senyor Sellas ho saben perfectament, però el sector mediàtico-cultural, potser no: no s’està fent cultura! S’està fent negoci amb l’excusa d’uns elements vagament culturals. Estan alimentant la roda del consum,que només funciona quan està ben greixada amb diners; que si són públics, encara és molt millor, que ja és universalment sabut i acceptat que l’estat només té raó de ser si, i només si, està incondicionalment al servei de l’empresa privada. Altrament, com menys estat, millor. Tot ha d’estar al servei de l’augment de la desigualtat, posant com a ensenya el FI majúscula simbòlic. Ignoren, però, un principi básic: jo el tinc, doncs no ho sóc. Tu no el tens, doncs, l’ets! I per això et vull!
    Descontentament inevitable, roda d’un malestar que no pot deixar de girar.

    El problema no es diu Bibiana, ni Mascarell, ni Sellas. Què més voldrien ella i ells!

  3. Periodisme cultural? A on si us plau? Ni a LV, Ara o Avui.

    El problema de fons és el paper de la cultura en la societat actual. Espectacle, diversió, negoci? Em sembla que aquest és el debat.

    El Conseller Mascarell, a banda de moltes qüestions, s’ha trobat que només pot gestionar la misèria, i en una economia de guerra, fer cultura sense diners és impossible. I per tapar-ho s’ha abocat al discurs de les industries culturals, al negoci. I aquí és on grinyola tot.

  4. Punt numero 1. La Sra. Ballbe cau malament, sigui pel que sigui no cau be, una feina de prestigi no la pot dur una nena que fa TV cutre, encara que tingui carrera. Els programes que va fer a TV3 eren espantosos i que ja em perdonara si aquesta Sra. esta al capdevant del Santa Monica, apreta a correr.

    Mascarell no sap fer be la seva feina, un conseller de cultura que no cuida el patrimoni, que haria de currar per que l’espoli artistic tornes a Catalunya. No plorare el dia que marxi.

    La Premsa… aixo acaba a la premsa, el que si es cert es que el que dius de l’Ara es veritat , una plataforma de TV3, no es que sihui mentida, es que nomes cal mirar-ho. I soc lectora.
    La Vanguardia ja se sap com es no es mereix la fidelitat que te de periodistes que en saben i sacrifiquen en el nom del rei una causa perduda, La vanguardia tot i les seva parafernalia monarquica retrograda te mes categoria que l’Ara. En saben, tenen temps i anys, l’Ara no es mes que un projecte nou i subjectiu amb gent que esta aprenent a ser la seva feina i estan on estan perque fa falta nova premsa. Pero tristament ni uns ni altres son dignes de bon periodisme. Francament preferiexo mes un article de cultura de La vaguardia que del Ara. perque de politica i critica, francament ja estic cansat.

    Tornant al tema, la Balbe te un cap ben gros i un ego narcisista que no entra ni per la porta per haber acceptat la feina, te una opinio de ella mateixa que es desmesurada. No cau be, com tampoc cau be Mikimoto, que ja en vareu parlar aqui fa poc. Si que te a veure la ballbe en tot aquest merder perque no es mereix una feina com aquesta, heu llegit el que escriu a l’ARA? Ningu mai respon al que diu, mai, les seves entrevistes son pessimes, sense caps ni peus, el bestiari un programa fet pel seu ego i tot fotos d’ella com de model casual, va home va!