Confessions tèrboles amb saxo

13.11.2017

Mentre espero en una sala blanca amb la resta d’espectadors, se sent un saxo dins la sala on es representarà l’obra. Notes lànguides, bufades amb molt d’aire per un jove saxofonista que en breus coneixeré. Ja a dins, veig el seu instrument de color llautó i m’envia a un quadre de cinema negre dels ’80, endinsant-me en una atmosfera tèrbola. El jove saxofonista (el qual, pobret, s’omet el seu nom en la fitxa artística) des d’un racó bufa aire i després en surten notes. Però sentim l’esbufec. Aquest saxo anirà separant la conversa entre un home i una dona que comparteixen una habitació d’hotel la nit de Nadal. Són pràcticament dos desconeguts un per l’altre, però tenen quelcom en comú. Són els protagonistes de Si planeas vengarte, cava dos tumbas d’Iñaki Garz al teatre La Badabadoc.

Una escena de Si planeas vengarte, cava dos tumbas | Foto: La Badabadoc / Teatre Barcelona

La peça presenta dos personatges afectats per una pèrdua comuna: la dona d’ell i l’amant d’ella. Però aquesta informació ens l’aniran donant poc a poc, sense mai completar-la del tot. Els lligams entre paraules, silencis i mirades les farà l’espectador per tal de construir el trencaclosques. Garz ha escrit un text que, tot i tenir alguns moments de baixada de ritme, segueix l’estructura de thriller dramàtic més clàssica. Construeix els personatges a través dels relats de les accions passades d’ell (la seva obsessió pel treball, les seves vistes a les putes del port, la seva absència els moments anteriors a la mort de la dona) i ella (el dia en que va conèixer la dona, les últimes comunicacions que va tenir amb la difunta), però sobretot veiem un combat entre els dos personatges per treure aquella veritat que tots dos semblen voler amagar.

L’home diu un parell de cops que li ha d’explicar una cosa. La vol retenir. Vol confirmar les seves sospites, que per ell són certeses. Ella s’hi nega però entra en el joc de les confessions més perverses. Aquests relats aniran descobrint la relació dels dos amb la difunta fins arribar al moment de la mort. A l mateix temps se’ns dibuixen els dos personatges: ell com un ésser amoral, dèspota, un retrat d’un maltractador potencial; ella com una dona forta i segura que no s’arruga davant ell, aguantant les seves envestides. Però com tot bon thriller, l’encaix de les peces sempre acaba trontollant en un gir final on els personatges es treuen les caretes. Per donar aire a les escenes, el saxo sona i actua com a separador. I després d’unes notes del saxo, sentim missatges de veu que la difunta va deixar al mòbil del marit i que ens ajuden a contextualitzar els fets succeïts abans del fatal traspàs.

La força del text demana complicitat entre els dos actors, una química que equilibri l’atracció i la repulsió. I de ben segur que sense les interpretacions de Daniel Arrebola i Anabel Castán aquests dos personatges no s’haguessin dibuixat amb tant profunditat. Està clar que per un actor o actriu amb bones eines dramàtiques un text com aquest és una perla que permet un treball d’aprofundiment molt divertit. Per això m’agrada l’elegància i l’afabilitat d’ell explicant les seves misèries, sent qui marca el moviment i les accions, mentre ella es manté immòbil, arraulida, com a l’expectativa, freda, amb una contenció de moviments, i replicant amb cinisme i seguretat les confessions i les acusacions del seu acompanyant.

Si planeas vengarte, cava dos tumbas és una peça interessant que acaba quan ha d’acabar i que dura poc menys d’una hora. La sorpresa és que en el programa de mà de La Badabadoc diu que dura 70 minuts. No vaig tenir la sensació que aquell dia els actors tinguessin pressa per acabar l’obra més de deu minuts abans del previst. Tot un misteri.