Confessió d’un expresident

27.06.2016

Aquesta setmana s’estrena Confessió d’un expresident (que ha portat el seu país al llindar de la crisi), a la Sala 2 del Club Capitol. Dirigit per Xavier Ricart i interpretat per Queco Novell, aquesta producció de La Brutal trasllada l’autor Davide Carnevali del comité de lectura del TNC (on estrenarà un text la temporada que ve) a un teatre comercial de la Rambla. El dramaturg italià, format a Barcelona, ens explica en aquest article d’on surt el seu text, inspirat a parts iguals en la situació de la política italiana i l’argentina.

Queco Novell protagonitza el monòleg 'Confessió d'un expresident', de Davide Carnevali. © Felipe Mena

Queco Novell protagonitza el monòleg ‘Confessió d’un expresident’, de Davide Carnevali

 

Confessió d’un expresident (que ha portat el seu país al llindar de la crisi) és una obra que neix per etapes. Ara fa uns deu anys, després de llegir Últimas palabras de Copito de Nieve de Juan Mayorga, vaig pensar que jo també volia escriure un discurs polític que no tingués l’aparença d’un discurs polític. Però no volia posar les paraules d’un polític a la boca d’un polític; i la metàfora animal ja havia estat utilitzat brillantment per Mayorga, així que no tenia sentit tornar a fer-la servir. Vaig abandonar la idea i la vaig guardar en un calaix.

Més tard a Itàlia van haver-hi les eleccions generals de 2006. Després de cinc anys de govern de Berlusconi, semblava que l’esquerra guanyaria, però finalment tot va quedar en un empat. El govern de Prodi va caure poc més d’un any després i el 2008 Berlusconi va tornar a governar durant 5 anys més. La situació política italiana s’anava fent cada cop més grotesca; però era sobretot el seu protagonista el que anava assumint caràcters d’un personatge cada cop més grotesc. Vaig pensar, igual que molts altres autors: «Sobre això s’ha d’escriure alguna cosa». Però, com podíem parlar nosaltres dramaturgs d’aquesta situació tan teatral, sense sonar retòrics o autoreferencials? La realitat, d’alguna manera, ens superava. El discurs polític dominant en aquell període era tan dement que tornava demencial la seva pròpia paròdia, tan ridícul que tornava la sàtira una sàtira de si mateixa, tan fals que qualsevol ficció es tornava banal, òbvia, ja vista. Els polítics ja eren caricatures de polítics i amb freqüència, pel simple exercici de les seves funcions, treien la feina als còmics i als humoristes. Encara que la situació que més s’acostava al surrealisme era aquella que tenia a veure amb les imputacions a càrrec del nostre Primer Ministre, que s’estava convertint en una mena de Fantômas: el fet que, per una raó o una altra, sempre se’n sortia, havia adquirit una aura tragicòmica que transcendia tragicòmicament els límits del bé i el mal. «Vindrà mai un dia en el que confessarà realment tot el que ha fet?», em preguntava. Mentrestant, la idea seguia al calaix.

Em pensava que una classe política com la nostra no hauria estat possible a cap altre país del món. Però després vaig anar a Argentina. I de sobte em vaig adonar que també en altres parts del món hi ha líders de govern que es converteixen en tals gràcies a l’impacte mediàtic de la seva imatge, partits que no són partits (i que ningú sap exactament què són), i situacions que des del pla grotesc desemboquen poc a poc en el kitsch i després, fins i tot, en l’horror. Argentina és un país tan curiós com Itàlia (al cap i a la fi, els argentins són “Tanos”; la genialitat, Messi, la fugazzeta del Güerrín, l’art d’apanyar-se, la corrupció, els bons actors, Bergoglio: tot coses italianes).

El dramaturg italià Davide Carnevali. © Pino Montisci

El dramaturg italià Davide Carnevali. © Pino Montisci

Com Itàlia, Argentina també és un país on sovint el caos li guanya a l’ordre, i on sovint és difícil d’entendre on són els límits del lícit i els límits de la legalitat. Ara bé, de dues coses, sobretot, és difícil distingir els límits a Argentina; les dues grans “P”: la Pampa i el Peronisme. La Pampa mai se sap exactament on comença i on acaba; el Peronisme, tampoc. A la Pampa pots continuar avançant durant molt de temps sense arribar enlloc; amb el Peronisme, també. A la Pampa no hi ha punts de referència per a orientar-se; en el Peronisme, tampoc. A la Pampa s’alimenten les vaques grasses; en el Peronisme… imagineu-vos. La Pampa és el no-res; el Peronisme és tota la resta. És com el moble SKUBB d’Ikea: hi pots ficar gairebé qualsevol cosa. Hi entren el primer i el tercer govern de Perón; el socialisme i el liberalisme; el sindicalisme i l’antisindicalisme; les nacionalitzacions i les privatitzacions; Isabelita, Cámpora, Néstor, Cristina, i Carlos Menem, el president que entre 1989 i 1999 va plasmar la forma de la Argentina anterior a la crisi. Aquella Argentina rica, neoliberal, cool, que aspirava al model ètic i estètic encarnat pel seu president.

La figura de Menem, òbviament, em va cridar l’atenció. Un president que, sense que (gairebé) ningú se n’assabentés, va portar el país a la vora de l’abisme i el va deixar caure. Duent a terme una política similar a la de Berlusconi. I donant una imatge molt similar a la que hauria donat, deu anys més tard, Berlusconi. Ambdós partidaris del neoliberalisme, ambdós promotors d’una política pensada com a producte de màrqueting, ambdós personalitats mediàtiques, ambdós amants del luxe, de les grandes finques, de les belles dones, ambdós graduats en Dret i tot i així ambdós per sobre del dret, ambdós neoliberals conservadors catòlics, amics de Bush (Menem del pare, Berlusconi del fill). Però sobretot: ambdós elegits democràticament per un poble que els havia votat més d’una vegada. Ambdós havien estat capaços de fer això: crear una imatge de si mateixos i del seu estil de vida tan atractiva de fer que la gent volgués imitar-la. Des d’aquest punt de vista, Menem i Berlusconi van ser dos presidents innovadors.

Abans el poder construïa una imatge positiva de si mateix a través de l’exercici de la censura, és a dir, ocultant el més possible tot el que era negatiu; ara que a l’era de la informació global la censura resulta gairebé impossible, i que moltes informacions ja no poden ser amagades, el poder es fortifica no gràcies a la ocultació, sinó gràcies a la hiper-exposició mediàtica. El poble té llibertat d’accés a una quantitat desproporcionada d’informació (també sobre els que estan al poder i la forma en què l’exerceixen), però ja no és capaç d’interpretar aquestes informacions. D’aquí que la llibertat de saber es redueix a una incapacitat d’entendre: ja no som capaços de distingir la veritat de la mentida, una imatge original d’una artificial, una llibertat real de una fictícia. La incapacitat per a elaborar informacions, per exercir la consciència crítica: la des-educació del poble, vet aquí en el que han invertit la majoria dels governs neoliberals de les últimes dècades.

Queco Novell en una imatge promocional de 'Confessió d'un expresident'. © Felipe Mena

Queco Novell en una imatge promocional de ‘Confessió d’un expresident’. © Felipe Mena

Vaig pensar que allò era la clau. Vaig pensar que per a parlar d’Itàlia havia de parlar d’un lloc llunyà -però no gaire- d’Itàlia. I que si volia parlar d’Argentina, fàcilment podia parlar de tot el que coneixia d’Itàlia. Vaig escriure una primera versió del text pensant en Berlusconi, posant les seves paraules en la boca d’un president que havia de ser identificat pel públic argentí com a Menem, però que al final declarava ésser Berlusconi. El vaig escriure per a un actor a Buenos Aires; després tot va quedar en res i el text va tornar al calaix.

Mentrestant, la situació política anava canviant. Ja no era tant el berlusconisme allò que ens espantava, sinó la crisi econòmica a la qual el berlusconisme havia aplanat el camí. Una crisi que tenia molts trets similars a la de l’Argentina en 2001: poc marge de maniobra en el mercat monetari; creixent endeutament de les famílies, dels bancs i de l’estat; retallades a la despesa pública (i a la cultura); pèrdua d’autonomia de cara a les institucions financeres. Ben mirat, molt del que havia succeït a l’Argentina estava passant ara a Itàlia; i en més països. A Espanya, per exemple. I a Catalunya. Al 2013 el Festival PIIGS de Barcelona va publicar una convocatòria per escriure texts que parlessin de la crisi. Vaig treure el projecte del calaix i vaig tornar a treballar-hi. Vaig pensar portar-ho tot al context italià: el públic pensarà en Berlusconi, però en realitat el que està parlant serà Menem. A Itàlia, Confessione di un ex presidente s’està fent així.

Per a aquesta versió catalana, però, hem decidit eliminar totes les referències a una persona específica. El que parla, de fet, podria ser qualsevol expresident, de qualsevol país del món. Perquè la crisi financera, però sobre tot la crisi de la consciència política i la crisi de la consciència crítica són fenòmens que estan avançant una mica a tot arreu. I una mica a tot arreu hi ha pobles des-educats. Potser la llibertat, quan no està acompanyada per l’exercici de la crítica, fa aquest efecte: l’home perd la seva prerrogativa d’ésser social i es converteix en un animal mal educat. Un mico? Segueixo pensant en Floquet de neu i tot el que he après de Juan Mayorga.