Màrius Serra: Consanguínia

Aragonès oriental? En resposta a les declaracions surrealistes de la consellera d’Educació del Govern d’Aragó, Dolores Serrat, vam publicar fa uns mesos a Núvol en doble versió, en català i en aragonès, un conte de Màrius Serra, recollit en el volum Capiscol. Relats dels Pirineus (Proa, 2007) en què una díptera políglota viatja a l’Aragó. A “Consanguínia”, Màrius Serra narra el curiós viatge d’un mosquit femella que va de Barcelona al poble aragonès de Pandicosa per participar a una trobada d’escriptors catalans i aragonesos. La díptera poliglota sap distingir entre català de la franja, aragonès oriental, central i occidental i castellà, una finesse que malauradament no tenen avui alguns consellers del Govern d’Aragó. Imagina la transmissió vírica més ràpida i eficaç que ha conegut la humanitat: el mètode de la picada. Munions de dípters, homòpters i hemípters s’escampen per tots els confins de les terres aragoneses i piquen la població humana: xuclant, sí, però també inoculant. Podeu llegir el conte en català i tot seguit en aragonès, amb traducció de Chusé Inazio Navarro.

Consanguínia

Jo, abans, era una díptera molt discreta i m’agradava viatjar. També tenia altres inquietuds, tot i que, en comprovar les meves dimensions, ningú no s’ho acabava de creure. Però si un xip d’ordinador pot contenir tanta informació, no veig per què el meu cervell de mosquit no hauria de poder. Encara ara sóc capaç d’entendre una dotzena de llengües i pocs coneixements d’aquest món em són aliens. Sobretot en l’àmbit de les humanitats. Hi ajuda el fet que els meus espais preferits hagin estat sempre les facultats de lletres. De jove, tan aviat arribava a una ciutat nova feia per localitzar-ne la universitat. Després m’instal·lava als serveis, o en algun altre espai amb racons discrets on pernoctar, i visitava tantes dependències docents com podia, amb atenció preferent pel bar i la biblioteca. Les classes m’avorrien sobiranament. Preferia les converses fora de l’aula, sobretot entre estudiants. S’aprèn molt, de les coses que diuen mentre es passen els apunts o preparen un examen. Tot sovint m’enamorava. M’agraden els homes, és clar, però tots. I aquest terme, mal que pesi a algunes congèneres meves, en gairebé totes les llengües que conec inclou les dones. Quan m’encaterinava d’algú, no el deixava de petja fins a quedar-ne ben tipa, del gust dolcenc de la seva sang. Com que m’agradava tant el peix com la carn mai no havia conegut la solitud.

És així com he après tot el que sé. D’una manera consanguínia, és a dir, clavant queixalada a la font del coneixement i processant-ne el genoma. Però sovint, per agafar context, en tenia prou amb l’observació amatent. Em situava ben a prop del lòbul d’una orella, i anava entomant tot el que hi entrava. Potser si hagués freqüentat uns altres ambients acadèmics ara les matemàtiques, la física o la química no tindrien secrets per a mi, però la veritat és que em feien una mica de por. No les matemàtiques ni la física ni la química en elles mateixes, sinó algunes pràctiques que se’n deriven. M’havia arribat, de bona font, que a les facultats de ciències tenen molt poc respecte per la vida de les forasteres com jo. Sobretot a Medicina i a Biologia. Si bades una mica t’enxampen i, abans no hagis pogut dir zum-zum, t’esquarteren per veure com ets per dintre. O almenys això és el que havia sentit a dir, tot i que podria ser una de les moltes llegendes urbanes que s’inventen els lletraferits. Ves a saber, potser a les facultats de ciències hi estudia gent d’aquella que mai de la vida no mataria una mosca. En canvi, desmenteixo categòricament que els de lletres es passin el dia caçant-ne, de mosques. La veritat és que treballen molt, i quan no treballen fumen i beuen o intenten lligar amb altres estudiants o fins i tot amb professors, la qual cosa, pel poc que sé, encara ara, de les relacions humanes, resulta molt més cansat que no pas estudiar.

Però tot això que explico era la meva vida d’abans, quan encara era una díptera urbana i no m’havia engreixat. Confesso que els secrets de l’ambient universitari em cauen una mica lluny, de la muntanya estant, encara que tampoc fa tant que hi sóc. L’última cosa de profit que vaig aprendre a la universitat, abans de venir aquí als Pirineus, va ser la llengua catalana. La veritat és que no em va costar gaire. Tres setmanes mal comptades de rondar per la facultat de filologia de la Universitat de Barcelona. Converses i converses al bar, un parell de conferències i, bàsicament, intercanvis de fluids amb una quinzena d’estudiants de catalana, mascles i femelles, i alguns profes, també. Suposo que m’hi hauria pogut quedar més temps, perquè Barcelona és una ciutat fascinant, plena d’éssers humans estranys i amb una de les colònies de dípters més pròsperes que conec, i a fe que en conec! Però una conversa caçada al vol va canviar radicalment el meu destí. Si ara sóc aquí dalt, contenta com un gínjol que fa ning ning al seu ginjoler sacsejat pel vent, és per culpa d’haver sentit aquella conversa.

Tot va passar al bar, en tornar d’una conferència al Paranimf. De fet, el tema no m’interessava gaire, però aquell dia anava boja pels glòbuls d’una pèl-roja espectacular que feia de professora al Departament d’Anglogermàniques de la facultat. Com que domino l’anglès des de la meva perillosa estada a Flit Town, en un principi no la vaig considerar un dels meus objectius. Cras error. No podia imaginar que tan aviat com obrís la boca quedaria fascinada pel català que gastava. Es veia d’una hora lluny que no era la seva llengua materna, però tot i així feia anar la mena d’expressions que tothom considera genuïnes. O això li deien tots els alumnes i professors mascles que se li adreçaven, potser per veure si els permetia afluixar la mosca i se la podien endur a sopar. Aquell anhel tan generalitzat de pernoctar amb ella em va incitar a fixar-m’hi més. També hi va ajudar que, potser per deformació professional, sempre m’ha atret la gent pigalluda, i aquella professora d’anglès en tenia la pell plena. No sabies si era blanca amb pigues roges o pell-roja amb pigues blanques. Al cap de poca estona de seguir-la ja la veia com una zebra tigrada i tenia unes ganes boges de processar-li la limfa. Tantes, que vaig acompanyar aquella nimfa al Paranimf.

La conferència la impartia un escriptor amb unes patilles canudes d’aquelles que gairebé s’ajunten, entre rockeres, comeladianes i austrohongareses. Parlava de jocs de paraules i tothom reia molt, però la veritat és que vaig dormir mitja conferència com una lirona, a l’escalf de la pèl-roja. De tant en tant, la meva amfitriona reia les gràcies de l’histriònic autor i clavava unes brusques sacsejades de rínxols que em feien tornar al món dels vius. Els retallons de conferència que vaig sentir em van confirmar el que ja em temia: no en trauria res de profit, d’allò. Vaig passar l’estona mig endormiscada sense sospitar que la meva vida estava a punt de canviar. La pèl-roja va aplaudir entusiasmada i es va esperar asseguda fins que l’escriptor va acabar de signar llibres i atendre estudiants. Quan, malgrat tot, ja estava ponderant la possibilitat d’abandonar-la, vaig veure que el saludava amb la mà. Ell va fer uns ulls com taronges sanguines i s’hi va acostar. Reconec que allò em va picar la curiositat malsana que sempre ha regit la meva discreta existència. Vaig ajornar el meu comiat i vaig desplegar les antenes amb interès.

La pèl-roja i l’escriptor es coneixien de l’època d’estudiants. “Hola, aragonesa”, li va dir ell, a tall de salutació. ¿Aragonesa? Per naturalesa sóc propensa a les llacunes i, en aquella època, em pensava que la Corona d’Aragó ja no existia. Un motiu més per espiar-los. Encara que llavors era petita com un esquitx, la meva curiositat ja era infinita, de manera que el cervell em va començar a fer zum-zum, com sempre que es posa a treballar, i tota jo vaig entrar en acció. Sentia una necessitat imperiosa d’espiar-los. El desig d’aprenentatge em donava ales per recórrer nous camins, però els meus informadors es limitaven a intercanviat quatre banalitats a peu dret fins que, quan ja començava a impacientar-me, vaig sentir que el de les patilles canudes la convidava a fer una cervesa.

Al bar vaig saber que la meva fascinant pèl-roja era d’un poble muntanyenc de l’Aragó, que en el passat havien estat nòvios, o alguna cosa semblant, i que justament l’endemà mateix ell marxava cap a aquell recòndit poble d’ella, a participar en una trobada d’escriptors aragonesos i catalans. Allò la va sorprendre i va augmentar tant el seu interès pel patilles que vaig pensar que potser aviat tornarien a ser nòvios. Per bé que ja llavors estava prou familiaritzada amb la condició humana, els següents tres quarts d’hora van ser desconcertants. Aquell parell d’éssers humans va intercanviar un munt de noms. Cada cop que en deien un, compartien la informació que en tenien com si fossin dos policies i esclataven en grans riallades. L’últim els va tenir entretinguts molta més estona que els altres. Un professor anglès anomenat Brian Mott que havien tingut vint anys enrere i que ara, segons la meva admirada amfitriona, exercia de màxima autoritat en la llengua en perill d’extinció que ella maldava per conservar, tot i que ja només la parlava amb els seus pares.

Ara me’n faig creus, però en aquells moments vaig pensar que m’havien descobert i que feien comèdia per entabanar-me. ¿Com podia ser que existissin llengües tan misterioses que no sortien ni als atles lingüístics que havia pogut consultar a la universitat de Salamanca? ¿Com podia ser que un lingüista anglès portés un cognom que en català vol dir paraula? I, si ja resultava estrany trobar anglesos que dominessin el català, ¿qui s’empassava que un anglès d’Anglaterra fos la màxima autoritat en la llengua d’una terra tan recòndita i desconeguda com el Pirineu aragonès? Això per no parlar del nom del poble del qual havia sortit la pèl-roja i al qual es dirigia el patilles. ¿On s’és vist, que un poble de muntanya la fundació del qual es deu remuntar al passat més remot faci esment a una peça de roba sintètica tan moderna com el panty?

Tots aquests misteris devien augmentar tant la meva curiositat per la cosa que no vaig parar quieta ni un moment, fins al punt de mosquejar-los. Anava zumzejant enjogassada dels rínxols rojos d’ella a les patilles canudes d’ell, i a cada aterratge inseria la trompa entre els pèls amb aquella alegria inconscient que només sentim els forasters perpetus. Vinga xarrupar, jo! Era excitant conèixer tantes coses noves alhora. Presa d’un atac d’eufòria etílica, vaig clavar un xuclet d’alt risc a la punta del nas pigallut de la noia i el molt malparit del patilles em va descobrir. Ho sé perquè va fer un crit d’alerta, comentà que ja feia estona que estava amb la mosca al nas i encara bo que no es va atrevir a clavar-li una bufa a la seva exnòvia. La seva prudència de gènere em va salvar, perquè la veritat és que a aquelles alçades jo ja anava plena com un bocoi i els meus moviments eren forçosament lents i maldestres. Tot i així, vaig ser a temps de refugiar-me al serrell de l’escriptor canut.

Aquella nit vaig dormir a casa seva. Era la primera vegada que tenia consciència d’entrar a la casa d’un escriptor, i la veritat és que no em va sorprendre gens. Vaig sobrevolar llibres, llibres i llibres, com a les biblioteques, però entaforats en una sala molt més petita. Tot plegat, previsible. Un paradís oceànic per als simpàtics peixets de plata, els més cultes entre el meu proïsme, però sense gaire interès per a una díptera com jo, sempre més partidària de l’oralitat. Això sí, abans d’agafar el son vaig tastar els glòbuls de tots els membres de la família de l’escriptor i em vaig refugiar entre els plecs d’un jersei de llana, no fos cas que de bon matí em sorprengués la malvestat d’una dutxa sobtada. Una ja té una edat i prou experiència amb els homes per cometre segons quins errors. Vaig fer santament. A les set del matí el patilles ja estava dutxat. Fins i tot es va afaitar els pocs trossos de cara que ensenyava. Mentre esmorzava em vaig instal·lar còmodament al seu poblat clatell i només en vaig sortir quan es va encastar al seient davanter del seu cotxe, disposat a conduir unes quantes hores fins al poble recòndit en el qual, i poc podia imaginar-m’ho llavors, acabaria vivint feliçment retirada del tràfec urbà.

No em ve gens de gust rememorar aquell llarg viatge. Abans d’agafar la carretera cap a la muntanya, el meu xofer encara va recollir a una altra escriptora en una cantonada. Una dona d’ulls penetrants que parlava català amb aquella cantarella deliciosa que, pel que tinc entès, ve d’un lloc que en diuen Mallorca, mar enllà. Encara bo que el cotxe era espaiós i sobretot que van obrir les finestres abans de parar a dinar, perquè tots dos fumaven com carreters i, a l’alçada d’Osca, vaig arribar a témer per la meva vida. De fet, a l’expedició hi va haver una baixa per asfíxia. Una mosqueta mig estabornida que s’havia esmunyit al vehicle en una àrea de servei va començar a recargolar-se al seient del darrere quan els del davant es van encendre l’enèsim cigarret. Al final, mal m’està el dir-ho, la mosqueta va morir i, en veure-la morta, vaig repetir una de les expressions de la pèl-roja que més m’havien fascinat: “ja has begut oli!”

La qüestió és que vaig arribar més morta que viva, i encara bo que només sortir de la cambra de fum vaig poder clavar queixalada a l’orella d’una vaca. Va ser molt meritori, perquè la molt animal no parava de remenar-la, per si les mosques. Vaig haver d’aprofitar un instant de quietud per clavar-li fiblada al lòbul esponerós i fugir volant. Allò no em va aportar cap informació nova, però em vaig oxigenar una mica, perquè les vaques no són fumadores i el seu oxigen en sang és d’una qualitat superior. No sé pas si hauria sobreviscut, sense aquell acte impur de zoofília. Quan vaig estar refeta, em vaig adonar que els escriptors reposaven a les seves cambres i vaig anar a estirar les ales pels encontorns de l’hotel. En aquell volt, com qui no vol la cosa, ja em vaig adonar que tot plegat era molt més interessant del que semblava. Al rètol de benvinguda hi deia la cosa aquella del panty, sí, però també hi posava Pandicosa. Panticosa o Pandicosa, vés quina cosa!

Els dípters indígenes em van acollir amb les ales obertes, però en vaig poder treure molt poca informació. Sempre m’ha passat, això. Tinc una clara consciència de díptera atípica i tot el que sé ho he après dels humans. Els meus congèneres ho noten i per això se’n malfien. Tant se val que ara em tractin com una reina. En el meu fur intern sé que els desconcerto i que els faig por. A més, tal com aviat havia de descobrir, els de muntanya són molt més lacònics que els de ciutat. Per això, després d’una discreta benvinguda, vaig tornar a espiar als escriptors i els vaig enxampar en la seva primera activitat conjunta: un sopar opípar a l’hostal on s’allotjaven. De seguida vaig notar que els literats mengen més que els estudiants, potser perquè han d’omplir uns dipòsits més voluminosos. Aquesta dada va resultar molt prometedora, de cara a les meves xarrupades selectives. Vaig sopar amb ells, doncs, i em vaig disposar a participar en les activitats nocturnes com una escriptora més. Mai no havia somiat formar part d’un grup tan selecte. De fet, sense les dosis massives de creativitat que vaig recollir de les seves sangs segur que no hauria arribat a ser qui sóc ni, per descomptat, tampoc no hauria estat capaç d’escriure aquestes línies, fetes literalment amb la seva sang.

Aviat em vaig adonar que tots no parlaven la mateixa llengua. Els uns feien anar el català que acabava d’aprendre a Barcelona, tot i que de maneres tan diverses que de vegades em feien dubtar. Alguns saltaven sobtadament a l’espanyol que havia après a Mèxic abans d’arribar a Europa en la bodega d’un vaixell mercant, oculta en un carregament de tequila. No parlaven amb el deix mexicà, és clar, però la seva parla tampoc no s’assemblava gens a l’espanyol que havia processat durant la meva estada a la Universitat de Salamanca. La qüestió era que els entenia prou bé. I també entenia, tot i que amb més dificultats, al grup d’escriptors que enraonaven en una parla molt curiosa que tenia paraules més o menys comprensibles i d’altres que mai abans no havia sentit. A les dípteres poliglotes com jo, per més cervells de mosquit que siguem, no ens costa gaire relacionar paraules, i cap variant d’una llengua que ja coneixem se’ns resisteix. Tanmateix, en aquelles converses de la primera nit a l’Aragó, moltes vegades em quedava a mitges. El més sorprenent, però, era que encara entenia prou coses. No me’n sabia avenir.

Després del sopar vaig canviar de parella. Em vaig colar al cotxe d’un escriptor de Girona que feia olor de net i, a més, no fumava. Ja vaig veure com estaven muntades, les coses: aquella colla de plumífers anirien junts a tot arreu. De manera que en cap moment vaig tenir por, ni tan sols quan vaig veure que la carretera que ens portava a Piedrafita de Tena era més fosca que jo. Negra nit, que diuen els catalans. Després d’uns quilòmetres de revolts vam arribar al lloc on es feia el concert i vaig entreveure alguns dels altres cotxes aparcats en una esplanada. D’entrada, em vaig arrapar al gironí. Els que ja havien arribat il·luminaven el camí amb la tènue llum dels seus telèfons mòbils. Llavors vaig pensar que si em despistava una mica em podia quedar sola al bosc i vaig saltar com una llagosta a la pantalla del mòbil de la mallorquina fumadora, que emetia una llum blavosa força plaent. Així vam anar avançant, molt a poc a poc, cap a l’espai prodigiosament il·luminat que havien habilitat per fer el concert.

Recordo aquell moment com si fos ara, perquè probablement res del que ha succeït després no hauria passat mai si, en comptes d’anar a Piedrafita, m’hagués quedat a l’hotel amb els altres dípters domèstics de Pandicosa. Al final del caminoi hi havia uns focus potentíssims que desprenien una càlida energia. Comparar-los amb la pantalla del mòbil seria com comparar una gota de suor amb un toll ben verdejat. Des d’un d’aquells focus vaig contemplar un munt de gent que entrava i sortia del que semblava una nau extraterrestre. Els músics eren allà dins i les seves veus s’elevaven harmòniques fins a la meva posició de privilegi. Aquella va ser la primera revelació. Abans que decidís barrejar-me amb el públic per impregnar-me d’aquella parla preciosa, em vaig adonar que ja entenia gairebé totes les seves paraules. Era ben clar que els membres d’aquella orquestrina, que es feien dir del Cabirol, no cantaven pas ni en català ni en castellà, ni en cap de les altres llengües romàniques que domino, però curiosament vaig seguir sense problemes la història d’un bandoler anomenat Mariano Gabín que cantaven aquelles veus desconegudes tot cridant “Corriu Cucaracha”. Vaig volar a peu d’escenari i em vaig extasiar amb aquells paios que cantaven i ballaven com esveltes libèl·lules.

La cabellera pèl-roja d’una bella balladora em va fer obrir els ulls. Potser, sense saber-ho, a Barcelona també havia processat la competència lingüística aragonesa de la professora d’anglès. Aquella idea em va provocar un atac d’eufòria tal que em vaig llançar a la pista, jugant-me-la com una estrella del rock, per unir-me als que ballaven més descordats. Pul·lular per les turbulències que provocaven aquells cossos era una temeritat per a algú de la meva envergadura, però em sentia forta i capaç de qualsevol filigrana. Gairebé invulnerable. Va ser allà mateix, després d’enfonyar la trompa en dos o tres cossos suosos de bon beure que escalfaven la sang ballant com posseïts a la pista de la nau, que vaig prendre la decisió de quedar-me. No sé pas com, però vaig saber que acabava de trobar el meu lloc. Potser perquè el zumzeig huracanat dels amplificadors em feia vibrar com mai no havia vibrat abans o potser perquè era el moment just d’atendre l’estridència que m’envoltava. La qüestió és que em vaig amarar de l’aragonès que escampava l’Orquestina del Fabirol i vaig començar a sentir-me una díptera diferent. Una sensació de canvi constant que em va convertir en un ésser mutant abocat a la metamorfosi que finalment m’ha deixat tal com estic ara.

L’endemà al matí, em vaig despertar emboirada a la cambra d’una parella de joves escriptors aragonesos que, després del concert, s’havien passat la nit fent sexe com salvatges. Ja m’ho havia semblat quan, en arribar a l’hotel, vaig ficar-me a l’ascensor amb ells. La vaig encertar de ple. Si hi hagués una Acadèmia del sexe els haurien donat un òscar. I jo els hauria votat, perquè tots dos tenien la sang dolça i la suor salada. Just el que m’havia agradat sempre. En els moments de màxima intimitat ella parlava en castellà i ell en aragonès. Jo callava, xumava per aquí per allà i em regalava les antenes amb la seva passió. La felicitat no es limitava a un bassiol ple de verdet ni a la sang dolcíssima d’un nadó. Hi havia altres horitzons possibles.

Després d’esmorzar com si fos l’últim dia de l’univers, la comitiva de plumífers va començar una visita guiada pel poble de Pandicosa, acomboiats pel senyor alcalde. La segona revelació vindria de la guia, la bibliotecària de parla sincopada que m’ha encaminat cap a la posició de privilegi que ara mateix ocupo i que, abans d’aquell matí, ni tan sols hauria estat capaç d’imaginar. Parapetada rere un portafolis rígid, la nostra guia caminava unes passes a bon ritme, s’aturava ostensiblement en un racó i només aleshores engegava un discurs un pèl abrupte però del tot estructurat sobre el passat i el present de Pandicosa. De tant en tant, els meus companys de seguici, sobretot els catalans, li feien alguna pregunta sobre algun detall de la història local. Ella, visiblement emocionada, els responia amb les paraules justes. Ni una més del compte. La seva timidesa proverbial feia que mai no mirés als ulls de qui li havia fet la pregunta, però aviat em vaig adonar que, de fet, això era perquè només tenia ulls per a mi.

La visita guiada va transcórrer plàcida pels costeruts camins de Pandicosa. Ens vam creuar amb algun pagès en tractoret i també amb un vell molt curiós que ens va rebre amb el bastó alçat. Semblava un home abrupte i imprevisible, però els membres del Consello d’a Fabla aragonesa el tractaven a cos de rei, com si fos un mecenes, perquè era un dels últims parlants genuïns de la variant pandicuta de l’aragonès i escoltaven tot el que deia, encara que fossin invectives, com qui escolta una psicofonia. Un dels caps del Consello, a qui per un moment vaig confondre amb Rabindranath Tagore, va explicar als catalans que aquell home era el que anomenaven un informador. Una font de paraules. Vaig considerar la possibilitat d’acostar-me a la seva pell rogenca amb la trompa a punt, però aquell bastó em va fer dubtar i ho vaig deixar per a més endavant.

A l’interior de l’església de Pandicosa es va fer el silenci. Els escriptors es van aturar una bona estona davant d’un magnífic retaule que la bibliotecària, sense deixar de mirar-me en cap moment, va descriure amb entusiasme contingut. Alguns dels presents li van fer preguntes i el to de les seves explicacions va anar pujant i pujant quan l’interès dels visitants es va concentrar en la imatge de la patrona. Llavors va succeir un fet extraordinari. Sense que ningú no li ho demanés explícitament, la bibliotecària va relatar un dels episodis més misteriosos de la història recent del poble. Abans d’engegar, em vaig adonar que havia mirat l’alcalde, com buscant-ne l’aquiescència, i la devia trobar, perquè ho va deixar anar amb la força d’una torrentada.

Resulta que trenta anys enrere, en 1978, els veïns de Pandicosa havien presenciat com s’enduien totes les imatges de sants que decoraven l’església a un taller de restauració. Passat el termini previst, va resultar que de l’exili restaurador només en va tornar la patrona. Vaig veure com els ulls d’alguns dels escriptors s’obrien d’una manera desmesurada. Allà hi veien una història. El patilles se les va gratar, la mallorquina fumadora es va escurar la gorja, un que feia cara de moret es va estirar el bigoti i el gironí polit va fer un somriure nerviós. Vaig pensar que potser els relats que després inventaven naixien en moments com aquell. Potser aquell era el secret d’allò que els humans anomenaven imaginació, una paraula que no he entès mai en cap de les llengües que conec. Potser la imaginació és només una qüestió de parar orella, clavar la mirada, ensumar una mica i posar-se a escriure-ho després. Als ulls esbatanats d’aquells inventors d’històries em va semblar veure-hi els meus. Si inventar era recombinar el que hem viscut, llavors jo també en podia ser capaç. De fet, tot això que escric ara amb la seva sang, arrepapada al meu tron, no m’ho invento pas.

En sortir de l’església, la bibliotecària ens va portar a un casalot enorme que hi havia molt a prop. Casa Lucas, en diuen. El que ens va explicar a tocar de la tanca exterior no ho podré transcriure. Ara mateix tinc poca sang disponible, i si m’embolico a reproduir les seves paraules tal com van rajar en la seva vèrbola imparable potser se m’acabaria abans no pogués escriure el final d’aquesta història que explica com és que una díptera rodamón com jo ha volgut acabar aquí els seus dies vivint com una reina. Només diré que el senyor alcalde, el qual acompanyava l’il·lustre seguici pels carrers del seu poble, va permetre que alguns escriptors travessessin el llindar de la porta exterior per passejar una estona pel jardí. I també, ja posats, que la bibliotecària va informar-nos que l’actual propietari de la casa hi conservava un munt de documents cabdals per conèixer la secular història de Pandicosa. Ja es veia que donaria el que no tenia per poder-hi entrar. Com que no havia deixat de mirar-me ni un instant, quan el grup es va dispersar m’hi vaig acostar discretament. I allà, recolzada a la façana de Casa Lucas, la inquieta bibliotecària em va confiar totes les seves sospites i temences. Sense aquelles confidències les coses no serien com finalment han estat ni jo, per tant, seuria ara al meu tron.

Aquella nit, havent sopat, vaig decidir quedar-me amb els més troneres i els vaig acompanyar en la seva ronda pels bars de Pandicosa. N’hi ha pocs, però els van visitar tots. Dels sis que van fer la ruta només dos eren catalans. El patilles i el mequinensà amb cara de moret. Els altres quatre, aragonesos tots de glòbuls a peus, van ser les meves víctimes de xarrup. Em calia acabar de processar aquella nova llengua meravellosa que m’havia inoculat la pèl-roja a Barcelona, sense saber-ho ni ella ni jo. De manera que m’hi vaig aplicar. Com que a aquelles hores el seu coeficient d’alcohol en sang ja començava a ser elevat, em vaig embalar cosa de no dir. Sobretot quan, a l’últim bar, va aparèixer l’inclassificable vell del bastó i va dinamitar la conversa educada que fins llavors havien mantingut els plumífers. Tot i que a la tarda ja havia escoltat les explicacions del poeta que sempre confonc, encara ara, amb Tagore, vaig trigar una bona estona a entendre que aquell home a qui anomenaven informador no era cap espia, sinó un parlant genuí de l’aragonès d’aquesta vall. Per això els lletraferits presents el tractaven igual com jo els tractava a ells, amb l’única diferència que, en comptes de xuclar-los la sang, ells li xuclaven les paraules, les expressions, les dites, el deix. Ell, que ho sabia, es feia pregar i van acabar pagant-li les copes perquè no deixés de garlar.

Ara que el veia de prop, la seva coqueteria em va fascinar. L’home del bastó sabia que posseïa un tresor, i també sabia que aquells quatre membres del Concello el cobejaven. Era com una noia guapa, com una víctima molt sanguínia, com un testimoni protegit, com els tresors de Casa Lucas. No m’ho vaig repensar. En les últimes hores ja n’havia processat força, de sang aragonesa, però allò era un cas tan especial que no el podia desaprofitar. Vaig reunir forces per vèncer l’aclaparament etílic a què els anteriors xarrups m’havien abocat i em vaig llançar com una kamikaze a la jugular del vell, tot zumzumejant una estridència equivalent a ¡despierta fierro! Amb els anys, he desenvolupat una certa potència probòscide, però puc afirmar sense temor a equivocar-me que mai de la vida, en tots els meus viatges per tres dels cinc continents, no havia clavat queixalada a ningú amb tanta força ni tantes ganes.

Va ser una picada històrica. Gloriosa, espectacular, majúscula i superlativa. Hiperbòlica. Vaig clavar-la com un torero i vaig xuclar que xuclaràs amb una vigoria que no sospitava posseir. Tot plegat va resultar tan desmesurat que aquell home esquerp i sorneguer se’n va adonar de seguida. Sort en vaig tenir que el seu mastegot va errar el tret, però va agitar tant la pell del bescoll que me’n vaig desprendre, plena como un bocoi, amb la delicadesa d’una fulla seca de plataner quan rep la primera brisa de la tardor. En caure al terra de la cantina, em vaig trobar envoltada de burilles i serradures que em dificultaven la fugida. Em vaig arrossegar, literalment, fins a la porta del bar agitant les ales com crosses, en la millor tradició dels mosquito westerns que recordava haver vist als cayos de Florida.

L’aire lliure em va revifar, i una bafarada de fum espès de marihuana em va projectar enlaire amb una elevació espiritual que em duraria dies i setmanes, potser fins al dia suprem de la meva radical metamorfosi. Aquella empenta va resultar decisiva, però va ser la sangada que vaig xuclar al bescoll de l’informador la que em va permetre ser una heroïna com mai cap díptera no hauria pogut somiar. La meva ja llegendària ronda nocturna va prosseguir a trenc d’alba molt a prop de l’últim bar. Em vaig deixar guiar per un ventijol glaçat que contrastava amb el meu escalf. Naturalment, em va portar a Casa Lucas. Allà, malgrat la brutal càrrega plasmàtica que traginava, vaig aconseguir esmunyir-me sense problemes pel pany de la porta principal. I allà dins, mal m’està el dir-ho, no només vaig trobar els documents pels que es delia la bibliotecària. En una cambra tancada vaig topar inesperadament amb les figures de sants que havien desaparegut trenta anys enrere. Tot i que estaven en penombra, la visió d’aquells éssers lignis engolits per la Restauració em va pertorbar tant que vaig ultrapassar tots els límits imaginables. Perquè va ser just en aquell moment quan la meva còrpora inflada va projectar les reserves de sang al punt de mira i va succeir el miracle que no només ha canviat la meva vida sinó la de tota aquesta vall.

Sense voler, vaig descobrir que no només podia enfonyar la trompeta a les delicades pells de les meves víctimes humanes. També era capaç de perforar altres matèries. Per exemple, els preciosos colls de fusta dels sants desapareguts de l’església. Com que anava tan emboirada, d’entrada devia confondre aquelles figures amb nous informadors aragonesos i em vaig deixar lliscar, en plena penombra, pel pendís orgiàstic de la picada. L’impacte va ser notable, però la meva probòscide va penetrar amb fermesa l’antiquíssima fusta de la santa figura i, en comptes de fer-li un xuclet, el que vaig fer va ser injectar-li unes gotes de la poderosa sang del vell informador. No sé gaire com va anar, però l’efecte va ser immediat. Aquell sant segrestat va començar a moure la boca i em va saludar en perfecte aragonès. Tot i tenir la comprensió una mica enterbolida, de seguida vaig comprendre què succeïa, i m’hi vaig aplicar. L’una després de l’altra, les figures d’aquells misteriosos gòlems santificats que portaven trenta anys a l’ombra van començar a moure’s i a prendre la paraula. Les meves reserves sanguínies barrejaven la sang riquíssima del vell, les dels escriptors del Concello d’a Fabla i les dels lletraferits catalans, algun dels quals era també aragonès. Tan aragonès com les paraules que emanaven d’aquelles boques de fusta, paraules en una llengua centenària que llavors jo ja trobava intel·ligible al cent per cent.

Aquells nous parlants lignis em van dir què havia de fer per estendre les seves paraules més enllà dels confins d’aquell casalot, de primer estenent la seva parla per tota la vila, incloses les cambres perfectament desinfectades i sovint fumigades del luxós balneari proper; després, per tota la vall, i ben aviat per les valls circumdants, sense oblidar d’anar baixant avall avall per la plana aragonesa fins a Saragossa. De bon matí, després de descarregar i d’escoltar-los atentament, vaig sortir de la cambra dels tresors de Casa Lucas carregada de raons i de paraules antigues. Poc que m’esperava trobar-me una gernació d’insectes de tota condició que zumzejaven en honor meu. Els mosquits, inflats d’orgull gremial, portaven la iniciativa. Deixant de banda el seu proverbial laconisme muntanyenc, em van fer saber que tots els insectes de la vall em donaven suport en la meva lluita. ¿Quina lluita?, els vaig demanar, encara estabornida per l’orgiàstica nit que acabava de viure. No van trigar ni tres segons a zumzejar feliços, festejant el meu sentit de l’humor.

La qüestió és que, com qui no vol la cosa, em vaig trobar capitanejant una de les operacions de transmissió vírica més ràpides i eficaces que ha conegut mai la humanitat. El mètode de la picada, que jo sempre he trobat tan natural, va resultar ser la pedra filosofal per a la transmissió de la llengua aragonesa. Cada dia, munions de dípters, homòpters i hemípters s’escampaven per tots els confins de les terres aragoneses i picaven la població humana de la manera que jo havia inventat: xuclant, sí, però també inoculant. Extraient, sí, però també injectant. Rebent i enviant. Cada picada dels meus estols d’aliats feia crexer bella miqueta l’orgüello de charrar y escribir en aragonés, a les muntanyes i a les valls, fins i tot en alguns barris de les ciutats més poblades. El meu procediment és tan simple que per força havia de triomfar, mal m’està el dir-ho. Cada xarrup provoca nous parlants. Cada picada genera aliats. La revolució ha estat tan sobtada que els seus enemics s’han vist desbordats. Només en alguns indrets especialment repatanis a la diversitat lingüística han incrementat la despesa en pesticides industrials i en insecticides domèstics, però en els moments més crítics sempre ha aparegut la figura gegantina del professor Brian Mott, capaç de desactivar qualsevol complot amb un dir cheese.

I ara visc aquí a Pandicosa, feliç com un anís, però una mica sola, val a dir-ho. Només la bibliotecària em ve a veure regularment i em dóna conversa. És clar que ja ho entenc. Sóc la reina, i una reina sempre imposa una certa distància entre la resta de mortals. Perquè, a més, no sóc una reina qualsevol, jo. M’he inflat tant que ja no tinc només dues antenes, dues ales, tres parells de potes i una probòscide xucladora com quan era una simple mosquit femella. Aquesta intensa experiència que acabo de relatar m’ha canviat, gentils súbdits lectors. He passat per una metamorfosi digna d’una pel·lícula de Hollywood.

I és que l’èxit aclaparador del sistema consanguini de la picada lingüística m’ha fet créixer i créixer i créixer tant que en els últims temps no he deixat de dilatar ni un sol moment. Suposo que ja m’abellia ser poderosa. Ho admeto: el que m’abellia era ser reina. Quan vaig veure que els meus congèneres mosquit no m’acabaven de comprendre vaig decidir continuar mossegant amb més força i sense por, de manera que en molt poc temps el meu cos esquifit va començar a modelar-se i em vaig transformar en abella. M’abellia molt, ser abella, per poder viure en perfecta sintonia en un rusc d’abelles. Com que la feina que m’havia dut a aquesta vall ja estava feta, vaig deixar de buscar humans i em vaig concentrar en els meus nous congèneres. I, és clar, de tant trescar amunt i avall vaig acabar per enamorar-me de l’abella reina del rusc, un tros d’insecte amb uns glòbuls que ni els de la pèl-roja voluptuosa que va canviar el meu destí. Com ja podeu imaginar, el cervell se’m va posar a fer zum-zum i ja no vaig parar fins que la vaig tenir. La volia i l’he pres. Ara sóc jo, l’abella reina, i d’aquí ja no em mou ni cristo. Encara conservo sang al rebost, per passar l’estona escrivint quan, com ara, la meva condició reial m’avorreix sobiranament. Ben bé, no sé quant de temps porto escrivint aquesta història consanguínia, però ja fa dies que les meves obreres no em diuen ni ase ni bèstia i, malgrat la meva nova condició, començo a estar amb la mosca al nas. Les últimes notícies que m’han arribat me les va dur, ahir, un dels meus abellots més dropos. Deia que en el meu feliç reialme ha començat a ploure i que és probable que l’estructura del rusc no…

Consanguínia

(versió aragonesa)

Yo, dinantes, yera una diptera muito discreta e me feba goyo biacheyar. Tamién teneba atras inquietuz, encara que, en comprebar as mías dimensions, garra chen no lo se remataba de creyer. Pero si un chip d’ordinador puede contener tanta d’informazión, no beigo per qué o mío zelebro de mosquín no aberba de poder. Mesmo agora soi capable d’apercaziar una duzena de luengas e pocos conoximientos d’iste mundo me son allenos. Más que más en l’ambito de as umanidaz. Aduya o feito de que os míos espazios preferitos sigan estatos perén as facultaz de letras. De choben, malas que arribaba ta bella ziudá nueba feba os posibles ta localizar a unibersidá. Dimpués m’instalaba en os escusatos, e en bel atro espazio con rincons discretos an que fer nuei, e besitaba tantas de dependenzias dozens como en podeba, con atenzión preferén per o bar e a biblioteca. As clases m’aborriban arrienda.  M’estimaba más as combersas fuera de l’aula, más que más entre estudians. Se’n aprende muito, de as cosas que dizen mientres se pasan os apuntes u paran bel desamen. Muito á ormino m’inamoraba. Me cuacaban os ombres, ye claro, pero toz. E iste termino, encara que lis duelga á bellas concheneres mías, en cuasi totas as luengas que conoxco incluye á las mullers. Cuan m’encantuchaba de belún, no dixaba d’encorrer-lo dica que me’n beyeba bien farta, de o gusto dulze –abocato- de a suya sangre. Como me feba goyo tanto lo pescato como a carne nunca no eba conoxito a soledá.
Ye asinas como en he aprendito tot lo que sé. D’una traza consanguinia, ye dizir, fotendo una catironada en a fuen de o conoximiento e prozesando-ne o chenoma. Pero á sobén, ta prener contesto, en teneba prou con a oserbazión atenta. Me situaba muito amán de o lobulo d’una orella, e iba aparando tot lo que i dentraba. Talmén si ese frecuentato atros ambiens academicos agora as matematicas, a fesica u a quemica no tenerban secretos ta yo, pero a berdá ye que me feban una miqueta de miedo. No pas as matematicas ni a fesica ni a quemica en ellas mesmas, sino bellas prauticas que se’n deriban. M’eba plegato, de buena fuen, que en as facultaz de zenzias tienen muito poco respeto per a bida de as forasteras como yo. Más que más en Melezina e en Biolochía. Si t’escudias un inte t’enganchan e, antis de que aigas puesto dizir zum-zum, t’escuarterizan ta beyer cómo yes per dintro. U á lo menos ixo ye o que eba ascuitato dizir, encara que poderba estar una de as muitas leyendas urbanas que s’imbenta la chen de letras. Bes-te-lo á mirar, talmén en as facultaz de zenzias estudie chen d’ixa que nunca en a bida no matarba una mosca. Sin dembargo, desmiento categoricamén que os de letras se pasen o día cazando moscas. A berdá ye que treballan muito, e cuan no treballan fuman e beben u preban de fer ligarza con atros estudians u mesmo con profesors, o que, per o poco que sé, mesmo agora, de as relazions umanas, resulta muito más cansato que estudiar.

Pero tot isto que esplanico yera la mía bida d’antis, cuan encara yera una diptera urbana e no m’eba engordato. Confieso que os secretos de l’ambién unibersitario me cayen un poquet luen, estando en a montaña, encara que tampó no fa tanto que i soi. A zaguera cosa de probeito que aprendié en a unibersidá, antis de benir t’aquí ta os Pirineus, estió a luenga catalana. A berdá ye que no me costó guaire. Tres semanas mal contatas de rondoniar per a facultá de filolochía de a Unibersidá de Barzelona. Charradas e charradas en o bar, un par de conferenzias e, basicamén, escambios de fluidos con bella quinzena d’estudians de catalana, masclos e fembras, e bels profes, tamién. Suposo que me i aberba puesto quedar más tiempo, perque Barzelona ye una ziudá  faszinán, plena de sers umanos estranios e con una de as colonias de dipteros más prosperas que conoxco, e ¡á fe que en conoxco! Pero una combersa cazata de rebolada cambió radicalmén o mío destín. Si agora soi aquí alto, contenta como un chinchol que fa ning ning en o suyo chincholero sobatito per l’aire, ye per culpa d’aber ascuitato ixa combersa.

Tot pasó en o bar, en tornando d’una conferenzia en o Paraninfo. De feito, o tema no m’intresaba guaire, pero ixe día iba loca per os globulos d’una pelirroya espeutacular que treballaba de profesora en o Departamento d’Anglochermanicas de la facultá. Como xalapo l’anglés dende a mía periglosa estacha en Flit Town, en primeras no la consideré un de os míos ochetibos. Craso error. No podeba prexinar que malas que ubrise a boca quedarba embelecata per o catalán que emplegaba. Se beyeba de buen troz que no yera la suya luenga materna, pero con tot e con ixo i feba serbir o tipo d’esprisions que tota la chen considera chenuinas. U ixo li diziban toz os alumnos e profesors masclos que li s’endrezaban, talmén ta mirar si lis premitiba afloxar a mosca e la se podeban lebar á zenar. Ixa delera tan cheneralizata de pernotar con ella me inzitó á i parar más cuenta. Tamién aduyó que, puede estar que per deformazión profesional, siempre m’ha atraito a chen pecotosa, e aquella profesora d’anglés en teneba la piel plena. No sapebas si yera blanca con pecas royas u piel-roya con pecas blancas. Dimpués d’un ratet de siguir-la ya la beyeba como una zebra atigrata e teneba unas ganas locas de prozesar-li a linfa. Tantas, que acompanié á aquella ninfa ta o Paraninfo.

A conferenzia la impartiba un escritor con unas pulseras grisas d’ixas que cuasi s’achuntan, entre roqueras, comeladianas e austro-ongaras. Fablaba de chuegos de parolas e toz se’n rediban muito, pero a berdá ye que me dormié meya conferenzia como un cheso, á la caloreta de a pelirroya. De cabo cuan, a mía anfitriona rediba las grazias d’o istrionico autor e foteba unas rebatosas sobatidas de rizos que me feban tornar ta o mundo de os bibos. Os escais de conferenzia que sintié me confirmoron o que ya me temeba: no en sacarba treslato de tot ixo. Pasé o rato meyo endormisquiata sin sospeitar que a mía bida yera en momentos de cambiar. A pelirroya aplaudió entusiasmata e aguardó posata dica que o escritor remató de siñar libros e atender estudians. Cuan, con tot e con ixo, ya yera chuzgando a posibilidá d’abaldonar-la, beyé que lo saludaba con a man. Li fazió uns güellos como naranchas sanguinas e li s’amanó. Reconoxco que ixo me picó a curiosidá malsana que de siempre ha rechito a mía discreta esistenzia. Aplazé o mío adiós e esplegué as entenas con intrés.

A pelirroya e o escritor se conoxeban de a epoca d’estudians. “Ola, aragonesa”, li dizió el, á manera de saludo. ¿Aragonesa? Per naturaleza soi propensa á las lacunas e, en ixas embueltas, me pensaba que a Corona d’Aragón ya no esistiba. Un motibo más ta espiar-los. Encara que alabez yera chicota como un burruñaco, a mía curiosidá ya yera infinita, de traza que o zelebro m’emprenzipió á fer zum-zum, como siempre que se mete á treballar, e tota yo dentré en azión. Sentiba una nezesidá imperiosa d’espiar-los. O deseyo d’aprendizache me daba alas ta recorrer nuebos camins, pero os míos informadors se limitaban á escambiar cuatro banalidaz astí dreitos dica que, cuan ya encomenzaba á espazenziar-me, sintié que o de as pulseras grisas la combidaba á fer una biera.

En o bar sapié que a mía faszinán pelirroya yera d’un lugar de montaña d’Aragón, que en o pasato yeran estatos nobios, u cualque cosa parexita, e que chustamén á l’atro’l día el marchaba enta ixe recondito lugar d’ella, á partizipar en una trobada d’escritors aragoneses e catalans. Ixo li sosprendió e  aumentó tanto lo suyo intrés per o pulseras que me pensé que talmén ascape tornarban á estar nobios. Per muito que ya allora yera prou familiarizata con a condizión umana, os tres cuartos d’ora siguiens estioron desconzertans. Ixe par de sers umanos intercambioron un muntón de nombres. Cada begata que en diziban un, compartiban a informazión que en teniban como si estasen dos polizías e esclataban en grans carcallatas. O zaguero los tenió entretenitos muito más rato que os atros. Un profesor anglés clamato Brian Mott que eban tenito bente añadas tazaga e que agora, seguntes a mía almirata anfitriona, exerzeba de masima autoridá en a luenga en periglo d’estinzión que ella s’escarrazaba ta conserbar, encara que ya nomás la charraba que con os suyos pais.

Agora me’n foi cruzes, pero en aquels intes me pensé que m’eban escubierto e que feban comeya ta atabalar-me. ¿Cómo podeba estar que esistisen luengas tan misteriosas que no saliban ni en os atlas lingüisticos que eba puesto consultar en a unibersidá de Salamanca? ¿Cómo podeba estar que un lingüista anglés lebase un renombre que en catalán quiere dizir parola? E, si ya resultaba estranio trobar angleses que xalapasen o catalán, ¿quí se trasquiba que un anglés d’Angalaterra estase a masima autoridá en a luenga d’una tierra tan recondita e desconoxita como lo Pirineu aragonés? Ixo per no parlar de o nombre de o lugar de o cual yera salita la pelirroya e ta o cual s’enfilaba o pulseras. ¿En dó s’ha bisto, que un lugar de montaña la fundazión de o cual se debe remontar á o pasato más remoto faiga alusión á bella pieza de ropa sintetica tan moderna como lo panty?

Toz istos misterios debeban aumentar tanto a mía curiosidá per a cosa que no paré quieta ni un inte, dica o punto de mosquiar-los. Iba bomboloniando enchugardita de os caracols royos d’ella ta las pulseras grisas d’el, e á cada aterrizache enseriba la trompa entre os pelos con ixe goyo inconszién que nomás sentimos que os forasters perpetuos. ¡Limpio churrupar, yo! Yera eszitán conoxer tantas cosas nuebas de bez. Presa d’un ataque d’euforia etilica, clabé una laminada d’alto risque en a punta de o naso pecotoso de a mesacha e o bordizo de o pulseras m’escubrió. Lo sé perque fazió un chilo d’alerta, comentó que ya feba ratos que yera con a mosca en o naso e bien se bale que no s’atribió á foter-li una chulla á la suya ecs-nobia. A suya prudenzia de chenero me salbó, perque a berdá ye que á ixas altarias yo ya iba farta como un boto e os míos mobimientos yeran forzosamén pandos e apatuscos. Con tot e con ixo, tenié tiempo d’encadar-me en a tufa d’o escritor griso.

Aquella nuei dormié a casa suya. Yera la primera begata que teneba conszienzia de dentrar ta la casa d’un escritor, e a berdá ye que no me sosprendrió cosa. Sobrebolé libros, libros e libros, como en as bibliotecas, pero enforicatos en una cambra muito más chicota. En zagueras, prebisible. Un paradiso ozianico ta os simpaticos pexez de plata u lepismas, os más cultos entre os míos pariens, pero sin guaire intrés ta una diptera como yo, siempre más partidaria d’a oralidá. Ixo sí, antis de pillar o suenio tasté os globulos de toz os miembros de a familia d’o escritor e m’acubillé entre os plegues d’un tricot de lana, no estase o caso que de maitinata me sosprendese a maldá de bella ducha de sopetón. Una ya tien zierta edá e prou esperenzia con os ombres ta cometer seguntes qué errors. Autué de buenas trazas. Á las siete de o maitín o pulseras ya yera duchato. Mesmo se rasuró os pocos trozos de cara que amostraba. Entremistanto almorzaba m’instalé comodamén en a suya poblata foyeta e no salié d’astí dica s’encastó en l’asiento de debán de o suyo auto, presto ta conduzir unas cuantas oras dica o lugar recondito en o cual, e poco podeba imachinar-lo-me allora, rematarba bibindo felizmén retirata de os trachins urbanos.

No me fa mica goyo remerar ixe luengo biache. Antis de prener a carretera enta la montaña, o mío chófer encara replegó á una atra escritora en una esquina. Una muller de güellos penetrans que charraba catalán con ixa cantarella deliziosa que, per o que tiengo entendito, biene d’un puesto que claman Mayorga, dillá de o mar. Bien se bale que l’auto yera espazioso e más que más que ubrioron os finestras antis d’aturar á chentar, perque os dos esfumarriaban como una trapa e, á l’altaria de Uesca, plegué á temer per a mía bida. De feito, en a espedizión bi abió una baxa per afogamiento. Una mosqueta meyo esturdita que s’eba calato ta o beíclo en una aria de serbizio encomenzó á retorzicar-se en l’asiento de dezaga cuan os de o de debán pretoron fuego á o enesimo fumarret. Á la fin, ye mal que lo diga, a mosqueta morió e, en beyendo-la muerta, repetié una de  as esprisions de a pelirroya que más m’eban faszinato: “¡ya en has bebito d’azeite!”

A custión ye que arribé más muerta que biba, e suerte de a mateta que malas que salié de a cambra de fumo podié foter una catironada en a orella d’una baca. Estió muito meritorio, perque a mui animal no paraba de bater-la, per si as moscas. Abié d’aprobeitar un inte de quietú ta clabar-li o fizonazo en o lobulo zerruto e fuyir bolando. Ixo no m’aportó garra informazión nueba, pero m’osichené un poquet, perqua as bacas no son fumadoras e o suyo osicheno en sangre ye d’una cualidá superior. No sé pas si ese sobrebibito, sin aquel auto impuro de zoofilia. Cuan estié refeita, paré cuenta  que os escritors reposaban en as suyas cambras e marché á estirar as alas per os arredols de l’otel. En ixa gambadeta, como qui no quiere a cosa, ya paré cuenta que á la finitiba yera muito más intresán de o que parexeba. En o retulo de biemplegata i diziba la cosa ixa de o panty, sí, pero tamién i meteba Pandicosa. ¡Panticosa o Pandicosa, be-te-me qué cosa!

Os dipteros indichenas m’acullioron con as alas ubiertas, pero no en podié sacar guaire informazión. Siempre m’ha pasato ixo. Tiengo una clara conszienzia de diptera atipica e tot lo que sé lo he aprendito de os umanos. Os míos concheneres lo notan e per ixo malfían. Bien se bale que agora me tratan como una reina. En o mío fuero interno sé que los desconzierto e que lis foi miedo. Antimás, tal como ascape eba d’escubrir, os de montaña son muito más laconicos que os de ziudá. Per ixo, dimpués d’una discreta biemplegata, torné á espiar á os escritors e los pillé en galafatón en a suya primera autibidá conchunta: una zena opipara en l’ostal an que s’aloxaban. Deseguida noté que os literatos minchan más que no os estudians, talmén perque han d’emplir uns depositos más boluminosos. Iste dato resultó muito prometedor con bistas á las mías churrupadas seleutibas. Zené con els, per consiguién, i me disposé á partizipar en as autibidaz nocturnas como una escritora más. Nunca no eba soniato formar parti d’un grupo tan seleuto. De feito, sin as dosis masibas de creyatibidá que replegué de as suyas sangres de seguro que no aberba plegato á estar qui soi ni, per escontato, tampó no serba estato capaz d’escribir istas linias, feitas literalmén con a suya sangre.

Decamín paré cuenta que toz no parlaban a mesma luenga. Beluns emplegaban o catalá que beniba d’aprender en Barzelona, encara que de trazas tan dibersas que á begatas me feban dandaliar. Belatros pasaban de sopetón ta o español que eba aprendito en Mexico antis d’arribar en Europa en a bodega d’un baxiello mercán, amagata en un cargamento de tequila. No charraban con o dexo mexicano, ye claro, pero lo suyo parlache tampó no se parexeba cosa á o español que eba prozesato o que duró a mía estacha en a Unibersidá de Salamanca. A custión yera que los replecaba prou bien. E tamién entendeba, encara que con más dificultaz, á o grupo d’escritors que charraban en una fabla muito curiosa que teneba parolas si fa u no fa comprensibles e atras que nunca no eba sentito dinantes. Á las dipteras poliglotas como yo, per más zelebros de mosquín que sigamos, no nos cuesta guaire relazionar parolas, e denguna barián d’una luenga que ya conoxemos nos se resiste. Manimenos en ixas combersas de a primera nuei en Aragón muitas begatas me quedaba á meyas. O más sosprendén, sin dembargo, yera que encara que en entendeba prou de cosas, no me’n abeniba.

Dimpués de a zena cambié de parella. Me calé en l’auto d’un escritor de Chirona que feba ulor á limpio e, antimás, no fumaba. Ya beyé cómo yeran montatas, as cosas: ixa colla de plumiferos irban chuntos ta toz os puestos. De traza que en dengún inte tenié miedo, ni sisquiera cuan beyé que a carretera que nos lebaba ta Piedrafita de Tena yera más fosca que yo. Negra nit, que dizen os catalans. Dimpués de bels quilometros de bueltas pleguemos en o puesto an que se feba o conzierto e  bi entrebeyé beluns de os atros autos aparcatos en una planeta. En primeras, m’aferré á o chironés. Os que ya yeran plegatos iluminaban o camín con a tenue luz de os suyos telefonos móbils. Alabez pensé que si m’espisguardaba una miqueta me podeba quedar sola en a selba e brinqué como un langoste ta la pantalla de o móbil de a mallorquina fumadora, que emitiba una luz azulisca muito plazentera. Asinas fuemos abanzando, poquet á poquet, enta o espazio prodichiosamén iluminato que eban abilitato ta fer o conzierto.

Recordo ixe momento como si fues agora, perque probablemén cosa de o que ha suzedito dimpués no aberba pasato nunca si, en cuentas d’ir ta Piedrafita, m’ese quedato en l’otel con os atros dipteros domesticos de Pandicosa. Á la fin de o carrerón bi eba uns focos potentismos que desprendeban una calida enerchía. Contimparar-los con a pantalla de o móbil serba como contimparar una gota de sudor con un tollo bien berdenco. Dende un d’aquels focos alufré una ripa de chen que i dentraba e en saliba de o que parexeba una nau estraterrestre. Os mosicos yeran astí dintro e as suyas bozes i puyaban armonicas dica la mía posizión de prebilechio. Ixa estió a primera rebelazión. Antis que dezidise de mezclar-me con o publico ta chupir-me d’ixe polito parlache, paré cuenta que ya apercaziaba cuasi totas as suyas parolas. Yera prou claro que os miembros d’ixa orquestina, que se feban clamar de o Cabirol, no cantaban pas ni en catalán ni en castellano, ni en denguna de as atras luengas romanicas que domino, pero curiosamén siguié sin de problemas a istoria d’un bandolero clamato Mariano Gabín que cantaban ixas bozes esconoxitas tot chilando “Corriu Cucaracha”. Bolé á piet d’eszenario e m’embazilé con ixos gachos que cantaban e bailaban como escardalencas rodabasas.

A tufa pelirroya d’una polita bailadora me fazió ubrir os güellos. Talmén, sin saper-lo, en Barzelona tamién eba prozesato a competenzia lingüistica aragonesa de a profesora d’anglés. Ixa ideya me preboqué un ataque d’euforia tal que me chité ta la pista, chugando-la-me como una estrela de o rock, ta achuntar-me á os que bailaban más esbatullatos. Pulular per as turbulenzias que prebocaban ixos cuerpos yera una temeridá ta belún de a mía grandaria, pero me sentiba fuerte e capable de cualsiquier filigrana. Cuasi imbulnerable. Estió astí mesmo, dimpués de ficar a trompa en dos u tres cuerpos sudorosos de tanto zorrupar que escalfaban a sangre bailando como poseyitos en a pista de a nau, que prenié a dezisión de quedar-me. No sé pas como, pero sapié que plegaba de trobar o mío puesto. Talmén perque o bomboloneyo uracanato de os amplificadors me feba zimbrar como nunca no eba zimbrato antis u á lo millor perque yera l’inte chusto de fer ficaz á la estridenzia que m’embolicaba. A custión ye que me chupié de l’aragonés que espardiba a Orquestina d’o Fabirol e emprenzipié á sentir-me una diptera diferén. Una sensazión de cambio contino que me fazió esdebenir un ser mután abocato á la metamorfosis que finalmén m’ha dixato tal como soi agora.

Á l’atro’l día de maitin, m’esperté estremunzita en a cambra d’una parella de chóbens escritors aragoneses que, dimpués de o conzierto, s’eban pasato a nuei fendo foriquetas como salbaches. Ya lo m’eba parexito cuan, en plegando en l’otel, me fiqué en l’aszensor con els. Lo enzerté de pleno. Si bi ese una Academia de o secso lis aberban dato bel óscar. E yo lis aberba botato, perque os dos teneban a sangre dulze e a sudor salata. Chusto lo que m’eba cuacato perén. En os intes de masima intimidá ella parlaba en castellano e el en aragonés. Yo callaba, bebeba á ficamorro per aquí e per allá e me recreyaba as entenas con  a suya pasión. O goyo no se limitaba a un pochanco pleno de molsa ni á la sangre dulzisma d’un bibilón. Bi eba atros orizons posibles.

Dimpués d’almorzar como si estase o zaguer día de l’uniberso, a retalinia de plumiferos encomenzó una besita guiata per o lugar de Pandicosa, acompaniatos per o siñor alcalde. A segunda rebelazión benirba de a guia, a bibliotecaria de fabla sincopata que m’ha encarrerato enta la posizión de prebilechio que agora mesmo ocupo e que, antis d’aquel maitín, ni tan sisquiera serba estato capaz d’imachinar. Parapetata dezaga d’un tierco portafolios, a nuestra guía caminaba bels pasos á buen ritmo, s’aturaba ostensiblemén en bel racón e sólo que alabez enchegaba un discurso un siñalín abrupto pero de tot estruturato sobre o pasato e o presén de Pandicosa. De tant en tant, os míos compañers de catafila, sobre tot os catalans, li feban cualque pregunta sobre bel detalle de a istoria local. Ella, bisiblemén emozionata, lis respondeba con as parolas chustas. Ni una más de a cuenta. A suya timidez proberbial feba que nunca no se mirase á os güellos de qui li eba feito a pregunta, pero ascape paré cuenta que, de feito, ixo yera perque nomás teneba güellos que ta yo.

A besita guiata transcurrió plazida per os costerudos camins de Pandicosa. Nos cruzemos con bel labrador en trautoret e tamién con un biello muito estranio que nos rezibió con a gayata debantata. Parexeba un ombre abrupto e imprebisible, pero os miembros de o Consello d’a Fabla aragonesa lo trataban á estilo de reis, com si estase bel mezenas, perque yera un de os zaguers fabladors chenuinos de a barián pandicuta de l’aragonés e ascuitaban tot lo que diziba, encara que estasen betuperios, como qui ascuita una psicofonía. Un de os caporals de o Consello, á qui per un inte trafuqué con Rabindranath Tagore, esplanicó á os catalans que ixe ombre yera o que clamaban un informador. Una fuen de parolas. Coonsideré a posibilidá d’amanar-me ta la suya piel royenca con a trompa aparén, pero ixa gayata me fazió dandaliar e lo dixé ta más adebán.

En o interior d’a ilesia de Pandicosa se fazió lo silenzio. Os escritors s’aturoron un buen rato debán d’un sobrebuén retablo que a bibliotecaria, sin dixar de mirar-se-me en garra inte, describió con entusiasmo contenito. Beluns de os presens li fazioron preguntas e o tono de as suyas esplicazions fue puyando e puyando cuan l’intrés de os besitans se conzentró en a imachen de a patrona. Allora suzedió un feito estraordinario. Sin que garra chen no li’n demandase de traza esplizita, a bibliotecaria recontó un de os espisodios más misteriosos de a istoria rezién de o lugar. Antis d’emprenzipiar, paré cuenta que s’eba mirato á l’alcalde, como i buscando l’aquieszenzia, e la debeba de trobar, perque lo dixó ir con a fuerza d’una tamborinata.

Resulta que trenta añadas tazaga, en 1978, os bezins de Pandicosa eban presenziato como se’n lebaban totas as imáchens de santos que decoraban a ilesia ta un obrador de restaurazión. Pasato lo termino prebisto, resultó que de l’ecsilio restaurador nomás que en tornó a patrona. Beyé como os güellos de beluns de os escritors s’ubriban sin de mida. Astí beyen bella istoria. O pulseras las se grató, a mallorquina fumadora se escurar la gorja, un que feba cara de moret s’estirazó lo mostacho e o chironés escoscato fazió una riseta nierbuda. Pensé que talmén os relatos que dimpués imbentaban naxeban en intes como ixe. Á lo millor ixe yera o secreto d’ixo que os umanos clamaban imachinazión, una parola que no he entendita nunca en denguna de as luengas que conoxco. Talmén a imachinazión ye sólo que una custió de parar orella, clabar a güellada, ulorar un poquet e meter-se á escribir-lo dimpués. En os güellos batalers d’ixos imbentors d’istorias me parexió beyer os míos. Si imbentar yera recombinar o que emos bibito, allora yo tamién en podeba estar capable. De feito, tot ixo que agora escribo con a suya sangre, coflata en o mío trono, no lo me imbento pas.

En salir de a ilesia, a bibliotecaria nos lebó ta un casaluzio enorme que bi eba muito amán. Casa Lucas, lo claman. O que nos esplanicó á o canto de a cleta esterior no lo podré transcribir. Agora mesmo tiengo poca sangre disponible, e si m’empelingo en reproduzir as suyas parolas tal como esbotoron en a suya estrolicadera imparable á lo millor me s’arrematarba antis que no podese escribir o final d’ista istoria que esplica como ye que una diptera carrilana como yo ha quiesto rematar aquí os suyos días bibindo como una reina. Nomás diziré que o siñor alcalde, o cualo acompaniaba á la ilustre catafila per as carreras de o suyo lugar, premitió que bels escritors trabesasen o branquil de a puerta esterior ta fer una gambadeta per o chardín. E tamién, ya dentratos en o tema, que a bibliotecaria nos informó que l’autual propietario de a casa i conserbaba un muntón de decumentos capitals ta conoxer a secular istoria de Pandicosa. Ya se beyeba que darba o que no teneba ta poder entrar-ie. Como no eba dixato de mirar-se-me ni sisquiera un inte, cuan o grupo s’esparramicó m’aplegué ta ella discretamén. E astí, refirmata en a frontera de Casa Lucas, a inquieta bibliotecaria me confió totas as suyas sospeitas e medranas. Sin ixas confidenzias as cosas no serban como en zagueras son estatas ni yo, per o tanto, serba posata agora en o mío trono.

Ixa nuei, en que zenemos, dezidié de quedar-me con os más borinoz e los acompanié en o suyo rolde per os bars de Pandicosa. Ne b’ha pocos, pero los besitemos toz. De os seis fazioron a rota nomás que dos yeran catalans. O pulseras e o mequinenzano con cara de moret. Os atros cuatro, aragoneses toz de globulos ta piez, estioron as mías bitimas de churrupe. Caleba que rematase de prozesar ixa nueba luenga marabillosa que m’eba inoculato a pelirroya en Barzelona, sin saper-lo ni ella ni yo. De traza que me i apliqué á fundo. Como á ixas oras o suyo coefizién d’alcol en sangre ya emprenzipiaba á estar elebato, m’embalé asabelo. Más que más cuan, en o zaguer bar, aparexió o inclasificable lolo de a gayata e dinamitó a combersa educata que dica allora eban mantenito os plumiferos. Encara que de tardis ya eba ascuitatas as esplicazions de o poeta que perén trafuco, mesmo agora, con Tagore, tardé un buen rato a replecar que ixe ombre á qui clamaban informador no yera garra espión, sino un fablador chenuino de l’aragonés d’ista bal. Per ixo os literatos presens lo trataban igual como yo los trataba á els, con a unica diferenzia que, en cuentas de sucar-lis a sangre, els li sucaban as parolas, as esprisions, os ditos, o dexo. El, que lo sapeba, se feba de rogar e rematoron bosando-li les copas ta que no dixase de charrutiar.

Agora que lo beyeba amán, a suya coquetería me faszinó. L’ombre de a gayata sapeba que poseyeba un tresoro, e tamién sapeba que aquels cuatro miembros de o Consello lo acubillaban. Yera como una mesacha guallarda, como cualque bitima muito sanguinia, como una testimonia protechita, como los tresoros de Casa Lucas. No m’ho vaig repensar. En as zagueras oras ya en eba prozesato prou de sangre aragonesa, pero ixo yera un caso tan espezial que no lo podeba desaprobeitar. Achunté fuerzas ta benzer l’aclapamiento etilico ta o que os anteriors churrupes m’eban abocato e m’arrullé como una kamikaze ta la yugular de o biello, bomboloniando una estridenzia equibalén á ¡despierta fierro! Con os años, he desembolicato una zierta potenzia proboszide, pero puedo afirmar sin de temor á entibocar-me que mai de la vida, en toz os míos biaches per tres de os zinco continens, no eba fotito una catironada á dengún con tanta fuerza ni tantas ganas.

Estió un fizazo istorico. Glorioso, espeutacular, mayusclo e superlatibo. Iperbolico. Lo clabé como un toriador e suqué e suqué con una rasmia que no sospeitaba poseyer. Á la finitiba resultó tan desinforme que ixe ombre aspro e moregón paró cuenta decamín. Bien se bale que o suyo zarquinazo erró el tret, pero secutió tanto a piel de a foyeta que me solté, plena como un boto, con a delicadeza d’una fuella xuta de platanero cuan rezibe a primera bisa de l’agüerro. En que cayé ta o solero de a cantina, me trobé arrodiata de puntas de fumarros e sarradizos que me dificultaban a fuyida. M’arrozegué, literalmén, dica la puerta de o bar sobatendo as alas como chancas, en a millor tradizión de os mosquín westerns que recordaba aber bisto en os cayos de Florida.

L’aire libre me retornó, e una bocada de fumo preto de mariguana me proyeutó entalto con una elebazión espiritual que me durarba días e semanas, talmén dica o día supremo de a mía radical metamorfosis. Aquella empenta resultó dezisiba, din dembargo estió a sangonera que suqué en a foyeta d’o informador a que me premitió estar una eroína como nunca garra diptera no aberba puesto soniar. O mío ya lechendario rolde nocturno prosiguió dica que rayó l’alba muito amán de o zaguer bar. Me dixé menar per un airichón chelato que contrastaba con a mía caloreta. Naturalmén, me lebó ta Casa Lucas. Allí, manimenos a brutal carga plasmatica que trachinaba, aconseguié ficar-me sin de problemas per o forato de a puerta prenzipal. E astí dintro, ye mal que lo diga, no sólo trobé os decumentos per os que se sulsiba la bibliotecaria. En una cambra zarrata m’escunzé sin yo asperar-lo con as feguras de santos que eban desaparexito trenta añadas tazaga. Encara que yeran en penumbra, a bisión d’aquels sers de fusta engullitos per a Restaurazión me perturbó tanto que trespasé toz os limites imachinables. Perque estió chusto en ixe inte cuan o mío cuerpo inflato proyeutó as reserbas de sangre ta o punto de mira e suzedió lo miraglo que ha cambiato no sólo que a mía bida sino a de tota ista bal.

Sin querer, escubrié que no sólo podeba ficar a trompeta en as delicatas piels de as mías bitimas umanas. Tamién yera capaz de foratar atras materias. Per exemplo, os guallardos cuellos de fusta de os santos desaparexitos d’a ilesia. Como iba tan emboirada, en primeras debeba trafucar ixas feguras con nuebos informadors aragoneses e me dixé esbarizar, en plena guambra, per a costera orchiastica de o fizazo. L’impauto estió notable, pero a mía proboszide penetró con firmeza l’antiquisma fusta de a santa fegura e, en cuentas de fer-li una sucadeta, o que fazié estió inyeutar-li unas gotas de a poderosa sangre de o biello informador. Tasamén sé cómo fue, pero l’efeuto estió immediato. Ixe santo secuestrato encomenzó á mober a boca e me saludó en perfeuto aragonés. Encara que teneba la comprensión una miqueta enfoscata, deseguida comprendié qué suzedeba, e me i apliqué. La una dezaga de l’atra, as feguras d’aquels misteriosos gólems santificatos que lebaban trenta añadas en a guambra encomenzoron á mober-se e á prener a parola. As mías reserbas sanguinias entrebolicaban a sangre riquisma de o biello, as de os escritors de o Consello d’a Fabla e as de os literatos catalans, belún de os cuals yera tamién aragonés. Tan aragonés como as parolas que emanaban d’ixas bocas de fusta, parolas en una luenga zentenaria que alabez yo ya trobaba intelichible á o zien per zien.

Ixos nuebos fabladors de fusta me dizioron qué eba á fer ta espardir as suyas parolas dillá de os confins d’ixe casaluzio, en primeras estendillando a suya fabla per tota la billa, incluitas as cambras perfeutamén desinfeutatas e á sobén fumigatas de o luxoso balneario zercano; dimpués, per tota la bal, e bien ascape per as bals d’arredol, sin olbidar-se d’ir baxando cara tabaxo per a plana aragonesa dica Zaragoza. Bien de maitins, dimpués d’escargar e d’ascuitar-los atentamén, salié de a cambra de os tresoros de Casa Lucas cargata de razons e de parolas antigas. No m’asperaba pon trobar-me un influmen d’inseutos de tota condizión que bomboloniaban en a mía onor. Os mosquins, inflatos d’orgüello gremial, lebaban la iniziatiba. Dixando ta un costato o suyo proberbial laconismo montañés, me fazioron saper que toz os inseutos de a bal me daban o suyo refirme en a mía luita. ¿Qué luita?, lis pregunté, esturdita encara per a orchiastica nuei que beniba de bibir. No tardoron ni tres segundos a bomboloniar goyosos, zelebrando lo mío sentito de l’umor.

A custión ye que, como qui no quiere a cosa, me trobé capitaniando una de as operazions de trasmisión birica más rapedes e eficazes que nunca no ha conoxito a umanidá. O metodo de o fizazo, que yo perén he trobato tan natural, resultó estar a piedra filosofal ta la trasmisión de a luenga aragonesa. Cada día, moltituz de dipteros, omopteros e emipteros s’esparramicaban per toz os confins de as tierras aragonesas e fizaban á la poblazión umana de a traza que yo eba imbentata: sucando, sí, pero tamién inoculando. Estrayendo, sí, pero tamién inyeutando. Rezibindo e nimbiando. Cada fizazo de os míos esbols d’aliatos feba crexer bella miqueta l’orgüello de charrar y escribir en aragonés, en as montañas e en as bals, mesmo en bels bicos de as ziudaz más poblatas. O mío prozedimiento ye tan simple que per fuerza eba de trunfar, ye mal que lo diga. Cada churrupe preboca nuebos fabladors. Cada fizazo chenera aliatos. A reboluzión ye estata tan rapeda que os suyos concaratos no han adubito á detener-la. Sólo que en bels puestos espezialmén contrarios á la dibersidá lingüistica han incrementato lo gasto en pestizidas industrials e en inseutizidas domesticos, pero en os intes más creticos siempre ha aparexito a fegura chigantesca de o profesor Brian Mott, capable de desautibar cualsiquier complot momás que con dizir cheese.

E agora bibo aquí en Pandicosa, goyosa como una rabosa, pero un poquet sola, e de reconoxer-lo. Sólo que a bibliotecaria me biene á beyer regularmén e me da combersa. Ye claro que ya lo repleco. Soi a reina, e una reina siempre imposa una zierta distanzia entre o resto de mortals. Perque, antiparti, no soi una reina cualsiquiera, yo. M’he inflato tanto que ya no tiengo sólo que dos entenas, dos alas, tres pars de patas e una proboszide sucadera como cuan yera una simpla mosquín fembra. Ista intensa esperenzia que plego de relatar m’ha cambiato, chentils subditos leutors. He pasato per una metamorfosis dina de bella zinta de Hollywood.

E ye que l’esito aclapador de o sistema consanguinio de o fizazo lingüistico m’ha feito crexer e crexer e crexer tanto que en os zaguers tiempos no he dixato de dilatar ni sisquiera un inte. Suposo que me retantaba estar poderosa. Lo almito: o que me retantaba yera estar reina. Cuan beyé que os míos concheneres mosquín no me remataban de replecar dezidié de continar mosaquiando con más rasmia e sin de miedo, de traza que en muito poco tiempo lo mío cuerpo chiquinín emprenzipió á modelar-se e me trasformé en abella. Me retantaba muito, estar abella, ta poder bibir en perfeuta sintonía en una arna d’abellas. Como lo quefer que m’eba traito ta ista bal ya yera feito, dixé de rechirar umanos e me conzentré en os míos nuebos concheneres. E, ye claro, de tanto bomboloniar t’alto e ta baxo acabé per inamorar-me de l’abella la reina de l’arna, un cacho d’inseuto con uns globulos que ni os de a pelirroya fraxengaza que cambió lo mío destín. Como ya toz podez entrefilar, o zelebro me se metió á fer zum-zum e ya no paré dica que la tenié. La quereba e la he preso. Agora soi yo, l’abella la reina, e d’aquí ya no me muebe ni cristo. Encara conserbo sangre en o reposte, ta pasar o rato escribindo cuan, como agora, a mía condizión reyal m’aborrexe sobiranamén. No sé cuanto tiempo lebo escribindo ista istoria consanguinia, pero ya fa días que as mías obreras no me dizen ni piu e, á tamas de a mía nueba condizión, prenzipio á estar con a pulz en a orella. As zagueras diziendas que me i son plegatas las me trayó, ayere, un de os míos abelloz más malfainers. Diziba que en o mío feliz reyalme ha encomenzato á pleber e que ye probable que a estrutura de l’arna no…

(Traducció de Chusé Inazio Navarro)

Web Màrius Serra.                Twitter: @MariusSerra