Conferència per armar

14.11.2013

Ahir es va celebrar a la Biblioteca de Catalunya la segona trobada de responsables de Biblioteques públiques de Catalunya. La Cap del Servei de Biblioteques, Carme Fenoll, va convidar Gregorio Luri a impartir una conferència al col·lectiu de bibliotecàries. Us l’oferim en primícia a Núvol. “Luri és un savi còmplice de les nostres biblioteques, un pensador amb una mirada crítica però optimista”, ha dit Carme Fenoll.

 

Gregorio Luri | Foto Revista Valors

 

El títol de la meva conferència és Espais per pensar a les biblioteques. Però en realitat s’hauria de titular Conferència per armar. No pretenc proveir d’armes a ningú, és clar, sinó donar-vos una conferencia desarticulada (desconstruïda, si voleu) i animar-vos a establir lligams entre les parts. Us demano, doncs, un petit exercici de construcció intel·lectual gens difícil. Ja veureu que les peces encaixaran fàcilment entre si.

He escrit aquesta conferència segmentària en diferents moments a la Biblioteca de Catalunya, donat que les seves elegants naus cobertes per elevades arcuacions ogivals estan, òbviament, habitades per muses. És un immens luxe poder gaudir d’una biblioteca en un dels exemples del gòtic civil més notables del país. Per altra part, que una biblioteca s’apropiï de la seu d’un hospital no és sinó afirmar la complementarietat entre dues formes de cura, la cultura corporis i la cultura animi. Vull aprofitar l’avinentesa per retre un sincer tribut d’admiració als seus bibliotecaris, per la seva professionalitat, diligència i amabilitat. Ja fa alguns mesos que li vaig suggerir a Carme Fenoll que posi a les biblioteques públiques al costat del llibre de queixes el llibre d’agraïments. Ho dic seriosament. Hauríem acostumar-nos a deixar constància del nostre agraïment davant els serveis públics exemplars. Seria una bona pràctica republicana.

Però també vull treure’m el barret en record d’aquell pròcer municipal que en inaugurar un poliesportiu va voler agafar volada humanística i va dir als presents que no solament de llibres viu l’home, perquè, com deien els antics, “mens sana in corpore in sepulto.”

Les peces que us ofereixo per armar les he anat prenent al vol a la biblioteca de Catalunya mentre m’ocupava consultant d’altres coses. Ja que em dirigeixo a persones que fan de l’ordre una professió, tindran un ordre alfabètic.

Començo, doncs

Agri cultura

El De agrí cultura de Cató, escrit al voltant del 160 abans de Crist, és la primera obra en prosa de la literatura llatina. Al seu prefaci l’autor defensa la superioritat moral de l’agricultura sobre qualsevol altra activitat. Comença així: “Els nostres avantpassats anomenaven home bo al bon agricultor”.

Art de la mentida

La literatura i la política van néixer just en el moment què un pastor avorrit va tenir l’acudit d’escampar la mentida que venia el llop. Des d’aquest moment va ser necessària la filosofia, per intentar diferenciar la mentida de la veritat.

Trobo un fonament paranoic-crític per aquesta tesi en un llibre que es va anunciar l’any 1712 a Anglaterra amb el títol d’Art de la mentida política. Alguns van sospitar que el seu autor era Jonathan Swift, però era el seu bon amic John Arbuthnot. El llibre no va passar de la condició d’anunci, però sabem que l’autor es proposava tractar de “l’art de fer creure al poble falsedats saludables”, seguint en això Plató. NO hauríem d’oblidar que el llibre més important del pensament polític d’Occident, la República, es fonamenta en una noble mentida.

D’acord amb John Arbuthnot, “l’abundància de mentides polítiques és una distinció clara de la veritable llibertat anglesa i (ja que) els ministres fan servir aquest mitjà per afirmar la seva autoritat, és raonable que el poble faci servir les mateixes armes per derrocar-los i defensar-se.”

A Arbuthnot li agradava veure els seus fills jugar amb tot el que trobaven per casa, sense restriccions. Jo me’ls imagino fent vaixells de paper amb els fulls manuscrits del pare i llançant-los d’exploració pel Tàmesi deixant darrere seu esteles de tinta fresca cada vegada més aigualida.

Jonathan Swift en va escriure una ressenya a The Examiner. “Se’ns diu aquí que el Diable és el pare de les mentides, i que va ser un mentider des del principi, de manera que, sense cap dubte, la mentida és antiga i, és més, va sorgir per primera vegada com a mentida política.”

Belleses fàcils

Tocqueville parla a De la democràcia a Amèrica de la persecució de “belleses fàcils” com una característica de la societat utilitarista, que exigeix ​​gaudir sense esforços i estimar els llibres divertits que es llegeixen sense demanar cap esforç de concentració de retruc.

Biblioteca

A partir del moment que la cultura va ocupar l’espai simbòlic reservat tradicionalment per a la gràcia, no hi ha beateria que no s’hagi dit d’una biblioteca. Això no ajuda gaire a comprendre-les.

Al meu parer la biblioteca és la institució republicana que aspira idealment a recollir alhora totes les mentides de la humanitat i tots els esforços fets per refutar-les. En cap lloc hi ha més mentides per metre quadrat que en una biblioteca.

La cultura no es troba als llibres, sinó en l’exercici de la lectura lenta, que és el que demana de nosaltres un judici crític sobre els llibres. Es tracta d’armar (d’articular o muntar) un pensament propi a través d’aquest exercici discriminant.

 

Borges, Jorge Luis

En el desè aniversari de la mort de Borges, la seva amiga Susan Sontag va escriure una Letter to Borges: “Els llibres –hi deia- no són només l’arbitrària suma dels nostres somnis i la nostra memòria. Ens ofereixen també un model de autotrascendència”.

Callar

És més fàcil ensenyar a parlar que a callar. Per això mateix hi ha maneres de sentir que valen més que totes les coses belles que es poden dir. Per exemple, les que ens permeten escoltar-nos a nosaltres mateixos. Deia Porfiri a De l’abstinència: “Entenc per pensament el que sona en silenci dins l’ànima”. El que passa és que el pensament és diàleg interioritzat i per poder pensar bé abans cal haver dialogat molt amb els demés, especialment amb els grans.

Caverna

La biblioteca és el lloc privilegiat on la caverna pren consciència de si mateixa. Els de fora de la biblioteca també formen part de la caverna però ells creuen viure a plena llum. A l’interior de la biblioteca sabem que no hi ha cap ‘a fora’. I per això sortim de la biblioteca amb una lleugera sensació de mareig: cal donar sentit a la vida cavernària. Això és la moralitat.

Penso en la caverna i penso en Plató en primer lloc, però també en Donoso Cortés. La humanitat, ens diu aquest darrer, és un cec que avança trontollant per un laberint la sortida i l’estructura del qual ningú coneix. Aquest laberint és la història.

Tots creiem saber de què va el mite de la caverna de Plató, però no ens acabem de creure que els seus habitants siguin, com ens assegura Sòcrates, “com nosaltres”.

Proposta d’advertiment a la porta d’una biblioteca: Qui entre aquí no trobarà la sortida, però sabrà, si més no, que la sortida possible és la recerca de la sortida.

Clergat

El bibliotecari comparteix amb el mestre i el capellà el servei a alguna cosa que els supera i precisament en aquest servei rau la seva grandesa. Tots tres fan funcions sacerdotals o, si volem emprar les paraules de Julien Benda, clericals. Són clergues.

Estan al servei del que podem anomenar cultura. Recordeu l’origen: agrí-cultura, cultura deorum, cultura corporis, cultura animi… totes són manifestacions de Cura.

Tota cultura és un conreu d’alguna cosa i, llavors, una pugna contra la natura. Recordem el vers d’Horaci: “naturam expelles furca, tamen usque recurret”, és a dir, per molt que t’encaparris en mantenir el bosc fora dels marges del teu camp de conreu, la natura sempre es reserva la darrera paraula.

Cristianisme

Al meu entendre l’Occident deu tres coses fonamentals al cristianisme: la música sacra, l’aprofundiment de l’ànima i la mala consciència. Gràcies a la primera ens podem imaginar el cel amb música de Bach. Gràcies a la segona i la tercera tenim la gran literatura.

Cura

“Cura cum quendam fluuium transiret”, així comença la faula CCXX d’Higini.

En català no ens cal traduir la primera paraula. Cura, que en aquesta faula l’hem d’imaginar com una dona que està creuant un riu:

“Cura, travessant un riu, va veure abundant argila, la va agafar pensarosa i va començar a modelar un home. Mentre reflexiona sobre què havia fet, es va presentar Júpiter; Cura li va demanar que li donés un esperit a la seva figura, cosa que va aconseguir fàcilment. Llavors va voler donar-li el seu propi nom, però Júpiter l’hi va prohibir dient-li que portaria el seu, Júpiter. Mentre tots dos discutien, es va aixecar Tel·lus (la Terra) i va dir que el nom que li corresponia era el seu, ja que ella li havia ofert el seu cos. Com que no es posaven d’acord, van cridar Saturn com a jutge, que va donar el següent veredicte: “Tu, Júpiter, ja que li vas donar l’esperit rebràs la seva ànima després de la seva mort; Tel·lus, ja que li vas donar el cos, rebràs el seu cos. Com Cura el va modelar, que mentre visqui el posseeixi ella; però ja que hi ha controvèrsia sobre el seu nom, es dirà  “homo”, ja que ha estat fet “d’humus”.

Aquesta faula és el millor resum que conec de L’ésser i el temps de Heidegger: som possessió de Cura per una sentència del déu del temps.

Deleuze

El filòsof Gilles Deleuze va presentar així el seu curs de 1983-84: “Aquest any voldria fer filosofia a la manera de les vaques, remugant.”

Deure moral de ser intel·ligent

Veig les biblioteques com espais ètics i republicans perquè, com deia Pascal, l’esforç per aclarir les idees és el fonament de la vida moral. Aquest esforç pot rebre legítimament el nom de deure moral de ser intel·ligent.

Romandre voluntàriament en un estat de letargia intel·lectual, escriu Concepció Arenal, és “mutilar l’existència” i “consumar una mena de suïcidi espiritual” equival a viure sense voluntat de diferenciar la veritat de la mentida.

Ara bé, aquest deure moral no brolla espontàniament de la consciència. Més aviat solament es presenta com un deure per a qui ja sap.

De te fabula narratur

Kierkegaard assegurava que llegia les obres alienes de la manera que a ell l’agradaria ser llegit, perquè “de te fabula narratur”: és de tu de qui parla aquest text. Per aquesta mateixa raó, per poder llegir Kierkegaard, Unamuno va aprendre el danès. “He revivido con Kierkegaard en Copenhague”, va dir en acabar de llegir-lo.

Dogmatisme i ignorància

Al Club Blanqui de la sala de la Redoute un obrer va protestar contra la retòrica dels que acabaven d’intervenir amb aquestes paraules: “Tot això és molt bonic, però del que hem de tractar és de l’illa de Polònia”. “Però què diu aquest!” – va al·legar algú –“Si Polònia no és una illa!”. L’obrer va replicar enfurismat: “Com que Polònia no és una illa? Qui és el reaccionari que em contradiu?” Avui li hagués dit feixista.

Epictet

A Contra un ignorant que comprava molts llibres, Llucià de Samosata ens parla d’un home que en lloc de llegir lentament les obres d’Epictec, es va estimar més comprar el seu llum d’oli per tres mil monedes. Confiava que en llegir a la seva llum assoliria còmodament la saviesa de l’estoic.

Europa

Totes les cultures han tingut personatges que s’han revoltat contra els déus i han purgat la pena corresponent. Solament una cultura, l’europea, ha cantat la dignitat del sacríleg. Penseu en el Prometeu encadenat d’Èsquil. En aquesta tragèdia apareix per primera vegada la paraula filantropia.

Fanatisme

Creia Voltaire, pensant en la llum dels llibres, que el seu segle seria “la tomba del fanatisme”. Eugeni d’Ors li va respondre: “Gran segle, el XVIII, que va començar per oferir als homes la Raó i va acabar regalant-los la Música”.

Frankenstein

Basant-me en un poema del gran poeta mexicà Homero Aridjis, titulat Autoretrat als cinquanta- quatre anys, permeteu-me fer el meu autoretrat als 58 anys.

 

Sóc Gregorio Luri
vaig néixer a Azagra, Navarra,
tinc cinquanta-vuit anys,
dona, un fill, una filla
i nét i mig .

Al menjador de casa meva
vaig tenir el meu primer amor:
Un llibre.

A casa meva érem tan pobres
que només n’hi havia un.

Però un diumenge a la tarda,
Frankenstein va sortir del cinema del poble
i a la vora d’un rierol
li va donar la mà a un nen, que era jo.

El Prometeu format amb retalls humans
va seguir el seu camí, però des de llavors,
per aquesta trobada amb el monstre,
el verb i l’horror són meus.

Gran diàleg, El

Durant la Segona Guerra Mundial l’armada nord-americana va voler ocupar els edificis del St John’s College d’Annapolis, a Maryland, per ampliar les instal·lacions de l’acadèmia naval, la qual cosa suposava el tancament de la universitat en un moment que volia posar en marxa un ambiciós pla d’estudis centrat en els Grans llibres de la Humanitat. Com a últim recurs, el rector va enviar el professor que havia dissenyat el pla d’estudis a Washington a entrevistar-se amb James Forrestad, secretari de l’armada. Aquest el va rebre d’una manera intimidatòria: “Té exactament un minut per dir-me per què no hauríem de poder fer ús dels seus edificis en temps de guerra”. El professor es va treure la pipa i la petaca. Va atacar el tabac a la cassoleta i la va encendre. Va fer una  pipada. Va veure que tirava bé. Havien transcorregut 55 segons. Llavors va contestar: “Perquè sense el que el St John’s intenta fer, ara aquest país no estaria lluitant contra els nazis”.

Aquest professor era Jacob Klein, un filòsof jueu alemany. Va impressionar tant Forrested que l’armada va buscar un altre emplaçament. El 1949 Klein va ser nomenat rector del St. John’s i va dirigir el programa acadèmic al voltant dels Grans llibres. Tots els alumnes llegien en la seva llengua original Plató, Aristòtil, Tomàs d’Aquino, Maquiavel, Cervantes, Hobbes, Descartes, Spinoza, Leibniz, Kant, Hegel, Marx, Nietzsche, Heidegger, etc.

Al mateix temps Robert Hutchins, rector de la Universitat de Chicago, estava donant forma definitiva al projecte d’editar, amb el suport de l’Enciclopèdia Britànica, de “The Great Books of the Western World”.

En el volum introductori, titulat “The Great conversation”, Hutchins sostenia que la tradició occidental és inseparable de la gran conversa entre els grans autors que es va iniciar en l’aurora de la història i que continua en el present. La participació en aquest diàleg és la substància de l’educació liberal perquè ens permet accedir a la gran república del saber.

Una persona educada és aquella capaç de seure als peus dels grans i entendre la conversa que mantenen entre ells.

Goebbels

Una imatge per al segle XX : Goebbels portant flors a la tomba de Goethe .

Humanisme

Hi ha un gest que resumeix perfectament el que s’espera de l’humanisme. El trobem als Consells sobre la política de Plutarc: Quan els atenesos van capturar un missatger del seu pitjor enemic, l’invasor Filip de Macedònia, van descobrir que entre els documents que portava a sobre hi havia una carta de Filip a la seva dona, Olimpia. Van decidir no obrir-la perquè van considerar que no tenien cap dret a ficar-se en la correspondència entre un marit i la seva dona .

Intel·lectual

Aldous Huxley sostenia que un intel·lectual és una persona que ha descobert alguna cosa més interessant que el sexe. Bé… potser aquesta entrada me l’hauria d’haver saltat.

Intel·ligència emocional

Si de veritat volem educar la nostra intel·ligència emocional, llegim els grans llibres. Cada personatge d’una gran novel·la ens mostra un reflex específic de la realitat. El bon lector esdevé, inevitablement, psicòleg.

Llegir

Es diu sovint que la lectura és un procés simultani d’extracció i  construcció de significats portat a terme per un lector sobre un text. Amb l’extracció de significats el lector obté dades lingüístiques mitjançant la descodificació grafo-fonètica del text i accedeix al coneixement lexical i al reconeixement sintàctic de les estructures que hi apareixen. Amb la construcció de significat, coordina les dades extretes fins a elaborar una representació mental del text com un tot.

Però això no té res a veure amb la lectura lenta.

Quan llegim lentament un text rellevant, trobem que les seves paraules convoquen també els nostres estats d’ànim i ens sentim visitats, segons sigui el cas, per la decepció, l’entusiasme, l’orgull, etc. El text rellevant que és llegit sense presses és sempre un test projectiu del nostre valor humà. En llegir-lo, les paraules penetren dins nostre com penetra en el fons marí l’àncora d’un vaixell en arrencada, i per poc que les rumiem, acaben llaurant el que semblava aferrat i així suren a la superfície de la consciència els nostres valors morals, intel·lectuals i estètics; la nostra memòria i les nostres expectatives; les nostres possibilitats més altes i les més baixes. El text posa a prova la nostra experiència sobre el món en situar-nos davant imatges que ens obliguen a guaitar la realitat des de perspectives inèdites.

En llegir, invitem els protagonistes d’una obra a l’escenari de la nostra vida al mateix temps que ens introduïm en la seva.

Quant llegim els grans llibres lentament anem apropiant-nos d’eines conceptuals que ens permeten donar nom al que sense la llum de la gran literatura restaria per sempre en la foscor indefinida del nostre interior. La literatura ens fa visibles a nosaltres mateixos.

La lectura és l’art d’aprendre a llegir. Aprendre a llegir és aprendre a llegir lentament i aquesta és la feina d’una vida, perquè aprendre a llegir és aprendre a llegir-nos.  No és cap redundància la dedicatòria d’Unamuno a Amor y pedagogia: “Al lector dedica esta obra el autor”.

Lectura lenta

Nietzsche: sóc mestre en lectura lenta.

Lectura i rendiment acadèmic

Llegir habitualment als fills i comentar amb ells el que es llegeix els hi permet avançar escolarment un any i mig respecte a la resta dels seus companys.

En PISA les diferències entre els que llegeixen i els que no són de 25 punts. Això vol dir que si generalitzéssim l’hàbit de la lectura, passarien dels 262 punts actuals (el lloc 22 de l’OCDE ) als 287 punts i ens situaríem en tercer lloc, a un sol punt de Finlàndia, tot i que encara lluny dels 296 punts del primer, Japó.

Llibreria

Un dels punts de màxima tensió en els disturbis que van commocionar el Regne Unit entre el 6 i el 10 d’agost de 2012 va ser del carrer Clapham Junction, al sud de Londres. Un grup nombrós de joves va disposar de dues hores de completa impunitat per trencar els vidres dels aparadors de les botigues i fer-se amb tot el que hi havia. El que més els interessava eren els productes electrònics, la roba de marca i el material esportiu. Molts d’ells es feien fotografies posant orgullosos davant dels aparadors trencats amb el seu botí a les mans. Només van fer una excepció: la llibreria.

Literatura i torna

La literatura és la torna del dèficit de realitat que ens entrega la vida.

Longinus

De Longinus escriu Eunapi a la Vida de Porfiri, “que era una biblioteca viva i un museu ambulant”. Qui el sentia, afegeix, tastava “el fàrmac de la claredat”.

Mir Damat

Quan el filòsof neoplatònic persa Mir Damad va morir, va ser, com tot ésser humà, interrogat pels àngels Nâkir i Monkir, que li van fer les preguntes de rigor: “Quina és la teva fe?”, “En quin Déu has cregut?”. Mir Damad va respondre que ell només havia tingut un déu, Ostoqos-al-ostoqsât, és a dir, «l’element dels elements». Com que no hi havia precedents de cap resposta semblant, els àngels van consultar el cas directament amb Déu, que els va dir: “Tota la seva vida ha tingut idees tan estranyes que ni jo mateix les he entès. Però és un home just i bo. És digne d’entrar al Paradís”. Aquest és el destí de qui s’esforça per separar el gra de la veritat de la palla de la mentida.

 

Molúsia

Paris 1933. En un departament minúscul del Quartier Latin un jove matrimoni d’exiliats alemanys passa gana. Damunt la taula hi ha una baguette i un manuscrit. El pa fa olor de pa i el manuscrits, potser, d’embotits. Així que obren la baguette per la meitat i la farceixen amb els fulls del manuscrit. Quan creuen que se n’ha impregnat prou, retiren els fulls i es mengen el pa. Ell és Günther Anders i ella Hannah Arendt. El manuscrit és l’opera prima d’Anders, Les catacumbes de Molussia. En exiliar-se de l’Alemanya nazi no se’l va poder endur i el va deixar amb uns amics, que li van trobar un perfecte amagatall: penjat a la xemeneia, al costat dels embotits, com si fos cansalada assecant-se. Així es va anar impregnant de la flaireta de la carn propera.

Mentre s’alimentava de pa i remembrances, Anders va reescriure la seva obra de cap a peus i la va portar a un editor comunista al que tenia per amic, que, en llegir-la, li va preguntar: “Creus que es troba en la línia del partit?”. “Creus tu –li va respondre Anders- que seria digne d’un filòsof trobar-se en la línia del partit?”

 

Morley, Christopher

Mr. Mifflin és el protagonista de la Llibreria Encantada. Un dia un jove li comenta la sort que té per treballar en un lloc tan tranquil i acollidor com una llibreria de vell. “Res d’això”, li diu Mr. Mifflin. “Viure en una llibreria és com viure en un magatzem d’explosius. Els prestatges estan plens del combustible més furiós del món: els cervells dels homes”.

Mr. Mifflin és també el protagonista d’un altre conte de Morley, la Llibreria ambulant. És la llibreria El Parnàs, un cotxet tirat per un vell cavall que recorre el país, de poble en poble, venent llibres, però, per damunt de tot, intentant convèncer els habitants de cada casa dels avantatges de l’hàbit lector. «Que ens diguem homes no ens converteix en Homes -pregona Mifflin-. Cap criatura sobre la faç de la terra té dret a creure’s un ésser humà fins que no estigui en possessió d’un bon llibre». M’imagino que aquesta tesi pot semblar excessiva, però llavors cal respondre a aquestes tres preguntes:

–       Què significa ser un esser humà si no és ser usuari d’una cultura comuna?

–       Què significa una cultura comuna si no som capaços de compartir el que sabem?

–       Què significa estimar la nostra cultura si no ens comprometem a transmetre el millor del llegat comú?

Paraules, paraules , paraules

El llibre que Hamlet està llegint a l’escena setena de l’acte II de l’obra homònima de Shakespeare és el De consolatione de Cardano.

POLONI. – Què esteu llegint?

HAMLET. – Paraules, paraules, tot paraules.

A Cardano la seva mare el va llençar només néixer a un femer. Aquesta va ser la seva arribada al món el 24 de setembre de 1501, a Pavia.

Paraules, paraules… vivim entre paraules que donen forma a pensaments que anomenem de manera espontània “nostres”, quan en realitat formen part del paisatge de la cultura que ens acull. Pensem amb paraules, però en pensar-les ens convertim en usuaris d’idees molt diverses que ens arriben de molt lluny. Algunes en un altre temps van ser viscudes com a dogmes. Potser fins i tot van formular el credo d’una religió amb milers de màrtirs o formaven la bastida d’un sistema filosòfic. Un dia van estar perfectament clares i avui són frases fetes. I, no obstant això, les anomenem nostres perquè sense elles no sabríem expressar les nostres conviccions.

Ja fet un home adult, Cardano va estar a punt de perdre la vida a mans de la Inquisició, per gosar fer la carta astral de Crist. Però la prova de que va escriure alguna cosa més que paraules és aquest consell que potser hauríem de repartir a l’entrada de les biblioteques: “Els intel·lectuals, per culpa de la meditació, són menys propensos a l’amor, ja que els vapors es deslliguen amb l’estudi i marxen des del cor cap a la part oposada dels genitals, això és, cap al cervell, i per això engendren fills febles i molt diferents d’ells. Així que els convé molt tractar amb noies maques i llegir literatura eròtica, fins i tot penjar quadres de dones boniques a les seves alcoves i mai deixar de fer l’amor, sobretot perquè no hi ha res millor per alleugerir les cures”.

Prometeu

Antigament Prometeu, amb subtil cura va donar forma a la Veritat perquè pogués administrar justícia entre els homes.

Convocat de sobte per Júpiter, va confiar el seu taller a Mendaci (Engany), al qual havia admès recentment com a aprenent. Entusiasmat aquest amb el seu treball, amb el temps que va disposar va modelar amb les seves mans una estàtua semblant a la del mestre. Quan ja gairebé la tenia acabada, li va faltar fang per fer els peus.

En tornar Prometeu, Mendaci, torbat per la por, es va asseure ràpidament al seu lloc.

Admirat per la gran similitud de les dues imatges, Prometeu les va introduir totes dues alhora al forn. Un cop completament cuites i infós en elles l’alè de la vida, la sagrada Veritat va avançar amb pas assossegat; per contra, la figura mutilada va restar immòbil.

Per això la falsa imatge, que era el producte d’una obra furtiva, va rebre el nom de Mentida.

Probablement en aquesta faula de Fedre, que tant ens recorda a la de la Cura d’Higini, es troba l’origen de l’antiga llegenda del Golem. En 1812 va ser recuperada per Joachim von Arnim en la seva Isabel d’Egipte. Pocs anys més tard, en 1816 un selecte grup d’anglesos que es trobava a Suïssa, a la vora del llac Léman, entretenia la seva ociositat llegint en veu alta, a la claror del foc, les històries d’un llibre titulat Fantasmagoriana. Entre elles es trobava una versió del relat de von Arnim. Aquella mateixa nit un dels presents, Mary Shelley va començar la redacció del seu Frankenstein o el Modern Prometeu.

Realitat

Explicava Foster Wallace que una vegada dos peixos joves es van creuar amb un altre d’avançada edat. Aquest últim va fer un signe amb el cap i els va dir: “Salut, amics, està bona l’aigua?” Els dos peixos joves van nedar una estona més, fins que un d’ells es va aturar i li va preguntar a l’altre: Què és l’aigua?” Marshall McLuhan ho va dir abans que Wallace: “No sabem qui va descobrir l’aigua, però sí que sabem que no va ser un peix”.

Sabarra

“Hi havia un baró en Barcelona el nom del qual era Joseph ben Sabarra. Vivia tranquil i reposat entre amic i companys”

Així comença el Sefer Saasouim o Llibre dels ensenyaments delectables dels jueu barceloní Joseph ben Sabarra, nascut el 1.140. Aquest llibre narra el viatge del seu autor en companyia del diable per terres de Sefarad. De les moltes savieses delectables que hi recull, he seleccionat aquesta: “Algú va preguntar a un mestre de moral qui li havia ensenyat el que sabia. ‘Observo els dropos i faig el contrari’, va contestar. Una mica més endavant Sabarra caracteritza els dropos per dos trets: la seva incontinència verbal i la fragilitat de la seva atenció.”

Els confesso que com pedagog, el domini del silenci i de l’atenció per part dels nostres joves és la meva obsessió.

Els pares actuals disposen de dos tractaments per fomentar l’atenció dels seus fills: la lectura lenta i els fàrmacs. Solament aquests dos.

Salaberría

La biblioteca escolar –observa Ramón Salaberria amb qui aquests dies estic intercanviant informació sobre Vicéns de la Calle- no aconsegueix consolidar-se en els centres d’ensenyament no universitari.

Respecte a la biblioteca pública, bo i reconeixent la seva transformació, considera que no ha arribat a desenvolupar, o escassament, serveis educatius per als ciutadans que ja no cursen ensenyaments reglats, encara que presenta una intensa oferta d’activitats socioculturals. Veig –conclou- que la biblioteca pública està en un moment de profunda transformació. Si hi ha molts que equiparen la biblioteca pública amb un centre d’informació, jo l’equiparo més amb un centre de formació, amb una institució educadora (que no vol dir escolar).

Spinoza

Spinoza sostenia que la lectura de la Bíblia és el millor aprenentatge per a la lectura de la natura. El mateix podem dir de qualsevol gran llibre. Penso en Moby Dick,  L’home sense atributs, l’Ulisses, A la recerca del temps perdut.

Teogonia, Hesíode

Les muses ja ho van advertir clarament al pastor Hesíode: “Sabem dir moltes mentides amb aparença de veritats, i sabem, quan volem, proclamar la veritat”

Vaca

A La genealogia de la moral diu Nietzsche que “per practicar la lectura com un art és necessita en primer lloc una cosa que avui dia és precisament la més oblidada… una cosa per a la qual s’ha de ser gairebé vaca: remugar”.

Vincéns de la Calle, Juan

Una de les figures emblemàtiques dels bibliotecaris de la República i un dels dinamitzadors de les famoses Missions pedagògiques, Juan Vicéns de la Calle, és l’autor d’un dels llibres més bonics escrits mai per un bibliotecari: Espanya viva. El poble a la conquesta de la cultura.

Probablement en el transcurs de la guerra es va fer agent de la GPU, l’antecessora de la KGB. Exiliat a Mèxic va contribuir a la difusió de la biblioteconomia en aquest país mentre continuava amb la seva acció paral·lela. Un dia va sorprendre els seus amics quan mostrant-los unes revistes soviètiques, els va dir: “Aquí està tot”.

Aquest “tot” és ben revelador. No és el tot de la biblioteca, que t’obliga a fer camí destriant entre la veritat i la mentida: el tot de Vicéns de la Calle és el tot immaculat que solament recull la veritat i davant el qual no cal cap esforç crític, sinó la postració del reclinatori. És el tot del totalitarisme. No hi recull cap mentida.

White

Elwin Brooks White va escriure un curt assaig titulat The Future of Reading l’any 1951. És un llibre pessimista del qual extrec aquesta cita: “Als instituts i les universitats en aquests temps audiovisuals, hi ha un dubte creixent sobre el futur de la lectura: la de si el món de la impressió està coneixent els seus últims dies.”

Xenofont

Aquesta conferència podria no acabar mai, perquè cada paraula ens remet a mil de noves, com passa a El jardín de los senderos que se bifurcan de Borges. Tot text és un segment arbitrari que talla capritxosament el corrent de la transmissió, que és el del llenguatge. Per això m’agraden tant les primeres paraules de les Hel·lèniques de Xenofont: “… i després d’això…”. Desprès de què? Es pregunten alguns. Després de tot el precedent, ens diu Xenofont. Cada primera lletra de no importa quin text és un “… i després d’això…”. Acabaré doncs cedint la paraula a Xenofont. Al cap i a la fi nosaltres estem aquí per fer possible el “…i desprès d’això…”.

Respon a matilde Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Ep, fe de rates, o com se digui: em sembla que l’acte segon de Hamlet només té un parell d’escenes, així que el words, words, words no pot sortir a l’escena setena de cap de les maneres.