Comunió de la tonada amb la plana

19.10.2018

Per fi: l’assimilació entre cançó i poesia es va assumint progressivament com un nexe natural, intercanviable. Una igualació que ha requerit temps, certa suor mental. Tant que alguns van bramular per aquell guardó a Dylan! El lletrista (compositor o no) ja és al lloc que li correspon. La poesia navega en tonada o en plana, tant és. “La nit és fosca | sé que per a tu també | en la distància | o en el ressentiment”. Són els versos de vinil de Ferran Palau, un dels cantaires (i bards) convidats a participar en la Nit de Poesia del 18è Festival Nacional de Poesia de Sant Cugat. El tiberi de la vetllada el va rumiar Josep Pedrals, que hi veu nítid: “La música sura per la poesia com un llenguatge paral·lel”.

Ferran Palau, cantant, però també poeta. | Foto: Festival Nacional de Poesia de Sant Cugat

La disposició escènica de la nit –una hora llarga a l’Aula Magna de l’Escola de Música Victòria dels Àngels– ens traslladava a una reunió borgiana; érem a l’Hotel Bilderbeg dels poetes (Rosa FabregatValentí Gómez OliverJosé Luís García HerreraBegonya MezquitaJoan Todó i Meritxell Nus). Mitja llum, mitja foscor. Entre lamparetes, es replegaven ells i elles (paritat clavada) en una mena de sobretaula de factòtums o acadèmics amb comandament.

Les veus es van amalgamar amb el piano de Carles Pedragosa, també mestre de cerimònies. Un conductor ‘à la Ramon Gener’ que hauria pogut reduir uns tons la funció didàctica. En alguns moments, la pedagogia trencava la cerimònia. Salpebraven també el sarau PalauPere Figueres, l’altre solista versaire (colpidor a Vine amb mi). Centrats a punta d’escenari, els poetes anaven recitant; recitant-se, de fet, perquè van dir-se a ells únicament, que està molt bé, perquè arrenca una prosòdia més clara, però igual que música i poesia són llenguatges permutables, també ho és la transmissió, i això dóna fluïdesa, un agradable i versàtil joc. La rapsòdia, diguem-ho, un pèl encarcarada.

Van estar esplèndides Meritxell Nus i Rosa Fabregat. Cadascuna amb la consegüent ovació. Nus va ser celebrada pel triplet de composicions que aglutina a Un pleyel de París. Va ser un dels pocs moments que piano (invocat i sonant) i poesia van caminar de bracet: “Potser un piano | no pot valdre un poema. | Per a ells, | val tant com una vaca. | Com una retirada que recorda | el dubte necessari: què serem”. “Oh, preciós!”, saltava una espectadora des de l’espontaneïtat. És aquesta la reacció justa a la lírica! Impulsivitat! A franquesa i esclat, però, probablement no guanyaríem a Rosa Fabregat (Cervera, 1933). Els anys no li han fet perdre fúria, que recita desfermada: “Fora per sempre la imatge cruel de tants homes, | comandant el món, sense la dona. | No callarem, les dones. No callarem”. O encara: “No tenim por, de la por que es sembra”. Fabregat ens recorda que el testimoni de la poesia és de fulla perenne.

De mica en mica, la reunió de governadors a l’ombra es consumia per tancar amb un crit de resistència final de la poeta de “l’espiga jove”: “L’art ens transforma!”. Bellíssima vetllada de comunió.

El digital de cultura ha publicat a la Biblioteca del Núvol un ebook amb tots els poemes que es van recitar durant la Nit de Poesia. Us el podeu descarregar aquí.