Comprar peix barat o com arruïnar els joves senegalesos

17.01.2018

La teoria del caos diu que quan una papallona bat les ales a Palafrugell, es forma un tornado a la Patagònia, però la geopolítica és encara més cruel: comprem peix congelat a un supermercat de Barcelona i un jove senegalès s’ha de jugar la vida per venir a Espanya en pastera. Solem pensar que els manters que ocupen el centre de Barcelona fugen de guerres, i en bona part és veritat, però un nou concepte haurà de començar a formar part del nostre vocabulari: ecorefugiats, persones que han abandonat la seva terra perquè els recursos naturals que els permetien viure ja no existeixen. Com de consuetud, Occident n’és el responsable i té el poder de canviar-ho.

Imatges del documental ‘Desierto Líquido’, d’Alba Azaola y Daniel Carrasco

Alimentum és un programa de projeccions de documentals sobre alimentació i ecologia, produït pel CCCB amb la col·laboració de la revista Soberanía Alimentaria: Biodiversidad y Culturas. Dimarts passat, vam poder veure Desierto Líquido, gravat a Espanya, Mauritània i Senegal. Aquest documental analitza alguns dels problemes de la sobrepesca connectant la desaparició del recurs amb les problemàtiques humanes que en són causa i conseqüència. La sessió va concloure amb un col·loqui entre Alba Azaola i Daniel Carrasco (directors del documental), Lydia Chaparro (activista ecologista), i Gustavo Duch (coordinador de Soberania Alimentaria) i en Daoda, membre del Sindicat de manters de Barcelona, fill d’una família de pescadors senegalesos que va haver de venir a guanyar-se la vida a Barcelona perquè allò que havien fet els seus avis, els seus pares i els seus germans, ja no es pot fer.

En el relat de la sobreexplotació marina i els seus damnificats, l’enemic és molt fàcil d’identificar: la pesca industrial. El poder tecnològic dels països més desenvolupats ha dut la capacitat humana per pescar a un nivell que sobrepassa àmpliament el poder del mar per regenerar-se. L’autolimitació és l’única alternativa, i aquesta només la practiquen els bons de la pel·lícula: els pescadors artesanals. La pesca artesanal és aquella que es practica amb arts que no malmeten el fons marí i permeten una explotació sostenible, allò en què pensem quan pensem en pescadors de tota la vida. A Catalunya ha disminuït un 50% en els darrers 10 anys per culpa de l’auge de les flotes industrials, però a indrets com Mauritània, on la pesca artesanal suposa el 45% de llocs de treball del país, la pesca industrial no és ni tan sols una alternativa perquè tots els vaixells equipats per dur-la a terme pertanyen a flotes europees que gràcies al cinisme internacional i a tripijocs legals estan espoliant les costes africanes.

El cercle viciós és esperpèntic: la pesca intensiva ha sobreexplotat les aigües europees, les flotes han anat a buscar caladors més fèrtils a aigües africanes i, un cop allà, han esgotat els recursos aliens a canvi de 4 rals, impossibilitant la supervivència de milers de famílies que havien viscut durant generacions de la pesca artesanal. Què fan les legions de joves sense futur? Emigrar a Europa a buscar una vida digna, fent un trajecte on, com tots sabem, seran víctimes de les màfies i s’arriscaran a morir creuant l’estret. “Els espanyols venen al Senegal a deixar-nos sense peix i, quan nosaltres ens veiem forçats a venir aquí, no ens volen” va explicar en Daoda. Fa temps es va parlar dels pirates Somalís que van segrestar l’embarcació espanyola de l’Alacrana. A quina activitat relacionada amb el mar es dedicaven abans de veure’s obligats a fer servir les seves embarcacions per delinquir? Endevineu-ho…

Segons explica Raül Romeva al mateix documental, és pervers que hàgim finançat la destrucció dels nostres mars amb diners públics. I és que la geopolítica de la pesca es converteix en una qüestió de cultura de consum quan ens adonem que el poder per aturar aquestes dinàmiques és en mans del ciutadà. El repte al segle XXI és aprendre a viure essent conscients que el món està connectat i que les nostres decisions quotidianes tenen conseqüències imprevistes. Seria més fàcil si el sistema fes aquesta selecció per nosaltres en lloc d’haver de responsabilitzar-nos, però si els polítics no ho estan fent, ¿de qui és la responsabilitat si no és de qui els vota? Desierto Líquido tanca amb una reflexió: el consumidor té el 80% del poder, però no cal angoixar-se. Simplement es tracta de veure el mínim que podem fer per ajudar. “Res és ridícul, ridícul seria no fer res”.

PS: El 17 de gener, les organitzacions ecologistes i els pescadors artesanals van aconseguir una gran victòria: el ple del Parlament Europeu va demanar la prohibició de la pesca elèctrica i es va oposar clarament a la pretensió de la Comissió Europea d’ampliar aquestes pràctiques. La pesca amb impulsos elèctrics consisteix a dotar d’elèctrodes a les xarxes d’arrossegament, de manera que quan se situen en els fons marins, emeten corrents que atordeixen als peixos i els obliguen a sortir dels sediments. “Ha estat una gran victòria contra una pesca terriblement perjudicial, contra una arma real de la depredació massiva”, va declarar Yannick Jadot, diputat francès del grup dels Verds –el mateix en el qual va militar Romeva durant més de 10 anys- que va batallar fortament per aquesta prohibició. I és que, si consumir diferent té efectes, votar diferent també.