Complaent “Tosca” al Liceu

11.06.2019

El passat diumenge 9 de juny tornà al Gran Teatre del Liceu la conegudíssima Tosca de Puccini, sota la direcció musical de John Fiore i l’escènica de Paco Azorín. El compositor de Lucca sempre ha estat un èxit de públic segur a Barcelona (últimament tan conservadora a l’hora de programar) i així ho segueix demostrant l’alta ocupació d’aquestes funcions que s’allargaran fins el 28 de juny, amb dos repartiments alternatius.

Tosca al Liceu

Tosca al Liceu

Potser el gran triomfador d’aquestes representacions ve ser el nord-americà John Fiore, que amb la seva direcció detallista i climàtica de la famosa partitura pucciniana va aconseguir una orquestra molt més centrada que en les darreres ocasions presenciades. Valorem el seu treball minuciós i coneixedor de l’estil, potser amb algun moment d’excés decibèlic que cobria les veus més limitades, però en tot cas convincent.

També el cor, sota la direcció de Conxita Garcia, arribà en aquesta ocasió a un empastament molt més aconseguit que en les vergonyoses últimes representacions, amb una escenografia que en aquesta ocasió no el perjudicà amb estrambòtiques idees. La seva intervenció al primer acte, en la gran escena del Te Deum a la manera de grand opéra, es veié nodrida pel Cor infantil Amics de la Unió. Desitgem que poc a poc aquest gran pilar vocal del teatre vagi recuperant el nivell que no hauria d’haver abandonat mai.

Les limitacions vocals es trobaren en el trio protagonista. Jonathan Tetelman (en substitució de l’inicialment previst Fabio Sartori) va decebre amb una veu amb poc tremp i manca de volum. Malgrat la bellesa del seu timbre i de la seva planta (un aspecte que lamentablement sembla estar a l’ordre del dia en les contractacions), la seva personificació de l’heroic pintor Cavaradossi quedà massa diluïda i poc corpòria, especialment quan havia de competir en escena amb la seva companya. Freda “Recondita armonia” (malgrat els efusius bravos dels seus seguidors) i sobreactuada l’esperada “E lucevan le stelle”, on intentà emmascarar les mancances vocals amb recursos de prestidigitador.

Molt més important i adequada ens semblà la veu de Liudmyla Monastyrska, a qui ja li coneixíem el seu estil verista depurat de la Manon Lescaut de la temporada passada. Però la soprano ucrainiana ha de fer front al handicap bastant típic de les veus de l’est: un excés de vibrato que enlletgeix el seu timbre i crispa els aguts. Potser el moment més destacat de la vetllada va ser la seva interpretació de “Vissi d’arte”, amb un major control d’aquesta problemàtica.

El baix-baríton Erwin Schrott també disposa d’una veu destacable, però trobem el seu cant irregular, amb moments de gran rotunditat al costat d’altres que passen bastant desapercebuts. El seu personatge tampoc es va veure afavorit per la direcció escènica, massa caricaturesc i amb poques idees per desenvolupar aquesta fascinant part.

Destacable el grup de cantants del país en les parts secundàries d’Angelotti (Stefano Palatchi), el nerviós sagristà de Enric Martínez-Castignani, un molt ben caracteritzat Spoletta en la veu de Francisco Vas, a més a més del Sciarrone de Josep-Ramon Olivé, el carceller de Marc Pujol i el pastoret d’Inés Ballesteros. Valorem la política (durant tants anys clamada) del teatre en potenciar el talent proper, ni que sigui en aquests petits papers.

La posada en escena de Paco Azorín, ja vista al teatre la temporada 2013/14, convenç en el seu aspecte visual, amb un imponent canvi d’escenari al darrer acte, però pateix d’una certa tendència d’una dramatúrgia alla antica, amb poc desenvolupament d’uns personatges excessivament plans, especialment pel que fa al malèvol i libidinós Scarpia. El seu assassinat a mans de Tosca es va resoldre de manera matussera, molt lluny del violent impacte que s’espera d’un episodi tan destacat com aquest. Estrany el vestuari d’Isidre Prunés (revisat per Lluna Albert), amb una barreja de diferents èpoques presentades paral·lelament sobre l’escenari. Climàtica il.luminació de Pedro Yagüe que aconseguí embolcallar els tres espais en què es desenvolupa la història.

El públic premià la representació amb sorprenents i efusives ovacions, tan complaents com fredes en la seva complicitat amb l’escenari amb la primera baixada de teló. Una tònica que sembla que poc a poc es va imposant.