‘Compàs d’amalgama’, pensament de tradició acadèmica

Va ser Stravinski qui usà per primera vegada el compàs d’amalgama, que consisteix en la suma de dos o més compassos, diferents entre si i unificats en una mateixa partitura. El compositor rus va utilitzar aquest recurs a La consagració de la primavera, per exemple. També hi recorreran els Beatles a All You Need is Love. I ara recuperen la fórmula els professors Teresa-M. Sala i Francesco Adorlino per batejar la revista que, des de la Universitat de Barcelona, han ideat. Compàs d’amalgama és una publicació de “pensament contemporani” que neix amb la intenció de recuperar la tradició de les revistes acadèmiques, desdibuixada avui a Catalunya. La Caràcters de la Universitat de València és el principal referent dels impulsors. La revista es va presentar aquest dilluns a La Setmana.

La idea embrionària de la revista la va tenir Ardolino, que no entenia com a Catalunya no es podia llegir una revista de pensament i cultura de tradició acadèmica. La intenció del professor era donar a llum una publicació només sobre literatura. El projecte inicial, però, es va anar modificant i perfilant durant les successives reunions amb les altres dues impulsores, Sala i Meritxell Anton, directora d’Edicions de la Universitat de Barcelona, editora de la publicació. La revista havia de diversificar el seu contingut; calia mirar més enllà de les lletres. “Avui, Compàs d’amalgama no té res a veure amb aquella primera idea. El projecte ha evolucionat”, diu Ardolino. “L’hem inventat perquè n’hem sentit la necessitat”, afegeix.

El lloc que vol ocupar Compàs d’amalgama dins del panorama saturat de la premsa escrita l’avança Sala: “Hem volgut crear una revista no especialitzada sense perdre complexitat i profunditat. La revista, per exemple, té un espai central interdisciplinari que abordarà temàtiques específiques”. És l’espai que en aquest primer número zero es dedica als Diaris de Ricard Salvat i que en les següents entregues acollirà ja estudis monogràfics sobre el riure o l’ombra. Estudis que vincularan disciplines diverses. “Apostem per aquesta unitat, per recuperar el sentit dels estudis d’humanitats. Busquem un públic culte sense la necessitat de trobar un lector especialitzat”, detalla Sala.

El títol –explica la professora– indica el to de la revista: contemporaneïtat, barreja compassada de disciplines, amalgama de veus, és a dir, d’interpretacions; i una condició expansiva, masculina i femenina alhora. “Hem buscat una visió panoràmica”. Les diferents seccions temàtiques estan coordinades per Maria Dasca (Littere), Laia Manonelles, Martina Ribalta i Ana Prieto (Artis), Núria Sara (Frontisteri), Enric Prats (Levana), Sònia Estradé (Afinitats) i Estanislau Roca (Ciutats). El consell editorial el formen Simona Škrabec, Àlex Matas, Mireia Sopena, Jaume Radigales, Irene Gras i Daniel López del Rincón. El disseny és obra de Quim Duran, que ha concebut una imatge moderna i elegant.

En aquest número de bateig, a part dels Diaris de Salvat, podem llegir una conversa entre Škrabec i el traductor i teòric de la traducció Lawrence Venuti, una llarga reflexió de Marta Piñol sobre l’audiovisual al segle XXI, un reportatge de Conrad Vilanou sobre l’etapa americana del pedagog Joan Roura-Parella, un recorregut pel Hong Kong d’Estanislau Roca, entre d’altres articles. Articles impregnats d’una essència acadèmica compatible amb la lectura amable.