Conèixer què saps per saber què et queda per aprendre

2.10.2018

Cosmocaixa ha acollit la Nit Jove de la Recerca, una programació nocturna especial en què la investigació surt del laboratori per mostrar la seva cara més espectacular. Meritxell Farreny hi ha assistit i en fa la crònica a Núvol.

Taller de nanociència al Cosmocaixa impartit per Victor Puntes. ©Meritxell Farreny

És divendres a la nit i al Cosmocaixa s’hi reuneixen grans i joves amb inquietuds científiques. En una mena de mètode científic i seguint la tècnica de la maièutica de Sòcrates, els presents, coordinats en família, en parella o en solitari, observen el recorregut d’activitats, escullen per on començar, hi accedeixen i corroboren o refuten la idoneïtat de l’elecció. Decideixen què aprenen en l’ordre que prefereixen d’entre l’espectre de set les propostes disponibles: se’n troben de tots colors.

Enmig les exposicions temporals i permanents del museu que recorren la història de la ciència, s’agrupen els estands sobre tallers demostratius de nano recerca, microxerrades científiques, recerca en tecnologies creatives i en intel·ligència artificial i les observacions astronòmiques, recordant el 200è aniversari de Frankenstein de Mary Shelley.

 

El món més petit

El futur és imminent i els experts que hi treballen mostren al Cosmocaixa en quina fase actual es troba. Els seus experiments permeten relacionar l’experiència amb el coneixement i adonar-se que parlen del món on vivim. A l’escola sembla que se li resisteixi perdre el control i deixar córrer els alumnes; sense que retinguin el coneixement de forma exacta inamovible. Els tallers representen la millor opció per educar a partir de models construïts que canvien tot i que, com comenta el doctor Victor Puntes, cap del Grup de Recerca de Nanopartícules Farmacocinètiques de la Vall d’Hebron, “la praxi mèdica és molt conservadora i la capacitat d’innovar de la humanitat és limitada en tant que s’ha de provar tot molt i fer assajos clínics i models”. Com que es desenvolupen moltes línies de recerca alhora, “la clau és el gota a gota per anar sumant”, explica. A una de les taules dedicades a la nano tecnologia, Puntes exposa les aplicacions d’aquesta disciplina a la vida real, sigui per depurar les aigües contaminades, determinar si l’aigua és salada o no, discernir quin suc conté més proteïnes, analitzar i diagnosticar malalties, realitzar la prova de l’embaràs o intervenir en la cura de malalties severes, com el càncer, sense perjudicar el cos i no patir-ne efectes secundaris “guanyant intimitat i sabent de primera mà l’estat biològic propi”. Vaticina sobre el futur d’aquesta ciència i afirma que les tècniques ja s’usen per actuar contra el neuroblastoma a l’hospital universitari de Berlín. Explica cares de la realitat tan fascinants com les que hi posen els assistents que l’escolten.

Enfront de la iniciativa dels nens per provar i la timidesa dels adults per preguntar, respondre o errar demostren com, a l’emprar l’escala del nanòmetre, canvien les propietats físiques dels objectes. Descobrim que l’or a nano escala no és daurat, sinó que pot ser verd, blau o lila. El concepte el simulen i el posen en pràctica gràcies a l’espai que disposen sense posar la seva vida en perill provant-ho a casa.

 

Reunir el coneixement plegats

Entre una pastilla efervescent sencera i una trossejada, els experts en nanotecnologia mostren com la segona infla un globus més ràpidament que l’altra, ambdues per l’expulsió del mateix CO₂ però amb diferent superfície de contacte. Els conferenciats demanen feedback i dinamisme i estableixen complicitat amb tocs d’humor. Demanen exemples de sensors presents a la vida quotidiana com la càmera fotogràfica, el detector de fum, les portes corredisses, el mòbil i el nas: a partir del que coneixem s’entén què s’explica i s’hi aprofundeix. Al costat, el públic combina dues substàncies formant una reacció química. Se’ls pregunta com evolucionarà i una de les nenes que assisteix a l’experiment respon “en estat de solidificació”. La conferenciant ho matisa i els avisa que esperin dos minuts i, en veure que ningú presta prou atenció al temps, adverteix que al “laboratori controlar-lo és fonamental”. Tot el que viuen està directament vinculat a la vida professional; no se n’aparta. Omplertes totes les places, els que no han pogut accedir-hi no esperen; exploren i busquen altres activitats tot descobrint-les per ells mateixos.

Mostres de nanopartícules del taller de nanociència al Cosmocaixa. ©Meritxell Farreny

 Realitat virtual o augmentada?

Una de les microxerrades, titulada “Les possibilitats de la realitat augmentada i virtual” i impartida per Luis Villarejo (UOC) planteja el repte de, un cop definits els dos conceptes (virtual i augmentada), esbrinar quin cas tracta cada exemple. Totes les respostes són benvingudes i, les bones, estimulades en regals que guanyen en participació. La motivació també es fa palesa en el taller sobre intel·ligència artificial “Brain Polyphony”, en el qual Ivan Céster explica en detall el model Close Loop “aprofitant que es troben en un museu de ciència i que es pot desenvolupar més enllà de fer un show”. Necessitats de voluntaris per fer un tast del prototip, una noia de l’anterior sessió ja ha reservat plaça i passa per davant de la que acaba d’alçar la mà. Les emocions de la candidata emanen en una melodia a partir del diàleg entre el cervell i la música, “una comunicació establerta a través d’impulsos elèctrics i creant patrons per identificar-les”. El taller “Brain Controlled Dron” també compta amb un rànquing de membres que procuren batre el rècord de 8 segons per fer descendir amb la ment un dron situat a 5 metres d’alçada.

 

El primer processador quàntic català

Rebem la primícia de saber noves sobre “el primer processador quàntic català” de la mà de Pol Forn Díaz del Barcelona Supercomputing Center (BSC). La física quàntica jugada en els últims 25 anys ara s’endinsa en el control dels sistemes quàntics virtuals afegint els sistemes quàntics artificials. Tot i que al final de totes les intervencions del primer bloc no es formulen gaires preguntes, un noi qüestiona aquesta computació i el seu possible col·lapse derivat en la des protecció dels sistemes d’encriptació i el consegüent interès de les empreses tecnològiques per invertir-hi. Convida a un petit debat sobre l’encriptació quàntica i les seves implicacions, si més no a la ment dels presents.

A la sortida del museu, s’obren cues per observar cossos celestes com el planeta Mart i Saturn, dues estrelles anomenades Albireo, cúmuls globulars, una doble estrella i la lluna. Una de les voluntàries comenta satisfeta a la companya que per dos telescopis han passat 497 persones sense que hagi acabat la nit. Observem el cel estelat i des de l’Agrupació Astronòmica de Sabadell ens expliquen que en astronomia el concepte d’ “ara” no funciona, ja que en temps real veiem el passat, fet que contraposa amb tot l’après dins del museu que engendra el futur esdevenidor: com serà el demà. Acabem el recorregut. Tant de bo l’escola fos com aquest museu, un espai dinàmic, real i en ple funcionament.