Comissariat fet a mida

13.12.2013

Aquest passat dilluns 2 de desembre va ser la segona i última sessió del curs “El comissariat i la gestió d’exposicions”, organitzat per l’Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA) al Cercle Artístic Sant Lluc en la seva quarta edició.

Pilar Bonet i Mercè Alsina, coordinadora del curs i secretària de l'ACCA

 

Després de les intervencions el dilluns anterior d’en Bartomeu Marí i Ramon Parramon, en aquesta ocasió ens van explicar les seves experiències en relació al comissariat i gestió d’exposicions Pilar Bonet, membre del projecte Arts Coming, i Isabel Salgado, sotsdirectora de l’Àrea Cultural de l’Obra Social “la Caixa”.

Aquest format de conferències amb diverses intervencions serveix per poder tenir diferents perspectives sobre un mateix tema, i a la sessió d’aquest dilluns es van contraposar les maneres de treballar amb relació a l’art contemporani des de dues realitats molt diferents: la d’algú que treballa amb una gran col·lecció d’art contemporani i amplis recursos i una altra en què s’estableixen noves relacions entre artistes, públics i comissariat en la producció d’objectes artístics creant un nou tipus de col·leccionisme. En ambdós casos veiem que el més important és tenir una actitud oberta i creativa per qüestionar les limitacions o tòpics preestablerts buscant noves alternatives.

Pilar Bonet diu que el pensament contemporani s’ha de caracteritzar per anar en contra de la massa, entrar en conflicte o qüestionar el que sembla inamovible en cada moment, i els quatre exemples que hem vist al llarg de les dues sessions que ha durat el curs, són exemples de recerca de vies alternatives en la seva aproximació al fet artístic.

 

Pilar Bonet: Arts Coming 

Aquesta polifacètica professional està convençuda, al igual que ho estaven Bartomeu Marí i Ramon Parramon la setmana passada, que els projectes, tant artístics com comissarials, independentment que siguin grans o petits, s’han de fer des de l’àmbit local i la realitat més propera de cadascú. Personalment li agrada treballar des de la perifèria, no només geogràfica, i diu que s’ha especialitzat en microprojectes, projectes petits quant a pressupost, espai i grup de treball però no quant a la rellevància dels artistes amb els que treballa o la importància dels projectes artístics portats a terme. En aquest cas ens ve a parlar sobre Arts Coming, el seu últim projecte que implica un tipus de comissariat i gestió una mica diferent als habituals.

Mentre Pilar Bonet parla, hi ha sobre la taula una sèrie d’objectes, peces artístiques, un mostrari casi a l’estil de les reunions de tupperware que es feien a les cases fa uns anys. Una exposició. Ens explica que Arts Coming és una empresa que fa producció, difusió i venda d’obres d’artistes amb edicions molt econòmiques i donant molta importància a la pedagogia perquè volen apropar l’art contemporani a un públic més ampli. Es tracta d’una manera molt intel·ligent de crear un tipus de col·leccionisme que no existia.

Intenten fugir del concepte d’objecte de luxe únic relacionat amb les obres d’art, es fan edicions no limitades encara que sí numerades de les peces, treballant més com les editorials de llibres, és a dir que es fan noves edicions en funció de la demanda, però el preu no depèn del número de peces de l’edició. Pilar insisteix en que segons la seva filosofia de treball tampoc “especulen” amb el preu i cotitzacions de les peces, és a dir, que per exemple si un dels artistes exposa a centres d’art reputats internacionalment això no farà que el preu de la seva obra dins del projecte Arts Coming pugi com passa habitualment al mercat artístic.

Bonet explica que la pàgina web des de la qual s’explica el projecte i es venen les peces és una de les parts fonamentals d’Arts Coming, i on es posa gran part de l’esforç. Té una destacada intenció pedagògica, potser perquè Pilar també és professora entre d’altres coses. Es treballa per capes de lectura tal i com fan els artistes, i no es tracta tant d’explicar les obres com de donar eines per facilitar la lectura de les peces, igual que es faria amb la gestió didàctica d’una exposició en un museu.

Dins d’aquest projecte hi ha dues línies de treball fonamentals, una més de producció, de trobar els processos industrials o artesanals per produir l’obra, i una altra vessant més a nivell teòric, però igual d’important com és la de conceptualitzar com es presenten les obres, la difusió, la part pedagògica. Arts Coming no funcionaria sense una ment crítica com la de la Pilar Bonet al darrere que li doni coherència al projecte.

Pilar Bonet ens presenta un bon exemple de com es pot sortir de les pràctiques habituals buscant noves maneres de fer comissariat i de gestionar o fins i tot produir projectes artístics i generar nous públics i mercats que no existien.

 

Isabel Salgado: Les pràctiques de comissariat en les col·leccions   

Com a contrapunt al projecte Arts Coming que ens va explicar Pilar Bonet, vam poder sentir després a Isabel Salgado, sotsdirectora de l’Àrea Cultural de l’Obra Social “la Caixa”, que treballa amb una col·lecció d’art contemporani amb més de 900 obres i és responsable de la programació d’entre 25 i 30 exposicions a l’any que produeix la fundació. Ens va parlar sobre la necessitat de les col·laboracions a tots els nivells en la gestió de les col·leccions d’art.

Primer ens va explicar breument la història de com s’ha anat conformant la col·lecció d’art contemporani de “la Caixa”. Una història de 30 anys, amb tres moments clau: 1980, com l’inici de la col·lecció en un moment d’oportunitats i necessitat d’internacionalització com va ser el període postfranquista, 2008, on arriba la crisi sacsejant el panorama, que havia passat de la escassa oferta cultural dels inicis a l’extrem contrari, una competència immensa amb centres d’art contemporani que sorgien a gran velocitat en paral·lel als aeroports, i per últim el moment actual. A partir del 2008, segons Salgado, es produeix un canvi espectacular en la manera de treballar de les grans institucions, que sobretot comencen a plantejar-se coproduccions i itineràncies, pràctiques per les quals ja apostava la Fundació “La Caixa”.

 

Isabel Salgado i Joan M. Minguet, president de l'ACCA

 

Isabel Salgado explica que durant aquests anys la col·lecció i els models de gestió han anat evolucionant, però sempre han estat fidels a la voluntat de complementar l’oferta cultural d’altres institucions de la ciutat, així com a la seva intenció de fer exposicions per a un públic plural, no especialitzat, i d’aquí la importància de la vessant pedagògica.

Des de la Fundació “La Caixa” rebutgen totalment les idees de “director-autor” o “comissari-estrella”, insistint en que el paper del comissari ha de ser el d’aportar coneixements especialitzats sobre el tema que es tracta en l’exposició, però que és necessària la col·laboració d’un equip que treballi en xarxa en funció de cada projecte expositiu.

En aquest sentit, Isabel Salgado explica que des de fa temps a “La Caixa” van prendre la decisió de fer créixer la col·lecció mitjançant diàlegs amb professionals externs a la institució que puguin aportar noves perspectives i mirades enriquidores a partir de la col·lecció “La Caixa”. Quant al comissariat d’exposicions es treballa en dues vies, d’una banda amb comissaris consolidats com per exemple Rosa Martínez amb el cicle d’exposicions “Què pensar, què desitjar, què fer” i de l’altra amb el nou programa “Comisart”, al qual es treballa amb comissariat jove que pugui aportar una nova mirada a la col·lecció.

Finalment, al torn de preguntes van sorgir diversos debats interessants, com la ja clàssica, encara que sense resoldre, discussió sobre si la cultura ha de ser gratuïta o no, i de si això faria que arribés a més gent, o sobre la importància de mantenir les línies més antropològiques o “d’altres cultures” com fa CaixaForum, un centre amb només un 5% de públic estranger a diferència d’altres com MACBA o MNAC.

Aquestes conferències organitzades per l’ACCA ens han donat l’oportunitat de conèixer de primera mà projectes destacats amb relació al comissariat i la gestió d’exposicions actuals. En els quatre casos es destaca la necessitat de treballar des de l’especificitat i de crear xarxes de col·laboració en un món globalitzat. Veiem que hi ha tants models de comissariat com projectes, i també que amb una mica de creativitat i actitud oberta es poden definir nous models quan es detecta una necessitat no coberta.